01 de setembre 2009

Mn.Joan Alemany i Esteve

"Tant si vivim com si morim som del Senyor" (Rm 14, 8)

Sant Sadurní d'Anoia 18 de febrer de 1920 - Barcelona 11 de desembre de 2008

Recull d'articles i opinions als diferents mitjans de comunicació que van parlar de tot el que va significar la mor de mossèn Joan Alemany i Esteve, rector de la nostra parròquia de 1964 1 1998.

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
16-12-2008
La fe i la raó

Diuen els assidus a l' església de Sant Ildefons que no havien vist mai el temple tan ple a vessar. La setmana passada va morir el pare Joan Alemany, una d'aquelles persones que fan dubtar els agnòstics i que enorgulleixen els creients. Seria ridícul intentar glossar aquesta figura Íntima de la fe i de la ciutadania. Practicava la intel·ligència de la bondat, cosa que en cap cas vol dir la paciència del vençut, Alemany tenia l'autoritat moral de la qual sovint sol estar mancada la jerarquia eclesiàstica. Gràcies a ell la veritat periodística es va fer un lloc en plena dictadura. Se'n va un col·lega de la ploma i un home que va renunciar als palaus per ser un eficaç conserge de Déu.
Joan Barril

LA VANGUARDIA
18-12-2008
Lector del diario y del Evangelio

Joan Alemany i Esteve (1920-2008)
Sacerdote, periodista y educador
La lectura constante de las páginas del diario (radio, televisión y hoy internet) y del Evangelio es una de las claves que explican la personalidad, la vida y los proyectos eclesiales y cívicos del sacerdote Joan Alemany i Esteve. Mosén Alemany falleció en la fría noche del pasado jueves en su austero domicilio de Barcelona. Murió como vivió. Con discreción y lucidez, reservándose el dolor para si, con una sonrisa en los labios, transmitiendo paz y en un ambiente de plegaria.


En los últimos meses sufrió los achaques de su avanzada edad y los golpes de la enfermedad con periódicos episodios de insuficiencia cardíaca que obligaron a su hospitalización. Al final, pese a estar ya muy debilitado, volvió a casa. Por ello tuvo que frenar el fuerte ritmo de la acción incansable que mantuvo durante tantos años y en épocas especialmente difíciles.

Joan Alemany nació en Sant Sadurní d' Anoia, en la comarca de l' Alt Penedès, En 1938, con 18 años recién cumplidos, fue enviado a primera línea del frente de Catalunya. Fue detenido y sufrió la extrema dureza del campo de concentración. Se ordenó sacerdote en 1948. Estudió teología en la Pontificia Universidad de Comillas y sociología en Lovaina. Fue consiliario de centros educativos de vanguardia como las escuelas Betània y Patmos, y profesor de religión en la facultad de Económicas de la Universidad de Barcelona. También fue vicario episcopal durante el Pontificado del Cardenal Narcís Jubany.

En 1964, Joan Alemany fue fundador y director de la Escola de Periodisme de l'Església, que fue acogida en la sede de lo que hoyes el CIC (Cultura, Informació, Cristianisme). De sus aulas han salido generaciones de periodistas que, desde el trabajo cotidiano y desde puestos de dirección, han ejercido y aún ejercen la profesión en diversos medios escritos y audiovisuales, sobre todo en Catalunya. Esta Escola de Periodisme representó una oleada cívica y de libertad en el mundo de la información y fue denunciada por su talante democrático y catalanista. Mosén Joan ha dejado profunda huella en sus tres principales ámbitos de actuación: la pastoral parroquial, el periodismo y el educativo. Son huellas marcadas por el espíritu renovador del concilio Vaticano II, por un estilo libre y dialogante, y por un compromiso cívico y de catalanidad. El funeral se celebró en la parroquia de Sant Ildefons, de la que fue rector entre los años 1968 y 1998 Y donde configuró una pastoral acogedora, abierta y renovadora.
Oriol Domingo

