Reflexions a la Paraula de Déu

"Els temps que vivim són dolents"

Avui les lectures requereixen un comentari de matrícula d’honor. No creiem que ens en sortim. Farem, però, el que podrem.“Els temps que vivim són dolents” deia Sant Pau als seus companys d’Efes ara fa dos mil anys. Què en diríem dels d’ara? Que la crisi econòmica és dura? Que hi ha molt d’atur? Que hi ha molta necessitat entre nosaltres? ... Potser sí, però potser la Paraula de Déu avui no ens parla d’aquestes crisis. La saviesa crida als indigents i als que no tenen enteniment (Proverbis), no pas als benestants o als savis. Sant Pau ens diu que hem de ser gent de seny, que no hem de ser com la gent que no sap el que fa. Finalment, Sant Joan ens introdueix en un difícil text amb matisos que segur que els jueus no van entendre i que nosaltres creiem que entenem això de menjar la carn i beure la sang de Jesús només després de segles d’anar-ho ficant – una mica amb calçador – dins de la nostra cultura.

Les lectures d’avui ben segur que es poden assaborir millor des del simbolisme de les llengües del mitjà orient que des del cartesianisme de la nostra. Però també nosaltres hi podem trobar sentit, ben segur. Primer, aquella saviesa de l’Antic Testament enfoca directament als exclosos, als més desfavorits de la societat civil. És a ells que la nostra Església també apunta com a compromís primordial. Són ells qui mereixen un favor especial de la comunitat cristiana. Ho fem o som nosaltres qui acaparem el millor pa i els vins més exquisits? Ens fixem com vivim o som gent que no sap el que fa? Potser hauríem de cercar contínuament el que el Senyor vol de nosaltres, però el dia a dia, les obligacions, la feina, ... no ens ho acaben de deixar fer.

Diu la saviesa popular que som el que mengem. La bioquímica també ho afirma en el cas d’alguns aminoàcids. Els evangelis en alguna part també posen en boca de Jesús allò de “no només de pa viu l’home”. No parlem, però, del menjar físic, sinó d’aquell que ve del silenci, de la reflexió, del trobar-se a si mateix, de l’únic que ens pot anar fent sensibles al desig del Senyor. De l’únic que ens farà descobrir la necessitat dels altres al nostre entorn i ser-hi vulnerables. Ens cal, sens dubte, tornar a aprendre a pregar. La pausa de l’estiu ens dóna una bona oportunitat per fer-ho!

Julià i Rosa