01 de setembre 2009

Entrevista a mossèn Joan Alemany

"L'Església ha d'obrir finestres: com més, millor!"

Aquesta entrevista la va realitzar el periodista Guillem Carbonell a finals del mes de maig del 2008, i publicada a la revista Foc Nou al febrer de l’any següent. Deixant més de banda la singular biografia de Joan Alemany, l’entrevista se centra en el seu pensament i en la seva manera de veure el món. Les respostes mostren perquè es trobarà a faltar la seva veu i les seves paraules esperançades.

Mossèn Joan Alemany i Esteve (Sant Sadurní d'Anoia 1920, Barcelona 2008) em va rebre al pis del carrer de Santaló on vivia. Feia mesos que buscàvem el moment per tenir una conversa amb una certa profunditat i amb gravadora al davant: costava de trobar, però aquell dia vam aprofitar l'ocasió.

Quan de vegades l'anava a visitar, m'agradava mirar com a la seva bústia hi deia simplement: Joan Alemany. Una persona referent per a tanta gent apareixia com un veí més de l'edifici i gairebé passava desapercebut. El pis, l'havia compartit molts anys amb estudiants: "I els trobo tant a faltar!', deia. Acompanyats per la seva germana Montserrat, vam parlar una mica de tot: de la seva infantesa a Sant Sadurní, els primers temps al Seminari i la seva participació a la guerra com a membre de la Lleva del Biberó: -Vas arribar a disparar?-li vaig preguntar. -Com que feia d'ajudant del comissari, no ho vaig haver de fer mai.

El van ferir a la cama i al front, poc després va fugir cap a Franca amb la retirada republicana, però de seguida va tornar a casa. Havia passat abans pel camp de presoners d'Horta. La Montserrat recordava com, quan va arribar a Sant Sadurní, li preguntaven per la vida al front i ell deia: "No cal, no cal': No en volia parlar.

Aquella tarda vam parlar molt de periodisme: ell procurava llegir cada dia l'Avui, La Vanguardia, El Periódico i El País: "El conjunt dels quatre diaris et fa veure una miqueta el que passa', explicava. També vam repassar els anys de l'Escola de Periodisme de l'Església, de la qual va ser impulsor, recordarem com havia canviar la societat, al llarg de la vida.

Quan vaig engegar la gravadora es va posar expectant i content: no sabia ben bé que en sortiria, però li agradava aquella situació d'estar conversant amb algú més jove en format d’entrevista.
Amb la seva característica veu, tan suau com sempre però amb un to especialment seriós i proper, va anar responent d'una en una totes les preguntes.

En un moment determinat vam començar a parlar de com veia Déu, l'Església i la religió ara i de cara al futur, Diria que va gaudir sobretot contestant les preguntes més directes:

¿Qui és Déu, per mossèn Alemany?
Mira, hi ha una cosa que jo comento molt i a mi mateix m'ho faig dir: a Déu, ningú no l'ha vist mai. Per tant totes les elucubracions que fan sobre Déu són molt aproximades, eh? Molt aproximades i molt limitades. Perquè ... és clar! L'Evangeli mateix diu: "A Déu ningú no l'ha vist mai. Déu és amor. Allá on hi ha amor, Déu hi és." Més aviat s'ha d'anar per aquí...

¿"Déu és amor?', ¿així de senzill?

No és gens senzill, però hi insisteixo: la millor definició que he trobat de Déu és aquesta que surt a l'Evangeli i que Jesucrist mateix va dir. Vaig anar a unes conferències, no fa gaire, que presentaven precisament aquesta visió de Déu des d'un llenguatge que no és simplement simbòlic, sinó que també entra al cor humà. L'home busca la felicitat, l'home busca l'amor, l'home busca la veritat. Per tant, per mi, Déu és d'alguna manera aquest amor, aquesta felicitat i aquesta veritat. Mentre vivim l'anem cercant constantment, però se'ns escorre de les mans. Jesús també dir, no com a definició, sinó com una cosa personal: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida': No són conceptes, són experiències que un té.

¿Si fóssiu el Papa de Roma, quines tres decisions prendríeu?

La primera seria no tenir por d'aplicar els principis del Concili Vaticà II. Es té massa por d’això: la responsabilitat dels laics, la col·legialitat, etc. Fer realment possible que tots els creients estiguem units com Església en una mateixa fe i formem un mateix poble de Déu. I la responsabilitat de la jerarquia és fer que aquest poble de Déu sigui realment el més autèntic possible en el compromís amb Jesucrist. Això va ser, el Vaticà II.

¿Tants anys després i encara hem de demanar-ho?

El que passa és que l'aplicació d'aquells principis costa una mica, perquè hi ha tota una colla d'interessos ... ¡o de pors! Jo trobo que tenim por. De tant en tant, també vaig a unes reunions a les quals assisteixen diversos intel·lectuals i hi ha una persona molt interessant, molt coherent amb la seva manera de pensar i de fer que sovint diu: "l'Església té por". Però ¿quina por pot tenir? Ell diu: "De perdre poder, influència ...'. En canvi, jo estic convençut que, com més s'apliqui el Concili Vaticà II, serà més atractiva i més autèntica.

