Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


21 de juliol de 2017

En memòria de les víctimes al Mediterrani

La basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor es va omplir el dijous 22 de juny amb la presència de molts refugiats per recordar les víctimes al Mediterrani. “Morir d’esperança” és una iniciativa que la Comunitat de Sant’Egidio impulsa a diferents ciutats europees. A Barcelona també s’hi van afegir la Fundació Bayt Al-Thaqafa, Càritas Diocesana de Barcelona, la Fundació Migra Studium, l’Associació Cristianopakistanesa, Justícia i Pau, Fedelatina i la Federació Filipina Kalipi.

Durant la pregària “Morir d’esperança”, es van llegir els noms i les històries d’aquells que han mort en la temptativa d’arribar al nostre continent. Una invocació perquè neixi una cultura de l’acollida i cessin les tragèdies al Mediterrani. Són 34.321 morts i desapareguts en l’intent d’arribar al continent europeu, “els noms de molts d’ells que són desconeguts pels homes però no pel Senyor”. Entre els 4.321 refugiats que han perdut la vida aquest any fins al dia d’avui, es van recordar “les 265 persones que han perdut la vida durant el mes de juny, entre les quals hi ha el petit Omar, que va naufragar al Mediterrani al costat de la Shara, la Mariam, la Khadija, el George, la Rose i la Lucky, molt probablement sudanesos, que van sortir de Líbia juntament amb altres refugiats de l’Àfrica subsahariana, i moltes dones nigerianes, moltes d’elles embarassades.

En la salutació inicial, Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant’Egidio a Barcelona, va recordar que “no es construeix una societat ‘sana’ alçant murs i sent còmplices dels viatges de la mort, sobretot quan sabem que és possible construir ponts”, per afegir tot seguit que “hi ha una alternativa per acollir el qui fuig de la guerra o d’unes condicions de vida insostenibles: els corredors humanitaris”.
Mn. Armand Puig, en la seva homilia, va subratllar “la força de la solidaritat i la pregària que toca els cors i ajuda a construir un món en pau”. I va afegir: “no es pot llevar el dret a la vida de les persones. No ho podem permetre. El món necessita constructors d’un món divers.”

La pregària va estar enriquida amb la presència de molts refugiats immigrants de diversos països i de diverses confessions religioses. Al final tothom va marxar a casa amb una flor, signe de la bellesa i alhora de la fragilitat de cadascuna de les vides que s’han perdut i que no volem oblidar.

(de la Redacció de “Catalunya Cristiana” del passat 9 de juliol)

19 de juliol de 2017

La nit de les religions a Barcelona: Setembre 2017

La Nit de les Religions és una iniciativa que consisteix en una jornada de portes obertes de centres de diverses tradicions religioses de la ciutat de Barcelona. Els assistents a la jornada segueixen un itinerari autoguiat amb el qual poden escollir la comunitat que visiten en cada moment.

Aquesta proposta sorgeix del Grup Interreligiós i Interconfessional de Joves de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) i s’emmiralla en La Nit de les Religions de Berlín, una iniciativa que es duu a terme a la ciutat alemanya des del 2012.

La primera edició de La Nit de les Religions de Barcelona es va celebrar el dissabte 17 de setembre de 2016. Hi van participar 24 comunitats religioses de la ciutat, les quals van oferir diverses activitats: visites guiades, tallers, música, teatre, conferències i degustacions de menjar típic, entre d’altres.

Aquest projecte vol contribuir a fer conèixer una realitat a voltes desconeguda com és la diversitat religiosa, afavorint un espai de trobada veritable, lluny de les imatges sovint distorsionades que ens arriben sobre les diferents tradicions religioses que conviuen a la nostra ciutat.

Aviat disposarem del programa de La Nit de les Religions 2017

17 de juliol de 2017

Mor Josep Maria Aragonès, el mossèn del "Cas Galinsoga"

Tot seguit es reprodueix l'article de Jordi Llisterri publicat a catalunyareligio.cat

Aquest divendres ha mort Josep Maria Aragonès i Rebollar, una figura del catolicisme conciliar i arrelat al país. Tenia 91 anys i havia estat rector a Torrelavit, a la comarca del Penedès. Com a vicari episcopal d'aquesta zona, va ser una persona de confiança en l'equip de govern diocesà del cardenal Narcís.

Va estar durant més de cinquanta vinculat a Torrelavit, on va arribar represaliat com a protagonista involuntari del “cas Galinsoga”, segons explicava ell mateix. L’any 1959 va presidir una missa en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona a la qual va assistir l’aleshores director de La Vanguardia, Luis M. de Galinsoga. El director imposat pel règim franquista va recriminar al rector de la parròquia, Narcís Saguer, que no es fes la missa en castellà i va dir davant de diversos testimonis que “tots els catalans són una merda”. Una campanya popular de baixes al diari per demanar que rectifiqués l'insult contra els catalans va forçar la substitució de Galinsoga. Després de l'episodi, el 1960, Aragonès va ser enviat a un dels pobles més petits i allunyats de Barcelona.

Capellà del Vaticà II

Des del Penedès va desplegar una gran tasca eclesial, social i cultural a tota la comarca, que també se li va reconèixer amb un homenatge el 2011. Al mateix temps va estar implicat en diverses iniciatives diocesanes i va ser un dels homes de confiança del cardenal Narcís Jubany. Va ser vicari episcopal, canonge de la catedral de Barcelona i delegat de Catequesi. Com a secretari de la Fundació Bíblica Catalana va participar en les traduccions bíbliques al català que es van fer després del Concili Vaticà II.

Alhora Josep Maria Aragonés va ser un dels principals impulsors de la recuperació del diaconat permanent per a homes casats que va promoure el Vaticà II. A Barcelona es va fer la primera ordenació d'un diaca permanent de Catalunya el 1981. També era un expert en patrimoni artístic i va ser vicepresident del Patronat de la Sagrada Família.
Després de la divisió de la diòcesi va quedar incardinat al bisbat de Sant Feliu de Llobregat i actualment vivia a la residència sacerdotal de Barcelona. El bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, presidirà el funeral d'aquest dissabte a les 12 del migdia a la Parròquia de Santa Maria de Lavit i Sant Marçal de Terrassola, de Torrelavit.

El 2009 el bisbe Cortés definia mossèn Aragonés en una carta dominical com un home amb una "mirada que traspua una barreja de pau, de tristesa i d’ironia, aquella pròpia dels savis que han après en l’escola d’una llarga vida".