EL 3 DE VUIT (Alt Penedès)
Mor als 88 anys mossèn Alemany, fundador de l'Escola de Periodisme de l'Església.
Alemany va néixer a Sant Sadurní el 1920, on va ser enterrat dissabte,i va exercir de rector de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona durant 34 anys. Mossèn Joan va viure la seva infantesa i joventut a la vila. Al llibre commemoratiu dels 300 anys de la Parroquia de Sant Sadurní, Alemany remarca en un article el seu pas per l' escolania de la parròquia, el grup de joves "avantguardistes" de l' Acció Catòlica en el temps de la República i el teatre de La Cambra, llocs que van deixar petjada en la seva vida i van forjar la seva educació i la seva vocació sacerdotal. La seva estimació vers Sant Sadurní i la parròquia ha esta sempre una constant de la seva vida i cada any ha assistit a la festa major de la població.

Tal com han publicat alguns mitjans de comunicació catalans, Joan Alemany pertanyia a la gran generació de capellans que van impulsar amb entusiasme el Concili Vaticà II a casa nostra. De jove va formar part de la lleva del biberó, ferit a la batalla de l'Ebre i conduit més tard al camp de concentració d' Arles-sur- Tec.

Amb una clara vocació intel·lectual va estudiar filosofia i teologia a Comillas i ciències polítiques i socials a Lovaina. A Suïssa va establir contacte amb Leclercq i el llegendari fundador de la JOC, Josep Cardjin. D'aquella època va aprendre la importància de ser acollidor, comprensiu i romandre obert a tothom.

Característiques que l'han acompanyat al llarg de tota la se va vida, fins al punt que tots els que l'han tractat coincideixen a assenyalar la seva bonhomia i la capacitat "d' escoltar i no renyar mai ningú".

Home avançat al seu temps, mossèn Alemany va estar sempre molt interessat en les relacions fe i cultura, la recerca de les expressions de fe que facin possible el diàleg i una acció pastoral basada en la comprensió. Fruit d'aquesta preocupació pel món cultural, va promoure o va col- laborar activament en un ampli conjunt d'iniciatives i institucions cíviques, culturals, eclesials i socials. Una de les més rellevants, sens dubte, ha estat l'Escola de Periodisme de l'Església vinculada al CIC i que va haver de fer mans i mànigues per superar les traves i els obstacles de la censura i la manca de llibertat de l' època.

D' aquesta primera escola que no depenia del regim franquista van sortir insignes periodistes com Josep Maria Soria, Manuel J. Campo Vidal, Josep Bassets, Josep Maria Cassassús, Antonio Franco o Pérez de Rozas, entre d' altres.

Mossèn Alemany ha deixat una forta petjada a totes les parròquies i pobles on ha treballat com a capellà També va ser vicari episcopal i delegat episcopal, entre moltes al tres responsabilitats civils i eclesials. Sempre es va distingir per la seva vital tasca a favor d'una església catalana compromesa, renovada i transformadora. Una església viva, arrelada al país i a la seva gent.

FOC NOU Gener 2009. Número 417 - "Pòrtic"

La serenor de mossèn Alemany

L' any 1994, el president de la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi a tres preveres: mossèn Joan Batlles, mossèn Antoni Pladevall i mossèn Joan Alemany. Tots tres certament la mereixien. I per donar-ne fe es va decidir fer un llibre que parlés d'ells. A mi em van encarregar que fes la semblança de mossèn Joan Alemany. El coneixia de la parroquià de Sant Ildefons i a més, havia fet els estudis de periodisme a l'escola de la que en va ser-ne el director: l'Escola de Periodisme de l'Església de Barcelona.

Em va semblar que el millor era fer-li unes entrevistes. 1 així li ho vaig dir. Durant unes quantes tardes em presentava a la parròquia i xerràvem. Va ser molt agradable. Jo tenia a mossèn Alemany per una persona molt bona, sempre somrient, sempre tractant de donar pau i d'animar, però el que em va sorprendre més era la seva gran intel·ligència. Darrera d'aquells ulls blaus, no pas blau fort sinó un blau un xic pàl·lid, de mirada penetrant, hi havia un home preparat i extraordinàriament lúcid.