¿La segona decisió que prendríeu, si fóssiu papa?

La segona seria fer tots els possibles per construir comunitats autèntiques, que no siguin artificials: de fraternitat, d'amor veritable. Que la comunitat cristiana no sigui una definició, sinó un testimoni viu que realment formem una família de fills de Déu. Que fer les activitats religioses no sigui simplement anar a fer coses junts, un compliment. Hem de construir comunitats autèntiques en el testimoni de l'Evangeli.

¿I la tercera?
La tercera decisió seria: ¡obertura! Acollir tothom. Obrir finestres. No fer guetos, al contrari: ¡com més oberts millor! Perquè el missatge de l'Evangeli té un atractiu especial com més s'obri, una obertura on tothom hi té cabuda: ¡tothom hi té cabuda! Això aniria en la línia d'un autèntic ecumenisme, no només de religions cristianes sinó de totes les religions.

¿Quin consell li doneu a l’Església de cara als propers vint o trenta anys?

L'Església -sobretot les parròquies- haurien d'estar molt a l'aguait de presentar un missatge ben autèntic, despullat d'aquesta parafernàlia i aquesta cosa que l'ofega. Les parròquies haurien de tenir molta cura de presentar el missatge de Jesucrist d'una manera com més encarnada, testimonial i real pugui ser. Estem acostumats a veure l'Església i els capellans com una institució, i això ofega molt el missatge, que hauria de ser més transparent.

Quan vau néixer, la societat era religiosa i cristiana; però, ara mateix, el cristianisme practicant és molt minoritari en el nostre entorn. En una societat laica í que majoritàriament viu al marge de Déu i adreçant-vos a generacions més joves: ¿em sabríeu dir un motiu per creure en Déu?
Això que preguntes és molt important. Penso que la fe s'ha de ressituar constantment en la realitat. El moment en que vivim més aviat m'ajuda molt a centrar la fe. Els arguments -que poden ser molts, d'altra banda, eh?- en una època amb aquest dinamisme, amb aquest constant cercar -a la ciència i a tot arreu- es basen en una pregunta fonamental, que és el sentit de la vida. I com dic, les circumstàncies actuals més aviat m'ajuden a trobar quin és el sentit de la vida. La fe t'ajuda a descobrir aquesta persona de Jesucrist que ha volgut donar sentir a la vida de tots els homes, de tots els temps i de totes les cultures. Molta gent considera negativa aquesta situació que vivim. En canvi jo trobo que té aquests punts positius: que obliga realment a centrar la nostra fe en Jesucrist. En els nostres dies, diria que l'interrogant més gran continua essent trobar el sentit a la vida; i jo el trobo en el missatge de l'Evangeli, que cada vegada és més actual, cada vegada el sento més adequat al moment d'avui.

¿Ah sí? ¿Per què?
Perquè és un missatge d'amor, de pau, de convivència, de respecte, de llibertat. És un missatge tot ell positiu, que t'ajuda a viure la vida amb il·lusió. I sobretot, a donar sentir a tor el que fas. A més, cada vegada hi ha més llibres i més interessants del personatge Jesucrist, que per a nosaltres és cabdal. A molta gent els interessa l'aspecte humà, històric de
Jesucrist que dóna sentit a totes les coses.

Dieu això però, en canvi, si sortiu al carrer i dieu: "Jesucrist", com a persona queda molt lluny de la gent.
Bé, no ho sé, m'interessa molt el teu criteri en aquest aspecte, vosaltres més joves, però jo trobo que la persona de Jesucrist més aviat s'ha fet molt actual, cada vegada s'ha acostat més, perquè es mira més Jesucrist des d'un punt de vista humà. Aquesta humanitat de Jesucrist amb un missatge tan obert, tan acollidor, tan atractiu ha ajudat molt. I em sembla que això ha fet la seva persona més propera. És clar, ja entenc el que dius: no pots anar i de cop i volta parlar-ne en el món d'aquesta manera. Però en un clima diguem-ne de recerca, de reflexió, de boscar-hi sentit a la vida, Déu n'hi do la de gent que s'hi apropa. No és tan estrany, si més no, pel que jo veig.

Una altra dificultat del missatge de Jesucrist és aquesta imatge antipàtica de l'Església: de cara a l'opinió pública, es veu el que es veu ....Bé, això és una altra cosa, ¿no?

Si, és una altra cosa, però que està molt present ...
De totes maneres és important saber presentar aquesta imatge ben autèntica de Jesucrist, el màxim d’autèntica que es pugui; perquè de vegades estem acostumats a sentir parlar d'ell com d'una cosa pietosa, carrinclona, a repetir sempre el mateix. I en canvi, quan ens esforcen a presentar la persona, amb tots els seus continguts, té un atractiu que precisament respon molt als interrogants d'avui.