Creu de Sant Jordi i divulgador catequètic

El 2015 Aragonés va rebre la Creu de Sant Jordi “en reconeixement al seu compromís cívic i a una activitat espiritual exercida com a representant d’un cristianisme obert, acollidor i arrelat a Catalunya” i “l’activisme cultural que el distingeix ha contribuït valuosament a la dinamització del municipi de Torrelavit i del Penedès amb diverses iniciatives, moltes d’elles adreçades a infants i joves”.

Nascut a Barcelona el 1926, va estudiar als seminaris de Solsona i de Barcelona. La seva formació catequètica i bíblica el va impulsar a participar en diverses iniciatives de difusió i va mantenir durant anys una columna al setmanari Catalunya Cristiana. També va publicar diversos llibres catequètics i pastorals com Llibre de l'Ave Maria (1955), Comentaris a les lectures bíbliques dominicals (1996) i dotze volums de La Bíblia a l’abast. Comentaris al leccionari de les misses dominicals (2001-2004). Gran amat i coneixedor de la llengua catalana també va fer diverses incursions en la poesia.

15 de juliol de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

I Ell els parlà llargament en paràboles

El fragment de l'Evangeli d'avui és el començament del capítol 13 de l'Evangeli de Sant Mateu. Aquesta part de l'obra de Mateu és coneguda com el sermó de les paràboles. L'Evangelista reuneix set narracions de Jesús que tenen per missió catequitzar sobre la realitat misteriosa del Regne de Déu.

El terme paràbola, en grec, significa imatge, comparació, endevinalla. En hebreu, és una història que il•lustra sobre algun aspecte de la vida. Jesús utilitzà molt sovint aquest gènere literari, les seves narracions parabòliques són un instrument de diàleg amb els qui l'escolten. Més que sobre teories, volen fer reflexionar sobre les actituds personals. Qüestionen i creen interrogants.

Les paràboles tenen una característica, són històries que tenen com a punt de partida la vida quotidiana de la gent contemporània de Jesús. Els contemporanis de Jesús fàcilment reconeixien els indrets i els fets que sortien en les paràboles. Avui, per exemple, el Senyor ens descriu la feina d'un sembrador. Segur que entre els que l'escoltaven hi havia pagesos, que s'identificaven amb el protagonista de la paràbola.

Amb les paràboles Jesús ens mostra alguns trets de la seva rica personalitat. N'anotaré, breument, alguns.

1. Jesús, no va distret pel món, mira, contempla les persones. Ell no és un sembrador però coneix la feina de pagès. Sap de la festa i gatzara que fan les adolescents a la porta de casa del nuvi, (paràbola de les noies prudents i desassenyades) ha vist la cara de tristesa dels homes que veuen com transcorre el dia sense que ningú els contracti (paràbola dels jornalers a la plaça) i així en cadascuna de les 44 paràboles dels evangelis.

2. Jesús es mostra com un gran pedagog. Amb una narració que té com a model la vida mateixa, explica una realitat, que en principi pot semblar complicada. Per exemple, quan vol parlar del Regne de Déu, ho fa amb una comparació ben senzilla, tot dient, és com un gra de mostassa...

3. Tothom el pot entendre. Ell sap que el seu auditori està format per petits i senzills, i no per savis i entesos. Per entendre una paràbola no cal ser erudit, sinó tenir un cor ben disposat.

4. Amb les paràboles, Jesús es mostra totalment identificat amb el seu poble. Jesús s'estima Israel, li és font d'inspiració, s’hi ha encarnat totalment.

5. Jesús, en les paràboles ens involucra a tots. Acabades d'escoltar, l'oient s'interroga, i jo en quin personatge de la narració m'identifico?

i 6. La paràbola és una història, i Jesús ens mostra que Déu es troba i parla en la història

Josep m Jubany

13 de juliol de 2017

Jornada de Cristianisme al Segle XXI dins del marc de la XLIX Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent

Un any més Cristianisme al Segle XXI hi serà present el 18 d’agost de 2017 amb un programa configurat al voltant de la figura de Lluís Maria Xirinacs:

DEU ANYS SENSE LLUÍS MARIA XIRINACS

MATÍ

10,00 h. Presentació (J. Botey i L. Busquets) i visionat en CD-R del documental Xirinacs a contracorrent, de Zeba Produccions en coproducció amb TV3. (59’)
11,00 h. Alguns aspectes biogràfics menys coneguts de L. M. Xirinacs a càrrec de Lluís Busquets i Grabulosa. Petit debat.
11,30 h. Breu descans.
11,45 h. El llegat de Xirinacs. Visionat de la conversa entre David Fernández, exparlamentari, i Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i advocat de Xirinacs. (57’)
12,45 h. Breu debat
13,00 h. Dinar

TARDA

16,00 h
. El pas de la política a la demòtica, El Negre, el Camí i l’entorn de Sant Amanç, per Lluís Planas.
16,30 h. Espiritualitat, profetisme i mística de Lluís M. Xirinacs, per Jaume Botey.
17,00 h. El final de Xirinacs: Visionat en CD-R de la conversa sostinguda al Pla de Can Pegot, sota Sant Amanç, per Joan Parés, metge homeòpata de Xirinacs, i el Dr. Narcís Bardalet, metge forense que alçà el cadàver i li practicà l’autòpsia. (38’)
17,40 h. L’edició de ‘Darreres espurnes’, últim escrit de Xirinacs, dins el llibre Amic i Amat, tres homes de Déu en diàleg, i de la biografia Xirinacs, el profetisme radical i no violent, per Ramon Balasch, editor.
18,00 h.-18,30 h. Intervencions sobre la jornada i debat final.

10 de juliol de 2017

Campaments d’estiu de l’Esplai Sant Ildefons

L’Emma Prims, secretària del grup d’Esplai ens informa de les activitats previstes per aquest mes de juliol:

Com sabeu, els Bufanúvols són els més petits, després vénen els Picasoques (grup nou d'aquest any, de 8-9 anys), després els Trencapins (10-11), a continuació els Mowglis (12-13) i finalment els Xerpes (14-15). Aquest any no hi ha grup d'Apostrofats perquè alguns han passat a premonitors i altres estan fent uns campaments a part, com a "superApos", temporalment. L'any que ve aquests sí que passaran a premonitors també.

Tots els grups marxem del 15 al 26 de juliol però a llocs diferents i amb centres d'interès que guien les activitats també diversos, adaptats a les edats.

Heus aquí un breu resum del que farà cada grup:

Aquest any el Grup de Bufanúvols (6-7 anys) anirem de campaments a la Granja Escola Can Masó, al costat de Sils.
La temàtica a partir de la qual s'estructuraran els campaments serà la de l'estada en un poblat indi durant la preparació de la "Festa del Sol", amb totes les complicacions de preparació que poden tenir tant els indis autòctons com nosaltres. Servirà també per conèixer els seus costums i aprendre a viure a la seva manera.