Tenia aquell tarannà tant de bona persona que es diria que anava pel món plàcidament sense adonar- se del que passava al seu entorno Però no era així, esta va alerta de tot -un xic despistar, això sí-, però s'adonava de tot el que passava. En l'entrevista es va parlar de la se va família nombrosa, de quan va entrar al seminari i el van ordenar, de l’època en que era director d'un col·legi major. S'entenia molt bé amb els nois. M'explicava rient que un dia en una homilia va començar: "Queridos hermanos" s'aixeca un noi i li diu. "Padre, conocidos y gracias". A ell li va agradar aquesta confiança i diu que el va fer pensar.

Ell volia saber com vivia la gent i per això s'interessava per tot. Les seves etapes, dites per sobre, són la seva estada a Lovaina on va conèixer, Cardijn i Leclerq amb els qui va treballar, etapa en que se li van obrir molts horitzons. Consiliari de dues escoles molt obertes pedagògicament i del CIC, director de l'Escola de Periodisme de l'Església, una escala que va gaudir de prestigi i renom malgrat el govern la vigilava ben de prop, i finalment, l'etapa més llarga de rector de la parròquia de Sant Ildefons a Sant Gervasi. Va aconseguir, en el centre de Barcelona i en un barri benestant, una parròquia amb veritable sentit de comunitat. Mossèn Alemany era un fidel seguidor del Concilio En la nostra xerrada me 'n parlava amb entusiasme.

Però el que ens queda d' ell no és només la seva trajectòria, sinó el que ens va ensenyar la seva persona. No hi havia homilia que no parlés de serenor. La paraula "serenor" és la que millor el definia. Sempre amable, sempre atent, sempre donant ànims, ¡ i mira que en va passar de disgustos! "En els sofriments humans els lligams de l'amor es fan més forts, l'amor transcendeix la mateixa mort. Déu és amor!" em va dir en acabar la llarga entrevista.

En el llibre vam recollir alguns testimonis de gent que l'havia conegut. Em quedo amb unes paraules d'Emili Teixidor: "Es aquell capellà que més que parlar als homes de Déu, parla a Déu dels homes'', Ara encara tindrà més ocasió de parlar a Déu de nosaltres.
Roser Bofill


FOC NOU Gener 2009. Número 417 - "En veu alta"
Joan Alemany

La mort de mossèn Joan Alemany em duu a la memòria moltes imatges. Vam discutir molts cops. Sovint, en públic i per escrit. M'incomodaven molts reduccionismes d'un cert catolicisme que, tanmateix, sentia com a propi, i no sempre vaig encertar les formes ni els continguts de les meves discrepàncies. Mossèn Alemany apreciava la me va sinceritat, i des de l'estimació vam tenir un diàleg fecundo Era conscient deis seus defectes (més que jo dels meus): quan, una vegada, vaig tenir una discussió -que vaig sobredimensionar- amb un responsable de la parròquia, em va dir: "¡Però si el dictador sóc jo, i no aquest amb qui t'has enfadar!" I era cert que tenia fama de dictador: va mostrar una enorme resistència a esmenar uns criteris pastorals nascuts en un context ja desaparegut. El límit entre la coherència i la inflexibilitat és molt tènue.

Se'l podria presentar com un capellà destacat del progressisme catòlic. Va ser molt més que això. Li preocupava l'Església, però encara més les persones. Quan agafava un taxi, preguntava al taxista pels seus problemes. Puc donar fe de la seva capacitat de compadir-se i de fer un servei als que pateixen: sé com es va bolcar a ajudar matrimonis que es trencaven, malalts que patien, persones que es morien. També sabia compartir els goigs. No era (afortunadament) dels que es passen la vida proclamant el seu amor als pobres, però puc donar fe del seu despreniment, de la manera com posava les coses al servei de tothom sense aferrar-se a res. Sense fer-ne mai ostentació (més aviat pecava per excés de pudor, com tota la seva generació), tenia una gran vida interior: les pregàries dels fidels de la parròquia de Sant Ildefons, que redactava ell cada setmana, tenien un marcat accent polític que ens feia somriure a molts, però tanmateix mostraven una finíssima espiritualitat. I recordo també com una vegada vaig interrompre la seva pregaria del breviari en visitar-lo quan no m'esperava. Se'ns ha mort un home intel·ligent i bo. Descansa en pau, Joan.
Ignasi Moreta

FULL DOMINICAL Arquebisbat de Barcelona
In memoriam: Mn. Joan Alemany i Esteve

18 de gener de 2009
El dia 11 de desembre passat, als 88 anys, lliurà la seva anima a Déu Mn. Joan Alemany que realitza un gran servei a la diòcesi. Mn. Alemany fou un dels col·laboradors del cardenal Jubany. Va fer una gran tasca pastoral com a rector de la parròquia de Sant Ildefons i, també, cal recordar el seu servei al món de la
informació com a director que fou de l'Escola de Periodisme de l'Església, que funcionà en els locals del CIC a la Via Augusta.

