Melons i sermons

En un agost de molts anys enrere, quan un encara era jove, abans del Concili, vaig rebre sense previ avís ni consulta, un sobret blau que contenia el meu primer nomenament: vicari d’un petit poble proper a Barcelona. Un servidor mai no havia viscut en un poble, era home de ciutat, i vaig haver d’aprendre prou del diferent tarannà i costums, no sé si amb èxit. A més, venia de llargs anys d’estudi eclesiàstic, a Barcelona i Salamanca, i ingènuament pensava que ara podria comunicar el que havia après.

Però el primer que em digué el rector, amo i senyor, fou que "en temps de melons no hi ha sermons". Era una dita clerical que expressava que a l’estiu, en temps de calor, la missa havia de ser breu i concisa. No crec que els assistents es perdessin molta cosa pel fet que el nou vicari no prediqués, perquè l’oratòria no ha estat mai el meu fort (tot i que anys després un oient assidu comentés de les meves homilies: "s’ha de prescindir de la música, però la lletra és bona"). Fos com fos, l’anècdota revela que es donava per suposat que l’estiu suposava com un parèntesi en l’esforç pastoral per aconseguir una bona celebració dominical.

Canviaren els temps i, després del Vaticà II, tot i ser en època de collita de melons, es va tenir consciència que no es podia ometre l’homilia (que ja no havia de ser un sermó sinó quelcom molt més senzill). Però ens podem preguntar si no persistí amb freqüència el costum de considerar la missa dominical estiuenca com un espai celebratiu menor. Si l’ambient és de temps de vacances –tot i que segons les estadístiques, en el nostre país, siguin majoria els qui no fan vacances– això contagiava i contagia l’esforç celebratiu. És clar que hi ha motius per a aquest descens.

Recordo, per exemple, el que ens digué un bon prevere que venia a celebrar la missa dominical en un petit poble turístic a la costa nord catalana. Va ser com una expansió personal en l’inici de la celebració: "És la meva tercera missa aquest matí en tres pobles diferents... M’imagino que vosaltres preferiríeu estar a la platja. Per a vosaltres i per a mi és una obligació, però no sé si serem capaços, vosaltres i jo, de celebrar amb ganes". Reconec que en aquell moment vaig trobar fora de lloc la seva expansió, que vaig pensar que els qui érem allà, bastants estrangers, desitjàvem una bona celebració i que ell, com a servidor del poble cristià, havia de superar el seu cansament, la seva desgana de treballador sense vacances. Però ara comprenc que ell també mereixia comprensió, que evitar que l’estiu impliqui un descens del to celebratiu és tasca de tots.

Una tasca que agrairíem els qui –per l’edat, per problemes econòmics o per les raons que siguin– no sortim de vacances. I també els qui, precisament en aquest temps de melons, tornen als seus llocs d’origen o ens visiten des d’altres països.

Joaquim Gomis, de “Missa Dominical”