Els Picasoques marxem amb autocar fins a Massalcoreig (Lleida), ens allotjararem a "El sotet". Durant els campaments tractarem el funcionament d'una societat justa i igualitària, entre tots construirem una societat adaptada a les necessitats de tots els individus que la formen, ja que el nostre centre d'interès tracta sobre la formació d'una nova societat.
Tractarem temes com l'amistat, la família, la cultura, la política, la justícia o la igualtat mitjançant activitats esportives ja que gaudim d'un terreny molt gran amb un riu al costat.

Els Trecapins anem a un terreny de Vilademires molt xulo; el nostre centre d'interès tractarà d'impedir la construcció d'un complex hoteler de luxe que suposaria la destrucció del terreny i a més la fi dels campaments. Allà tindrem una piscina per fer passar la calor i planegem fer alguna excursió al riu.

Aquest cop els Mowglis marxem a fer una ruta pel Cap de Creus! Els primers sis dies estarem fent la ruta, començant a Portbou i acabant a Figueres. La primera etapa serà de Portbou a Llançà, després anirem fins a Port de la Selva i seguirem cap a Roses, on passarem dues nits. De Roses anirem fins a Castelló d'Empúries i d'allà arribarem fins a Figueres. A Figueres anirem cap al terreny El Sacost de Can Coromines, on passarem els últims 6 dies.
Durant els campaments tractarem temes com l'amistat, la família, la cultura i la política. El nostre centre d'interès va sobre la desaparició d'un home, i a mesura que passin els dies anirem descobrint raons misterioses per les que l'home ha desaparegut.

Els Xerpes també marxem de ruta però una mica més lluny, farem una part del Camino de Santiago! Els sis primer dies farem ruta des de Tui fins a Santiago de Compostel·la (l'última part del camí portuguès). Farem uns 20 km diaris i dormirem en albergs de peregrins. Després estarem en un càmping a Louro, a prop de la platja i d'un parc natural, descansant i gaudint del paisatge meravellós de la zona!


Donem les gràcies a l’Emma per aquesta brillant informació. Amb aquestes excel·lents perspectives segur que aconseguiran dur a terme tots els seus objectius tot gaudint d’uns dies de solidaritat i fraternitat enmig de la natura.

8 de juliol de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar Déu

Sóc un vell de 88 anys. De vegades en la foscor de la nit, penso en la mort que un dia, més o menys proper, arribarà. En aquell moment cada partícula del meu cos, al seu temps, recuperarà el seu lloc d'origen: l'aigua al mar, els metalls a la terra i s'acaba la llum. Quina nit! Procuro no repetir aquest pensament perquè sinó acabaré fet un rondinaire compulsiu.

La Maria Antònia, la meva germana, és religiosa trapense, més gran que jo i amb una salut molt delicada, però no pensa mai en la mort i, sempre riallera, espera l'encontre amb el Senyor. Cuida curosament la seva salut amb metges i hospital sempre que cal. Tot això acompanyat per l'escalf constant d'estimació de les seves companyes monges. La meva germana creu en la vida.

Durant força anys he estat voluntari de presons i un dia, a Quatre Camins, vaig conèixer un pres lladregot, drogoaddicte, rebuig de la societat. Ell es va adonar de seguida que era voluntari, no pas funcionari, ni professional de res. Aviat em va preguntar: -Per què véns aquí? Li vaig contestar: -Perquè sóc creient. No dubteu que el que el va impressionar més va ser la gratuïtat, no les meves creences. No va trigar a obrir el seu cor i parlava somrient. Més tard em va venir a trobar un intern ben plantat que va començar a explicar-me les seves grandeses, la seva àmplia cultura, però havia comès un error que l'havia portat a la presó i que no repetiria mai més. Va ser una conversa superficial. "Heu revelat al senzill tot això que heu amagat al savi". Ho diu l'evangeli d'avui. El lladregot és el senzill i el ben plantat, el savi.

Tornem a la Maria Antònia. Ella sap valorar i fruir de la seva pobresa de salut. Sempre ha estat una persona senzilla, ara encara més. La seva pregària s'ha simplificat. Parla amb Jesús com si el tingués davant seu assegut en una cadira. Li parla de tot, prega per nosaltres i per tothom, somrient.

I jo? Ni de bon tros tinc la categoria de la meva germana. Un dia estava estirat a la clínica, a la taula d'operacions, amb un problema cardíac i em vaig dir: -Ara sí que estic fotut! I no em vaig atrevir a pensar que m'hauria anat molt bé tenir Jesús amb bata verda al costat. El que sí que vaig fer va ser una pregària breu, la més sincera en molt temps. Se'm va insinuar el valor de la pobresa. Serà millor pensar en la vida estimant, és a dir, la família, els amics, la comunitat de fe, Catalunya, més que en la mort.

A la primera lectura d'avui llegim: "Alegra't ciutat de Sió". Ves per on, estic somrient.

Àngel Oliva

5 de juliol de 2017

Jornada de responsabilitat en el Trànsit

El proper 7 de juliol i coincidint amb la Festa de Sant Cristòfol, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) proposa la jornada de responsabilitat en el trànsit amb el lema ‘Quina llum et guia?’. Aquesta pregunta espera de tots una resposta personal ja que la llum que ens condueix és la llum de la fe.

A Barcelona, està previst que hi hagi la tradicional benedicció de vehicles a dos punts concrets de la ciutat: al carrer Regomir i a la Parròquia de Maria Reina.

Tots sabem que el trànsit a les nostres ciutats s’ha complicat molt; tot tipus de vehicles inunden els nostres carrers i molts tenim la sensació que els “altres” no respecten els nostres drets a l’hora de circular, sense tenir en compte que nosaltres també som “altres” per als “altres”.

Massa vegades llançar-se a la carretera és un malson per la gran concentració i congestió de vehicles en hores punta i en dies festius; ens cal una gran dosi de paciència per superar els obstacles que s’interposen en el nostre camí.

“La fe és la que et fa responsable”
. Tant de bo sigui així; com en tants altres aspectes de la vida els cristians tenim un plus d’avantatge. Una pregària molt emprada en iniciar la conducció d’un vehicle és: “Que Déu ens guardi de tot mal i de fer-ne”, i amb ella ens fem conscients que també nosaltres podem ser la causa d’accidents que per més que ja sabem que ningú ho desitja, la realitat del dia a dia demostra que són possibles. És bo que coincidint amb la festa de Sant Cristòfol cada any se’ns recordi la nostra responsabilitat en el trànsit, perquè ens posa en situació d’alerta i ens dóna més confiança a l’hora de la conducció

2 de juliol de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Estimar Déu

A l’Evangeli d’avui, Jesús ens diu que hem d’estimar Déu sobre tothom, els pares, els fills... Els pares de qui rebem el primer amor i els primers exemples, els fills que sabem que han de seguir el seu camí, com han fet totes les generacions anteriors i nosaltres mateixos, recordant-los el que Jesús va dir: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Joan 14, 1-12).