FLAMA (Flama.info - Agencia cristiana de notícies)
19 desembre 2008
A continuació us oferim una valoració feta per l'actual rector de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, mossèn Lluís Saumell, aquí a Flama, amb motiu de la defunció de qui fou rector d'aquesta parròquia durant 31 anys, Mossèn Alemany.

Mn. Joan Alemany, que va ser rector de la parròquia de Sant Ildefons del 1964 fins el 1998, morí el passat 11 de desembre.

No és fàcil, amb poques paraules, glossar la seva figura. L'han definit dient: "Mn. Joan va ser un home bo i intel·ligent". Tots els que hem estat al seu costat en tenim experiència: la se va formació espiritual a la universitat de Comillas i la seva formació intel·lectual a la universitat de Lovaina ens donarien la clau d'aquesta definició. Mn. Joan, però, ha posat al dia tota aquesta formació: el Concili Vaticà II, la constitució "lumen gentium". la voluntat decidida de.fer seus els "signes dels temps" han fet que tot aquest bagatge el posés al servei de les persones d'avui.

La seva bondat té aquesta arrel teològica. Aquest amor, que és Déu Pare del que ell se n'ha sentit fill, l'ha projectat sobre tots nosaltres. Per això ens hem sentit acollits, estimats i escoltats per ell. Quan un dia li varen preguntar "com és que la gent t'estima tant", ell va respondre "perquè sempre he escoltat tothom".

La seva bondat ha estat característica. La seva intel·ligència l'ha demostrat sent molt obert i atent al món que ens envolta i això fa que sintonitzés amb les realitats que vivim. Sense cap dubte la comunitat de Sant Ildefons és el que és gracies a la seva intuïció de marxar al mateix pas del món.

Només ens cal ser responsables del que ell ens ha deixat i saber recollir la torxa que ens ha passat per fer actual el seu llegat.
Lluís Saumell, pvre.


ESGLÉSIA PLURAL
Als meus 88 anys arribant al cim de la vida, en l'amor trobo l'arrel i el sentit de la meva fe, amor compartit i celebrat en una comunitat que intenta fer present en el món d’avui aquest amor.
Testament espiritual de Mn. Alemany (18.02.1920 -11.12.2008)
A Mn. Joan Alemany
Acaba de morir una gran persona. Un gran amic. Mn. Joan Alemany era estimat per tothom perquè ell era tot cor, a punt sempre per posar-se al costat de qui fos per donar un cop de ma. un consell, una companyia, un no tinguis por. Ha patit un envelliment que l'ha dut a la mort i aquests darrers mesos semblava que es moria moltes vegades. Ha viscut conscient una llarga malaltia esperançat i pacient.

Era un home planer que mantenia nombroses relacions amb tot tipus de persones i grups, mai tenia un no per ningú i no es desanimava mai, o almenys ens ho semblava, perquè sempre era positiu. Tenia una fe veritable que se li notava i que sabia encomanar. Una fe sense fissures i alhora dúctil per acceptar els nous reptes que s'anaven produint. En els seus sermons sempre parla va de la serenor que ha de presidir les nostres vides i els nostres actes. Va ser avançat en les idees i no tenia por de donar suport a iniciatives noves i agosarades.