Ara mateix s'han celebrat els quaranta anys de Justícia í Pau. És un moviment cristià que tothom respecta perquè fa una tasca formidable en la cultura de la pau: està a l'ordre del dia. I tot el missatge de Jesucrist és precisament integrador d'aquestes coses. Per tant, a mi em fa l'efecte que -si se sap presentar bé- no és tan lluny dels interrogants que la joventut es pugui fer a si mateixa, ¿no? A mi m'ho sembla ...

En l'àmbit de la fe, ¿quins referents actuals teniu?

Trobo que hi ha molts referents: no anem tan escassos com sembla. Hi ha molts teòlegs que parlen d'aquests temes: molts. Ara mateix ha sortit el llibre Jesús, aproximación hlstórica del capellà basc José Antonio Pagola i ja se n'han fet vuit edicions, ¡els llibres s'han venut de seguida! La gent se l'empassa com aigua fresca, perquè dóna aquesta visió de Jesucrist, tan proper a la humanitat, als qui pateixen, als marginats. I precisament aquest Jesucrist ha vingut a establir un corrent de fer un món millor. Si més no, ¡que sigui més habitable!

¿I d'altres referents més propers, de la vida quotidiana?
També n'hi ha molts, Per exemple, la parròquia del Carme, del Raval, acollidora de tot tipus de religions i de cultures: ¡hi ha possibilitats d'entendre'ns! O també en Federico Mayor Zaragoza, que va ser president de la UNESCO, una persona creient que ha fet la Fundació Cultura de Pau. Té un atractiu especial. Jo crec que el problema més gros que ara tenim és precisament aquesta manca de pau que hi ha entre les cultures, les religions. I ell precisament va organitzar fa uns mesos una trobada a Montserrat de líders de tot el ventall religiós. El document que van redactar és formidable, perfecte: ¡que s'acabi d'una vegada aquest binomi d'enfrontament de religions i violència! Mayor Zaragoza té aquest principi: que si tots els líders religiosos es posessin d'acord a treballar per la pau, la convivència i la justícia en el món, això seria possible. És un referent actual. El que passa és que el món, amb tota la riquesa i diversitat que té, va atabalat: ara això i ara allò... No hi para atenció, i els mitjans de comunicació no ho reflecteixen: seria important que també això fos noticia destacada.

¿Què li diríeu a algú que no creu en Déu, però que esta preocupat, que hi pensa? ¿A on es pot "agafar"?
Si hi haguessin comunitats cristianes on les trobades tinguessin aquesta autenticitat de que parlava, estic convençut que molta gent podria trobar-hi resposta, em sembla a mi ...

¿Encara que no creguin en Déu?
Bé, ¡i a d'altres llocs també! Mira, hi ha un moviment que porta el jesuïta Xavier Melloni. Cada setmana reuneix gent, creients o no creients, que busquen. S'hi crea un clima de sinceritat i d'autenticitat on molts s'hi troben bé. Però, ¿veus? ¡Totes aquestes coses no surten a la premsa! Perquè hi ha molta gent que cerca i en canvi els diaris no ho reflecteixen perquè, és dar, el seu objectiu és donar altres noticies ... D'acord, però penso que aquests informacions també serien interessants per orientar-nos. I no diguem la televisió, ¿eh? Que també podria contribuir-hi molt. Avui dia els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat, ¿no et sembla?

¿On trobeu Déu?
¡Al dia a dia! Parlant amb la gent. Ara hi ha molts llibres al respecte ... N'hi ha un d'un escolapi que ja va morir, fet amb dibuixos que representen una persona que busca Déu, que va corrent buscant-lo però, de tant cercar, se'n cansa. ¡l aleshores el troba! En un altre dibuix diu: "Avui vindrà Déu a visitar-te'. I es va posar a esperar-lo, en una botiga de sastre que tenia. I passa l'un i l'altre i Déu que no arriba. ¡Representa que Déu era aquesta gent que li entrava a la botiga i que veia al carrer!

¿Què us preocupa més del que veieu al vostre voltant?

El fet que em fa patir més és la manca de justícia. I a Catalunya, encara: potser és dels països on això no és tan escandalós. Ara mateix hi ha els interrogants de la crisi econòmica: els preus pugen d'una manera angoixant i en canvi els salaris són els mateixos. Em preocupen els aturats, tantes famílies que no arriben a cobrir el pressupost.

¿I que us dóna més esperança?
L’esperança la tinc posada en les noves generacions, veure que tenen una visió de la vida més humana i més participada. Tinc confiança que aquests moviments que hi ha de pau, d'un món més just, d'un altre món és possible, cada vegada tindran més força. D'altra banda, hi ha els moviments de base que cada vegada són més amples: això va sensibilitzant molt. Jo tinc aquesta confiança, que no ens hem de desanimar i que hem de treballar.



Guillem Carbonell