I sobre totes les coses. Ja que tot ens ve de Déu, hauria de ser natural que estiméssim més el donador que els mateixos dons que ens envia, però com que estem envoltats de tants estímuls, pors i esperances, que juntament amb la nostra manera terrenal de veure la vida fa que a vegades oblidem que només Ell és únic i immutable i que tota la resta és transitori.

Així, doncs, deixem-nos guiar per l’amor que rebem de Déu, sentim dins del nostre cor la seva presència i la seva companyia: tota la bellesa de la natura ens parla de Déu. Cuidem-la. Com diu el Papa Francesc a “Laudato si” cal “apostar per un estil de vida diferent “(203-208).

Donem gràcies a Déu per tots els dons rebuts i en especial per haver-nos donat un cor amb capacitat d’estimar: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (Joan 4, 8).

Els cristians, quan busquem respostes, podem anar a l’Antic i al Nou Testament i allí trobarem els exemples que necessitem. Avui que volem reflexionar què cal fer per estimar Déu, descobrim com Sant Joan en la seva Primera Carta, en molt poques paraules ens dóna la definició més senzilla i entenedora: “ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs” (1 Jo 5,3).

El Papa en el seu bloc també ens indica què cal fer: “No es pot estimar Déu sense estimar el proïsme i no es pot estimar el proïsme sense estimar Déu”.

I finalment en la seva Homilia a la Casa de Santa Marta en la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús el dia 7 de juny de 2013, el Papa Francesc ens diu “Senyor jo et vull estimar, però ensenya’m aquesta difícil ciència, el difícil costum de deixar-me estimar per Tu, de sentir-te proper i sentir-te tendre”.

Rosa Maria Olivella


30 de juny de 2017

No ens deixem engolir per la predominança de la matèria

Voldria explicar-me bé, perquè no hi hagin malentesos i entengueu el que em proposo reflexionar. Vivim en un món material i el nostre cos és també matèria que abandonarem en el moment de la mort. Per tant, estem immersos en la matèria, però jo crec en l’esperit que portem dins nostre i que em dóna molt benestar quan el cuido i li faig atenció en la meditació, intentant buidar el meu mental de tot el que em molesta per poder entrar en la meva part espiritual.

Ho aconsegueixo entrant dins meu i fent silenci. I aleshores durant una estona deixo la meva matèria fora i visc immersa en un estat de pau i benestar. Aquest exercici, si es fa de tant en tant durant el dia, millora la nostra qualitat de vida.

Intuïm que cada cèl·lula del cos i de la natura està impregnada de l’esperit diví, que és l’alè que dóna vida a la matèria, el Ruaj, que diu la Bíblia. Però, com acabo de dir, en el moment del traspàs la matèria se separa de l’esperit i es queda en el món per integrar-se químicament a la part material del planeta.

No podem oblidar l’exterior, perquè és on hem vingut a raure, i tot l’entorn ens ajuda a tirar endavant la vida del nostre cos, però m’agrada recordar que sóc esperit també i que necessita tant o més aliment que el cos. I la matèria, que fa la seva feina, ens atrau moltíssim i ens enlluerna de tal faisó que voldria ser la protagonista de la nostra vida. I aquí és on vull insistir, perquè vivim en un segle en què els diners per anar aconseguint béns materials són una de les principals preocupacions. Els necessitem per viure, però no ens hem de deixar esclavitzar i no han de ser l’objectiu prioritari de la nostra vida.

28 de juny de 2017

La renovació del Consell Pastoral

En la darrera Assemblea del passat dia 19 , tal com especifiquen els estatuts de la comunitat, va ser renovat un terç dels membres del Consell Pastoral. Després de tres anys de pertinença al Consell cessen reglamentàriament: Mercè Figueras, Isabel Reig, Lluís Carbonell i Xavier Hernández, als quals agraïm la seva dedicació i les seves aportacions al llarg d’aquest temps. Van ser presentats a l’Assemblea com a nous membres per als propers tres anys: Laura Requena, Ignasi Bonjoch, Marcel Coromines, i Josep Maria Lari.

25 de juny de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

La colla que seguia Jesús havia passat per diferents proves i per situacions inesperades. Aquella gent que sempre havia viscut al seu poble i no se n’havia mogut estaven acostumats a dominar les situacions habituals que se’ls presentaven. Ara que ja feia temps que anaven amb Jesús comencen a viure sensacions de por. La por era real, no pas imaginada, perquè les autoritats romanes, i de retruc les jueves, els vigilaven i tot el que feien i deien era motiu de culpabilització. Jesús els acaba d’advertir: us envio com ovelles enmig de llops (Mt 10, 16) de manera que entenia molt bé la situació de perill en què es trobaven els seus amics. Els compara als ocells que es venen per pocs diners i valen poc als ulls humans. Però els ulls de D* ho veuen tot i saben de cada ocell que cau, que mai no cau sense que D*no ho permeti, i fins de cada cabell del nostre cap en sap la referència i els té comptats. Quina gran feinada que té D* comptant cabells d’innombrables caps i petits ocells caiguts podríem pensar... Però Jesús ens vol explicar la cura amb què D* s’ocupa de la Creació, des de sempre i per sempre. De vegades pensem que D* està absent, no el veiem ni el sentim. Li parlem i no ens respon. Està enfeinat i el perdonem. Però no entenem el silenci de D*.

Som criatures molt poc evolucionades, molt lluny de D*. El deixeble no és més que el seu mestre ni el criat més que els seu amo (Mt 10, 24). En cap moment pensem que podem intuir quin és el paper de D*, ni què hauria de fer o de no fer. Nosaltres no som res; tot i que Jesús ens diu que valem més que tots els ocells si per això no hem de tenir por (Mt 10, 31). Això ens hauria d’esperonar. Estem a la Terra i aquesta és com una illeta enmig dels oceans. Segur que D* té comptades totes les illetes de l’Univers, però per què tenim la sensació d’abandó, de naufragi? Qui estudia i explora el firmament ens diu que hi ha altres planetes com la terra. Els acaben de veure! Solament a quatre anys llum! Tot i amb això resulta impossible d’arribar-hi. La ment humana és poderosa, intuïtiva. Intel•ligent. Estic segura que es trobarà la manera de posar-hi els peus. Però continuarem sent petites ments intel•ligents en l’Univers fins que finalment coneixerem D* i tots els dubtes s’esvairan. Que així sigui!