Mn. Alemany va tenir una vida molt intensa des que, de molt jove, va entrar al seminari. Va anar al front amb la quinta del biberó i després va estudiar a Comillas i més tard a Lovaina. Allà va tenir grans mestres com Leclercq amb qui va establir lligams d' amistat, i Cardijn el fundador de la JOC. Aquells anys li van servir per acollir el concili Vaticà II amb una gran esperança. Tenia una bona preparació intel·lectual que la seva senzillesa ocultava moltes vegades. Al llarg de la seva vida va estar sempre en el moment precís iniciant alguna cosa nova i necessària. Va contribuir a la creació del CIC. El 1952 va estar en l'inici de la fundació de l’ Institut Catòlic d'Estudis Socials, l'ICESB, i el 1974 de l'Escola de periodisme de l'església, que va ser la primera escola de periodisme. La seva vocació oberta d'unir esforços el va portar a crear el Sector pastoral de sant Gervasi on es pretenia que els serveis de catequesi, per exemple, fossin unificats i s' aprofitessin els materials i les idees de manera més amplia. Es va aconseguir només en part donada la reticència d' alguns rectors. Entre 1970 i 1990 va ser nomenat vicari episcopal.

Va ser rector -cosa que no li agradava que se li digués perquè no era gens clerical- de la parròquia de Sant Ildefons des de l'any 1964, succeint a Mn. Narcís Sagués, fins a 1998 en que, per raons d' edat, va prendre el relleu Mn. Lluís Saumell. Sant Ildefons va esdevenir un punt de referència en l' església de Barcelona, com a espai d' obertura i d' avançada ja que hi havia un tou de gent formada i majoritàriament intel•lectual, que donava un to especial a tot el que s'hi feia, i Mn. Joan estava al capdavant.

Va estar en la fundació de Cristianisme al segle XXI fent costat a la seva amiga Maria Rosa Farré, segurament la darrera iniciativa en la que va participar activament. La se va presencia i la fina ironia que el caracteritzava, feia que tothom es trobés bé amb ell.

Que ara descansi en la pau de Déu.
Sefa Amell

LAETO ANIMO
Mossèn Alemany

dissabte, 13 / desembre / 2008
Divendres rebo per mail la notícia de la mort de mossèn Joan Alemany. No hi havia tingut una relació singular, però si un apreci per amics comuns i per la seva trajectòria eclesial. Una vida de capella que sobrepassa l'Església per ser un dels personatges de la Barcelona del segle XX. Molts del món del periodisme, la cultura, l'educació ... tenen la seva relació amb Joan Alemany per explicar. Altres blogs veigque ja en parlen.

Al vespre a casa repasso l' entrevista que li va fer la Roser Bofill en el llibre Església i País (Enciclopèdia Catalana, 1995). Només vaig apuntant fets i institucions vinculats a la seva vida. Parlen sols: Sant Sadurní d' Anoia, 1920; avantguardista de la FJC; seminarista el 34; mobilitzat al front de l'Ebre (on va coincidir amb mossèn Batlles); camp de concentració al sud de Franca i després a Burgos don va sortir per tornar al seminari; Comillas; Lovaina (on coneix la Cardijn, la JOC, la revisió de vida); vicari de mossèn Amadeu Oller a Sant Medir; l'escola Betània, el CIC, capella al Sanatori de Tuberculosos del Guinardó; regent a Sant Fost de Campsentelles; consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant [ordi: capellà del Col•legi Major de la UB; l' escola Patmos; l' escola de Periodisme de l'Església, la parròquia de Sant Ildefons; la Creu de Sant Jordi, l'homenatge ...

Recullo al vol dues cites del llibre:

"Problemes de fe, sincerament no n'he tingut. Sempre m'ha semblat que la fe és tot un procés des de la infància fins a la maduresa, passant per l' adolescència i la joventut, i s'arriba al convenciment que la fe és un misteri. Recordo sovint la pregunta que el professor Leclercq es feia: "Com és que jo tinc fe i els meus
germans no?" L'acció de Déu en el cor de la persona humana és un misteri ... Més que dubtes de fe, experimento que és un procés en el qual Déu em porta".

"No tot esta per fer. Mai no ha estat fàcil portar a terme l'ideal de la Bona Nova de l'Evangeli. Són molts els qui hi han dedicat i hi dediquen molts esforços i fins i tot la mateixa vida en aquesta engrescadora tasca sempre de servei, d' amor i de pau. Cada generació ha d'aportar-hi el seu gra de sorra, amb convicció i serenor d'esperit. Les dificultats no han d'ofegar mai la força de l'Esperit que hi ha en els nostres cors, confiant en la promesa de Jesús d'estar entre nosaltres fins a la fi dels temps".

Avui s'agraeix rellegir-ho. I agrair el que ens ha aportat mossèn Alemany.
Jordi Llisterri i Boix

LLAR MOSSEN LLUÍS VIDAL
Mossèn Alemany ens ha deixat

divendres, 12 / desembre / 2008
Joan, ara que no hi ets físicament, voldria dir-te quatre coses teves que m'han impactat. T'he vist sempre com un home de pau, arrelat amb una forta fe en Crist, que has acollit sempre a tothom, has ajudat a tothom i has mediat per posar pau, sempre amb seny i tenacitat. Ens vas ensenyar a creure en el Concili, especialment en posar "nosaltres" per davant del "jo'', "comunitat de fe" davant de "comunitat de serveis'', amb tot el que això representa, i que avui veiem trontollar. Has afrontat aquests quasi cinc mesos de malaltia amb esperança d'un demà millor que em va fer dir-te el dissabte passat en aquell minut i escaig que junt amb la Maria Lluïsa varem compartir, i que vas agrair amb aquella obertura de braços i mig somriure que encara podies fer: Bon Nadal, JOAN, estiguis on estiguis, serà veritat.
Joan Trullàs i Maria Lluïsa Simó


BLOG DE GUILLEM CARBONELL
Ha mort Mossèn Alemany

divendres, 12/ desembre / 2008
Ha mort Mossèn Joan Alemany (Sant Sadurní d'Anoia, 1920 - Barcelona 2008). Un dels grans representants de l'Església catalana del Concili Vaticà II. Rector durant molts anys de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, al carrer Madrazo. Vivia com un veí més al carrer Santaló, a l’alçada del que ara és l'Escola Universitària de la Pere Tarrés. D'esperit immensament obert, inquiet i compromès amb el seu temps, el seu entorn i el seu país. Mestre de grans periodistes de la Transició, a l'Escola de Periodisme de l'Església, que ell va impulsar al CIC de la Via Augusta. Me n'he assabentat per un SMS: "Enterrament dissabte 11 h".

A la porta de la parròquia de Sant Ildefons van penjar un rètol que ho anunciava. M'hi vaig acostar un moment a l'església del carrer Madrazo / Tavern i a la capella petita hi havia instal·lada la capella ardent, que molta gent va visitar aquella tarda: Mossèn Alemany era una persona molt carismàtica i una institució en el seu entorn habitual.

¿Com us explicaria el que és la parròquia de Sant Ildefons als que no la coneixeu o als que hi podeu posar una mirada distant? Bé, no té res a veure però alguna cosa vol dir que fos en aquesta parròquia on el director de La Vanguardia, Don Luis de Galinsoga, cridés allò de "todos los catalanes son una mierda", perquè el rector de l’època ja predicava en català. Un crit que acabaria amb una campanya en contra i
amb la seva dimissió.

Això va passar quan la parròquia encara era a la Travessera de Gracia i quan Mossèn Alemany no hi havia arribat, però forma part de la historia d'una comunitat amb una forta personalitat. Caracteritzada per una mentalitat oberta, del mateix estil acollidor que el de la teologia actual de la parròquia del Pi -un altre focus de resistència dins la depriment i autodestructiva dinàmica actual de l'església barcelonina i de l'església en general!

La comunitat de Sant Ildefons es troba en un barri benestant, el de Sant Gervasi. Jo ara fa temps que no participo en les seves activitats però quan ho feia sentia una gran llibertat i diria que em va donar ales per després fer la meva vida i ser coherent amb mi mateix sense por, en les decisions que he hagut d'anar prenent.

Mossèn Alemany insistia molt en una sèrie de conceptes: el dubte, com a fet bo i natural. La forca de la Comunitat, com a concepte de gent que viu la fe junts i en un entorn determinat. L'ecumenisme, l'acostament a les al tres esglésies. Cada any feia celebracions conjuntes amb les parròquies protestants del voltant, sobretot l’Evangèlica Alemanya del carrer Brusi, en la setmana ecumènica anual.