Sefa Amell

21 de juny de 2017

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme

La propera celebració serà el diumenge 2 de juliol a les 12 del migdia.

Els pares que vulguin demanar el bateig per als seus fills/filles cal que facin la inscripció personalment a la secretaria de la comunitat en hores de despatx.

19 de juny de 2017

L’ou com balla

El Corpus és una festa amb més de 600 anys d’història. L’Ajuntament de Barcelona, juntament amb la Catedral de Barcelona, ja fa molts anys que va decidir recuperar per a tota la ciutadania una de les festes més antigues i lluïdes que al llarg de la història s’han celebrat a la ciutat: el Corpus. I això ho ha fet a partir de dos dels aspectes més populars i participatius de la festa, que són fruit de l’herència col•lectiva dels barcelonins: l’ou com balla i la processó.

L’ou com balla, una de les celebracions més singulars de Barcelona, ha distingit la diada de Corpus des de l’any 1637. El costum consisteix en fer ballar un ou als brolladors de claustres, patis i jardins, que es guarneixen per a l’ocasió amb motius florals i cireres.

La tradició, tan senzilla com misteriosa, desperta passions entre els estudiosos, que discuteixen encara avui sobre l’origen i el significat de l’ou com balla. Per a alguns és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continu. Altres el veuen com un simple joc d’entreteniment, propi de l’edat mitjana.

Més enllà de la discussió sobre els orígens, el que sí que és cert és que la tradició ha arrelat a Catalunya, l’únic lloc del món on actualment es fa ballar l’ou. Aquesta celebració ja forma part de l’imaginari col•lectiu dels barcelonins, gràcies a la gran base popular en què se sosté.

L’ou com balla ens ensenya la màgia de la senzillesa. Aquesta manifestació, pròpia de la festa del Corpus barceloní, ha esdevingut amb el pas dels anys un símbol de la identitat festiva de la ciutat. Els elements de l’ou com balla són l’ou, l’aigua i l'abundor de flors, tots tres amb interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral en plena vitalitat. Popularment, l’ou com balla representa la Sagrada Forma dins una rica custòdia ornada amb pedres precioses.

Els brolladors i les fonts d’alguns claustres i patis de la ciutat mostren el joc entre l’aigua i un ou buit, embolcallat per les flors. N'hi ha uns quants de repartits pels districtes de Barcelona on fan jornada de portes obertes.

18 de juny de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

La festa del Corpus la porto gravada en els meus records d’infantesa quan veia passar la processó des del balcó de casa, un tercer pis del Torrent de l’Olla. Mentre esperàvem el seu pas tiràvem serpentines als balcons de les cases del davant, on els veïns les agafaven al vol i les lligaven a la barana del balcó. Nosaltres fèiem el mateix amb les que ells ens tiraven; tothom ho feia, i el resultat era una magnífica garlanda multicolor que donava un relleu extraordinari al pas de la processó.

Obrien el seguici dos homes a cavall engalanats amb vestits dels segle XV o XVI, que portaven “trampes”, dues grans timbales a dreta i esquerra del cavall, que tocaven rítmicament a cops de maça. Seguien els gegants, els nans capgrossos i al darrere la Guàrdia Urbana a cavall, amb uniforme de gala, jaqueta vermella i alts plomalls blancs sobre el casc, marxant al so agut de les trompetes. Llargues files de nens i nenes vestits com el dia de la primera comunió, un esbart de dansaires al ritme del “ball de bastons”, bandes de música, prohoms de la ciutat amb ciris encesos, i una inacabable desfilada de confraries religioses lluint els seus estendards precedien la custòdia que, sota pal·li, portava un sacerdot revestit amb la cerimònia que feia al cas. La gent s’amuntegava a banda i banda del carrer; els balcons, adornats amb domassos, també eren plens. “Passa el Senyor!” se sentia dir gairebé en un murmuri quan la custòdia amb el Cos de Crist arribava a la nostra alçada, i aleshores s’imposava el silenci, un silenci estrany fet de remors de pregària i de l’impacte dels clavells llançats des dels balcons. L’emoció continguda feia espurnejar els ulls a molts dels presents o fins i tot el plor espontani d’alguns altres; era el moment de donar gràcies pels dons rebuts i de pregar per tot allò més preuat: per la salut d’un fill, potser, pel prompte retorn de familiars a l’exili (era el temps dur de la postguerra) o qui sap si pel recent traspàs d’algun ésser estimat.

Són records que potser el pas del temps desdibuixa o magnifica -parlo de més de seixanta anys enrere- Ara ja no és així; tot passa, tot canvia..., tot... menys el sentit.
Amb la festa del Corpus celebrem la presència permanent de Jesús en l’Eucaristia, per Ell instituïda, i la nostra esperança està en creure que el pa i el vi són el cos i la sang de Crist Jesús, veritable menjar i veritable beguda, més enllà del que en el seu dia fou el mannà, que, tot i ser un do de Déu al seu poble, només era aliment per al cos. Ara, després que Jesús s’ha ofert com a víctima, ha mort a la creu i ha ressuscitat, menjant el seu cos i bevent la seva sang rebem l’aliment de vida eterna.

Josep Maria Lari

17 de juny de 2017

Diumenge, 18
Dia de la Caritat


Dilluns, 19

Darrera Assemblea d'aquest curs, de la nostra Comunitat. a les 8 del vespre

Dimarts, 20

Casal Sant Ildefons: Excursió

Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dimecres, 21

Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

16 de juny de 2017

Convocatòria de l'Assemblea de la Comunitat

Estem a la recta final d’aquest curs i el proper dilluns 19 de juny a les 8 del vespre ens reunirem en la darrera assemblea abans de l’estiu per fer balanç de tot el que s’ha dut a terme durant aquest curs 2016-2017. Començarem a programar el curs vinent amb totes les vostres propostes, i els diferents grups de la comunitat ens presentaran breument les activitats que es fan habitualment a la parròquia.

El consell Pastoral us fa una proposta senzilla però que pot ser útil per donar un impuls a la nostra comunitat. Us convidem a participar en aquesta jornada on tots pugueu aportar els vostres suggeriments.

També en aquesta assemblea, tal i com és costum, presentarem els nous membres del Consell Pastoral.