Mossèn Alemany va contribuir a fer de Sant Ildefons una comunitat d'un catolicisme diria que proper a la teologia protestant alemanya i centreeuropea, sent ell sempre molt fidel amb la seva Església, però crític i autocrític quan ho creia convenient. Mostra d’això és la manca gairebé absoluta de decoració a l'interior d'un temple digne i ara millorat però molt senzill: hi ha molt poques imatges religioses.

Tenia molta inquietud en conèixer el que l'envoltava i en contribuir a posar el cristianisme al dia. Va tenir la gran sort de viure l'entrada d'aire fresc que va suposar el Concili Vaticà II, i s'hi va involucrar al màxim, va ser un dels grans eixos de la segona part de la seva vida. Es frustrava en veure tants passos enrere i tantes pors, però sempre era optimista.

Mossèn Alemany tenia un to de veu molt suau, les avies sovint no el podien sentir bé! Les seves homilies eren sempre de tocar de peus aterra i de compartir les seves vivències. Allò de: "no sé si us passa a vosaltres però a mi ... " O allò altre de: "jo ja sóc gran, però els joves ... " Recordo l’homilia de fa dos anys per la Missa del Gall i sempre la clavava, vinculant fe i actualitat, actualitat, actualitat. Senzillesa, humilitat i compromís.

Era tota una institució al barri -entre la gent que el coneixia, és dar, que sinó passava desapercebut. Quan ens veia, preguntava: -"Que diu, aquesta joventut ...?" Sempre amb un diari sota el brac. I marxava Madrazo avall en direcció al carrer Santaló, baixava per Muntaner.

Ara la joventut ja s'ha anat fent gran i entre tots li haurem de prendre el relleu, no només des d'un punt de vista de fe, que això cadascú s'ho sap i és prou complicat, sinó sobretot de compromís amb el país i amb el que ens envolta.

Havia de passar perquè era gran i estava malalt, però creieu-me que molta gent el trobarà a faltar. Ha estat un plaer i hem après molt. Moltes gracies per tot Mossèn Alemany!

La parròquia de Sant Ildefons diu adéu a mossèn Joan Alemany
(13/12/08)

L'església de Sant Ildefons, al carrer dels Madrazo de Barcelona, s'ha omplert de gom a gom per dir l'últim adéu a la persona que la va encapçalar durant més de 30 anys, Mossèn Alemany, mort als 88 anys. En alguns moments fins i tot el passadís central ha estat ple de gent dreta, com també la capella del Santíssim.

Familiars, amics, nombrosos periodistes que en van ser alumnes i el president Jordi Pujol han assistit a la cerimònia, presidida pel Cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach, que ha dit que Joan Alemany ha estat sobretot un bon pastor. L'actual rector, Lluís Saumell, ha explicat que Mossèn Alemany ha estat sovint un home "avançat al seu temps" i molt intel·ligent, que veia les coses molt clares.

D'altra banda, en el full informatiu extraordinari de la parròquia, Josep Maria Puigjaner escriu: "Ens impulsava cap a la vivència d'un cristianisme sense pors, sense constrenyiments dogmàtica, sense subjeccions legals gratuïtes, caduques i inservibles. Home de personalitat profunda i rica en matisos de l'esperit, es constituí en pastor d'un cristianisme atractiu, permanentment renovat."

Acabada la cerimònia s'ha cantat el Virolai i la comunitat que tantes vegades l'havia escoltat ha observat amb tristesa com el seu fèretre sortia de l'església.

Per cert: que maca la cançó del començament, el "Vers tu, Terra promesa" (segona estrofa):

"Feixucs de treballs i de penes, tots els pobles van avançant,
recerquen la joia serena, sedejant d'un món infinit.
¿On és dones la Terra promesa que els hi doni llum i repòs?
Serà llur entrada en l'Església, cap on marxen amb el seu plor"

Tenia pendent des de feia temps una conversa amb Mossèn Joan Alemany (Sant Sadurní d'Anoia, 1920) i per fi l'he tingut. El fruit serà una entrevista amb una certa profunditat, encara no sé en quin suport la publicaré, potser en algun mitjà o aquí mateix en el blog, s'accepten suggerències.