Esperem les vostres aportacions,

El Consell Pastoral



15 de juny de 2017

Centenari de l'Encíclica Humani Generis Redemptionem

El 15 de juny de 1917 (aquell any coincidia amb la Festivitat del Sagrat Cor de Jesús) va ser donada a Sant Pere (Roma) pel Papa Benet XV l'encíclica Humani Generis Redemptionem, l'única encíclica papal dedicada a la predicació, que: "¿Potser la Paraula de Déu ja no és aquella que descrivia l'Àpòstol, o sigui, viva, eficaç, més tallant que una espasa de dos talls" (He 4, 12)? ¿És que amb el temps i amb l'ús, aquesta espasa ha perdut el tall? Si l'espasa no mostra ja el seu poder, és certament dels que no la manegen com cal. No es pot dir que els apòstols trobessin temps millors que els nostres, com si llavors hi hagués més docilitat a l'Evangeli i menys rebel·lió contra la llei de Déu". Reaccionava contra el fracàs de la predicació i les dificultats en què es topava, i contra una oratòria més interessada a seduir que a convertir.

És bo esperar que farem (els predicadors) més esforç per ser apassionats per predicar la Paraula de Déu, amb una comunicació vital, testimonial.

També ens hi insisteix el Papa Francesc quan parla llargament de l'homilia i de la preparació de la predicació (Evangelium Gaudium 135-159) amb reflexions i suggeriments que no podem deixar d'atendre.

Extracte de la Presentació del Calendari Litúrgic 2017 feta per l’Arquebisbe- Bisbe d'Urgell, Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, President de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Conferència Episcopal Tarraconense.

14 de juny de 2017

Dia de la Càritat

El proper diumenge dia 18, com cada any coincidint amb la festa del Corpus, Càritas Diocesana durà a terme una de les dues campanyes anuals (l’altra es fa per Nadal) amb el lema: “Atrapats en la precarietat”.

Tots estem prou sensibilitzats de les necessitats de molts germans nostres als quals Càritas Diocesana estén la mà en nom nostre. La contribució ha de ser constant, però amb aquesta campanya es pretén mantenir encesa la flama de la caritat.

13 de juny de 2017

Col·lecta per a Sant Paulí de Nola

Recordem que encara és oberta la col·lecta a favor de la parròquia de Sant Paulí de Nola, ja sigui amb aliments o amb aportacions econòmiques.

La nostra solidaritat es fa palesa cada vegada que demanem la vostra ajuda tan necessària per pal·liar la precarietat en què viuen moltes famílies de la nostra parròquia agermanada del Besòs.

El Consell Pastoral va fixar com a data límit el 19 de juny. Encara hi som a temps. I ja des d’ara donem les gràcies a tots.

12 de juny de 2017

De cor a cor: Maria Teresa Quintana al Full Dominical

El Full Domical de l'Arquebisbat de Barcelona ha publicat aquest diumenge una entrevista a Maria Teresa Quintana, membre de la nostra comunitat, que es pot veure cliclant aquí, i que tot seguit es transcriu:

La M. Teresa Quintana considera important donar una visió positiva de qualsevol instant de la vida. En el llibre De cor a cor (Claret) ha recollit reflexions sobre temes quotidians d’experiències que ha viscut. Quan escriu, els verbs més importants per a ella són: comunicar i compartir. Sempre procura trobar el punt positiu, malgrat les dificultats; i, a l’hora de transmetre-ho, fer-ho “des del fons del cor”.

La fe és molt important en la seva vida. Per què?
He passat per diferents èpoques: des de la religiositat que t'ensenyen de petita, les crisis que es van arrossegant fins que entres en una edat on et planteges les coses de manera diferent i arribes a una maduresa que t'asserena i t'adones que som uns éssers espirituals, preparats per a la transcendència. El món que ens envolta és molt bonic si no l'enverinem, però és finit i no dóna aquesta pau i alegria que tots anhelem. Necessito la fe per viure.

Per què cal una visió positiva de qualsevol instant de vida?
Ser positiu a la vida ajuda a caminar, a gaudir de bona salut física, mental i espiritual. Si vas amb un esperit negatiu, tot ho veus negre, difícil, pateixes i fas patir a l'entorn i el cos va emmalaltint. La fe profunda dóna l'esperança per viure millor. Si procures estar ben connectat amb la divinitat i al mateix temps gaudint plenament del món tan bonic que Déu ha posat a les nostres mans, i que jo considero sagrat, l'esperit s'enlaira i l'alegria serena i profunda ens envaeix.

La clau de tot és la senzillesa?
Sí, la senzillesa és bàsica, perquè tothom t'entengui i se senti proper a tu, descobrint aquesta igualtat entre tots que ens fa caminar junts i ser solidaris. I això comporta la transparència per evitar malentesos i conflictes que deterioren la convivència, a vegades molt malmesa.

Òscar Bardají i Martín

11 de juny de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Creure és un gran do, és el gran regal a les nostres vides. No saber o no voler creure en el món del nostre esperit és la gran condemna, és la foscor, és la mort del nostre mateix esperit i és viure en un món en el qual hi manca quelcom de molt important i diria que fins i tot imprescindible. En el nostre interior hi manca llum i en sobra, en escreix, la foscor del constant dubte i de la por. Necessitem una gran fe en el Déu que cada dia invoquem i fermesa en acomplir, amb fidelitat, els propòsits assumits amb generosa voluntat. És més que una devoció. És, segur, tota una vocació i, també, una gran oració.

En el verset 16è d’aquest 3r capítol de l’evangeli de Joan que avui contemplem, hi trobem aquesta important i meravellosa notícia: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.”

Sí: ‘que tinguin vida eterna’, hem escoltat. No diu pas tenir de tant en tant només uns moments aïllats de ‘clarividència’, això és, de presència de Déu en els nostres cors i en les nostres ments, sinó que siguin habituals i constants en el dia a dia de la nostra fe. No és, doncs, un gest casual, aïllat, és una nova i ferma actitud que dia rere dia s’inicia en la nostra pregària del matí i que fineix amb l’acció de gràcies de la nit. Tanmateix la nostra fe mai no exigeix la absoluta perfecció -que mai no en serem de perfectes- però, evidentment, sí que ens demana atenció i constància en la nostra diària devoció.

Així, doncs, Déu ha enviat el seu propi fill al món, Jesús de Natzaret, fill de Josep i de Maria, fets com nosaltres des de sempre, perquè, amb bona voluntat i amb gran humilitat seguíssim l’exemple de la seva vida i de la seva mort. I no parlo de martiri, em refereixo a vida i a exemple. I si a ells fou possible, per què nosaltres no podríem exercir el seu exemple?

Si creguéssim que això no ens és possible, recordem que Déu ha enviat el seu propi Fill al món perquè nosaltres ho vegem també possible. I les promeses de Déu sempre seran possibles!

Ferran Aguiló


10 de juny de 2017

La setmana dia a dia

Diumenge, 11
Celebració de final de curs de la Catequesi Familiar a 1/4 d'11 del matí, amb la trobada conjunta dels dos grups que la formen. S'acabarà amb la celebració de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dia pro Orantibus


Dilluns, 12
Reunió del Grup de Cultura i Fe a 1/4 de 8 del vespre

Darrera reunió de curs del Consell Arxiprestal de Sarrià-Sant Gervasi, que es farà a 2/4 de 10 del vespre a la Parròquia de La Pau

Dimarts, 13

Casal Sant Ildefons: Tarda de tertúlia als jardins de la Casa Muñoz Ramonet

Diumenge, 18
Dia de la Caritat

9 de juny de 2017

Sant Ildefons i l'Ajuntament de Barcelona acorden el futur del Casal

El dilluns dia 29 de maig, a l'Ajuntament de Barcelona, s'elevà a escriptura pública un conveni de cessió del dret de superfície del Casal Sant Ildefons propietat de la Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, a l'Ajuntament de Barcelona.

Les principals clàusules d'aquest conveni són:

1. La Parròquia cedeix a l'Ajuntament el dret de superfície del local del c/ Marià Cubí, 111 per 25 anys, perquè l'Ajuntament es faci càrrec de les activitats del Casal d'avis.
2. L'Ajuntament es farà càrrec de totes les obres de remodelació que precisa el Casal. Segons els primers càlculs, els costos serien de cinc-cents mil a set-cents mil euros.
3. L'Ajuntament es fa càrrec de totes les depeses del Casal i del local (funcionament, impostos, despeses d'escala, etc).
4. Aquest conveni només té validesa per les activitats d'un Casal d'avis. L'Ajuntament no en pot canviar l'ús. En el cas que el Casal no continués, o durant un any no funcionés, es donarà per finalitzat el conveni. L'Ajuntament també haurà d'entregar el local degudament condicionat perquè algú altri pugui dur a terme les activitats.
5. Desprès de 25 anys, el local torna a la parròquia, amb totes les condicions que les normatives del moment exigeixin per un Casal d'avis.

Història

El Casal es va fundar l'any 1970 com Llar de jubilats Sant Ildefons per iniciativa de Mn. Ignasi Cases (acs), aleshores beneficiat de la Parròquia de Sant Ildefons, en uns locals que van cedir les RR del Culte Eucarístic en el convent del c. dels Madrazo.

Aviat es va fer evident que l'espai no era adequat pels serveis que s'hi feien, i el 1976 es traslladaren als locals de C Marià Cubí, de la Immobiliària Camí SA. locals, propietat dels membres de la Confraria Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, en aquells moments pràcticament extingida.

Al mateix temps, Mn. Cases parlà amb l'obra social de La Caixa, que volia obrir un equipament social al barri. S'acordà que La Caixa pagava les obres de condicionament del local, i subvencionava les activitats. La Caixa posà com a condició que el local fos propietat de la Parròquia de Sant Ildefons. La majoria d'accionistes de Camí S A, uns cinc-cents, cediren les seves accions a la parròquia, (només uns cinquanta, demanaren ser bonificats) posant únicament com a condició que el local fos destinat a activitats per a la gent gran.

El 1980 s'aprovaren per part de l'Arquebisbat els Estatuts. La subvenció de La Caixa va permetre anar fent les activitats. L'any 1993, la Caixa anuncià que faria una aportació d'un milió de pessetes, però que deixaria de subvencionar el Casal.

7 de juny de 2017

Enquesta Catequesi Familiar curs 2016-2017

Diumenge vinent dia 11 de juny celebrarem el darrer dia de la Catequsi Familiar d'aquest curs, i creiem que és hora de valorar com hem fet les coses i què podem millorar. Es per això que demanem als pares i mares de la Catequesi Familiar la vostra opinió i suggeriments.

Si cliqueu aquí accedireu al qüestionari que ens servirà per conèixer la vostra opinió.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració i molt bon estiu !!!

6 de juny de 2017

Resum Assemblea de maig

Mn. Lluís Saumell va ser el ponent de l’assemblea perquè ningú millor que ell coneix i estima la vida i obra de Bach. A més de les seves paraules, amb l’audició d’algunes peces seleccionades per ell mateix vam fruir del sentiment profundament religiós d’aquest músic excepcional.

Les paraules que segueixen escrites per Mn. Lluís són el millor resum del que va dir.

“Bach ha estat el tema de la nostra darrera trobada de maig. Els 500 anys de la reforma protestant va motivar que en un marc cultural i artístic, Bach hi tingués un paper important, per això ens va semblar que parlar de Bach era del tot oportú. Vàrem parlar de Bach de la seva vessant com a persona (Bach era un home profundament religiós) i de la seva dimensió artística.

De la seva immensa producció musical destaca la seva música religiosa: cantates, prop de 300, misses, motets, un Magnificat, les passions segons Sant Mateu i Sant Joan. En aquesta assemblea vàrem escoltar una cantata BWV63 una cantata nadalenca d’una força i una emotivitat extraordinàries, el Sanctus de la missa en si menor, i uns fragments finals de la passió segons Sant Mateu. Simultàniament vàrem fer recorregut pels llocs on ell va exercir com organista, mestre de capella, compositor i director de cors. Bàsicament la seva gran producció artística l’hem de situar a Liepzig.

De la seva vessant humana ja hem assenyalat que era una persona d’unes profundes conviccions religioses, ell sempre signava les seves partitures amb un SOLI DEO GLORIA -només a Déu sigui donada la glòria-. Només cal veure com aquest sentiment religiós va aflorar poques hores abans de la seva mort quan deia a la seva esposa: Magdalena estimada, on ara vaig veuré els colors més bonics i sentiré la música que fins ara només he pogut somiar, els meus ulls veuran el Senyor. Em sembla que això és un reflex de qui ha estat Bach, un dels millors músics de la història i per a molts el millor.

Em sembla escaient acabar aquest comentari amb unes paraules que en una entrevista va dir el filòsof Salvador Pàniker: “no puc ser ateu perquè l’ateisme està en contradicció amb J. S. Bach”


4 de juny de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Pentecosta és el certificat de naixement de l’església, el nou poble de Déu. La presència de Jesús no es clou amb l’ascensió sinó amb el seu retorn al final dels temps. ” Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps”.

Tots els homes són cridats a integrar-se al nou poble de Déu. Sant Lluc, manllevant una colla d’imatges de la tradició bíblica del AT, ens lliura l’acte de naixement del nou poble de Déu. A partir d’ara Pentecosta serà la manifestació de la presa de consciència per part dels deixebles que l’esperit de Jesús els ha estat donat i fa camí amb ells.

La comunitat nounada ens és mostrada d’acord amb una de les notes més característiques: la possessió de l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús que guia l’Església des dels seus orígens. El primer compromís, doncs, de la comunitat cristiana és mantenir-se alerta a les inspiracions de l’Esperit i deixar-se guiar per Ell; el llenguatge de l’Esperit pot causar estranyesa al nostre món que no està gens habituat a escoltar el llenguatge del vertader amor; el llenguatge de l’esperit sempre acaba fent diana ”tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu amb les nostres pròpies llengües”.

L’Església, el dia de la Pentecosta, va néixer ecumènica, oberta a tothom. A l’Església, malgrat les limitacions dels homes i dones que la integren, Crist es fa present entre tots fins a la fi dels temps. És important veure de quina manera ens cal mantenir-nos a l’aguait de les orientacions de l’Esperit i deixar-nos endur per Ell. Va ser l’Esperit qui va guiar Jesús al llarg de la seva vida entre nosaltres. L’Esperit es farà pressent ja en la concepció de Maria; serà l’esperit que es farà visible sobre les aigües del Jordà, l’Esperit que el guiarà al desert i al final de la seva vida, a la creu, lliurà l’esperit. L’Esperit comença amb la concepció de Maria i acaba a la creu.

Acabo amb uns fragments de la seqüència que es cantava el dia de la Pentecosta: Veniu oh Sant Esperit des del cel al nostre pit, amb un raig de llum divina... En els treballs sou confort, en les penes sou conhort en la calor sou temperi... tot l’indòmit endolciu, tot el fred encalentiu, regiu al qui s’esgarria... Que la força de l’Esperit davalli sobre tots nosaltres, sobre la nostra Església i sobre el nostre món.

Lluís Saumell


3 de juny de 2017

La setmana dia a dia

Diumenge, 4
Celebració del Sagrament de la Unció dels Malalts a 1/4 de 2 del migdia

Dia d'Acció Catòlica i de l'Apostolat Seglar


Dimarts, 6
Casal Sant Ildefons: Tarda de cinema

Reunió del Grup de Reflexió Bíblica a 1/4 de 8 del vespre

Dimecres, 7

Casal Sant Ildefons: Ballada de sardanes al Casal de Gent Gran de Can Fàbregas (Plaça Pere Figuera i Serra, 1) del barri de Sàrria

Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Dissabte, 10
Activitats de l'Esplai Sant Ildefons i de l'Agrupament Escolta Joan Maragall de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 11
Celebració del fi de curs de la Catequesi Familiar a 1/4 d'11 del matí, amb la trobada conjunta dels dos grups que la formen. S'acabarà amb la celebració de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dia pro Orantibus

30 de maig de 2017

El Papa Francesc concedeix la Creu "Pro Ecclesia et Pontifice" a Mn. Aureli Ortín

Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense van lliurar el dia 10 de maig a Mn. Aureli Ortín i Maynou l’alta distinció pontifícia de la Creu “Pro Ecclesia et Pontifice”, condecoració atorgada pel sant Pare Francesc.

Aquesta Condecoració, instituïda pel Papa Lleó XIII al 1888, suposa un gran reconeixement a la tasca de clergues i laics a favor de l’Església Catòlica. En el cas de Mn. Aureli Ortín, els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, han fet aquesta petició pel servei que durant vint-i-tres anys ha dut a terme com a vicesecretari de la CET, amb exemplaritat, eficàcia i un gran sentit de responsabilitat i d’amor a l’Església.

El Papa Francesc ha volgut palesar amb aquest reconeixement públic el valor que té dedicar llargs anys de la pròpia vida al servei de l’Església i del seu testimoniatge de fe i amor enmig del món.

Mn.Aureli Ortín, diaca de l’Arquebisbat de Barcelona, i la seva esposa Montserrat Martínez són persones molt vinculades a la nostra parròquia a través de la catequesi i de la Fundació Formació Cristiana Permanent Manuel Bonet.

Mons. Jaume Pujol i Balcells, arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, en el moment del lliurament dirigí als presents aquestes paraules:

"Ens alegra molt poder lliurar aquesta condecoració en companyia de la seva esposa, la Sra. Montserrat Martínez Deschamps, amb qui no sols ha format una gran família des del seu matrimoni, el 15 d'agost de 1969, sinó que també han compartit el projecte de servei eclesial que ha estat el diaconat, que va rebre de mans del cardenal Narcís Jubany, l'any 1981.”

Tota la comunitat de Sant Ildefons els fa arribar l’ enhorabona pel reconeixement rebut i l'agraïment per la tasca que realitzen.

28 de maig de 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

La festa de l’Ascensió

És una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any. A algunes esglésies orientals se celebrava el mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. I és que, efectivament, l’Ascensió és una festa que il·lumina el Misteri Pasqual del Crist en la seva integritat.

D’una banda, la narració de l’Ascensió de Jesús a la dreta del Pare explicita la nova realitat del Crist ressuscitat. Ell és el Vivent, és a dir, el que viu amb Déu per sempre més, el que ha estat glorificat, el que ha estat enaltit, el que ha estat salvat de la mort per Déu, el que, definitivament, ha estat transfigurat com a primícia i primogènit d’una nova creació, i el que es manifestarà obertament amb la mateixa glòria de Déu al final de la Història i que nosaltres i tota la creació esperem.

D’altra banda, la narració de l’Ascensió també assenyala un abans i un després per als seus deixebles, a ells se’ls fa palesa l’absència de Jesús, però aquesta absència física de Jesús coincideix amb l’acompliment de la condició que fa possible la presència de l’Esperit, com els havia promès Jesús: “us convé que jo me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit; però si me’n vaig, us l’enviaré” (Jo 16,7). Hi ha una continuïtat i un lligam indestructibles entre la Pasqua de Jesús i el do de l’Esperit.

La festa de l’Ascensió és la festa que celebra la comunitat dels creients, en la que ens apleguem i donem gràcies a Déu, perquè ha glorificat Jesús, perquè en Ell ens ha donat també a nosaltres l’esperança d’una vida nova per sempre i, alhora, li donem gràcies pel nou temps que ens ha donat, que és el temps de l’església, el Temps de l’Esperit, el que ens assegura la presència del Crist “fins a la fi del món”, l’Esperit de Vida que un dia farà noves totes les coses, que és el que celebrarem el proper diumenge.

Anton Ramon Sastre