Seria llarg d'explicar però Mossèn Alemany és una de les tres persones que inicialment van motivar el naixement d'aquestes cròniques. Jo no li havia explicitat les ganes que tenia de descriure el que veia al meu voltant però ell ho sabia.

I és que per alguna cosa va ser director de l'Escola de Periodisme de l'Església (1964-1974), primera gran escola de periodistes catalans després de la guerra civil, i per tant company en la direcció d'estudis de grans cronistes com Manuel Ibáñez Escofet, Llorenc Gomis, Josep Faulí o tutor de tants d'altres com I'Antonio Franco o Salvador Alsius, entre molts més. Així que intuia les meves inquietuds i sempre que trobava la meva mare pel carrer li deia: - "Que no deixi d'escriure, que no deixi d'escriure" ... i aquí em teniu donant-vos la tabarra, en part, per "culpa" seva.

Ens ha costat trobar el moment de xerrar a fons però ho hem fet. De moment he triat sis preguntes perquè us en feu una idea i no us empatxeu, i més endavant publicaré tota l'entrevista. La conversa va tenir lloc fa uns dies al seu pis del barri de Sant Gervasi, a la vora de la parròquia de Sant Ildefons de la que va ser rector durant tants anys. A veure que us sembla aquest "avançament":

- Als setze anys et van cridar per incorporar-te a la lleva del Biberó. Com recordes el front?
- Dintre del gran patiment que suposa una guerra, a mi -amb setze anys!- em va servir per veure i descobrir la riquesa del cor humà: no hi havia cap soldat que rebés alguna cosa de la reraguarda, de la seva família, que no ho repartís de seguida entre tothom: pels de la companyia, els del batalló ... la gent compartia. I entenies les possibilitats que té l' amor vertader. Això es toca va, no era xerrar, era una realitat palpable. Els anys de guerra van ser una experiència de vida molt intensa, una vivència molt forta. Tenia setze, disset i divuit anys, em va marcar molt.
- Del que t'envolta que és el que més et preocupa?
- Hi ha tanta gent que pateix ! Però de totes maneres, jo tinc una certa confiança que aquests moviments que hi ha de la pau, d'un món més just, d'un altre món és possible cada vegada tinguin més forca. I tinc la impressió que aquest sistema actual d' aquest liberalisme econòmic, d' aquesta manera no pot anar més enllà i s'ha de trobar solucions a tots els problemes tan seriosos que apareixen. Perquè si no se'n troben, pot arribar un moment que tot això sigui insostenible! Aquest desnivell tan gras que hi ha entre pobresa i riquesa. Aquests diferents mons d' aquesta manera? S'hi ha de trobar una solució per forca.
- Com veus Catalunya, ara?
- Costa que la gent estigui sensibilitzada en un ideal de Catalunya. Em fa l'efecte de totes maneres que aquest ideal no es perdrà mai del tot, perquè sempre hi ha gent i generacions que el continuen. Fa uns dies va sortir al suplement de Cultura de l' Avui una entrevista a Joan Triadú que explicava: -"El català va ser la meva segona llengua, la primera era el castellà". Tot això ja ha canviat, sempre hi ha generacions de gent que mantenen la flama encesa. Hi ha moments que sembla que no et facin cas però després es toma a enganxar.
- Quins diaris llegíeu abans de la guerra a casa, a Sant 'Sadurní? I quins llegeixes ara?
- Els que llegíem més abans de la guerra eren "El Correo Catalán" i "El Matí". El meu pare els comprava tots dos. "El Correo" era un diari catòlic i de tradició carlina, una mica tancat. "El Matí", en canvi, era un diari fantàstic, molt obert, demòcrata al 100%, cristià, amb molt de respecte a les coses, molt interessant. A casa un diari compensava l'altre. Ara llegeixo tots els que puc, són tan diferents! Sobretot l'Avui, La Vanguardia, El País i El Periódico, perquè el conjunt deis quatre diaris et fa veure i entendre una mica el que passa.
- Digue'm una decisió que prendries si fossis Papa de Roma.
- Obertura!'! Acollir tothom. Obrir finestres. No fer guetos, al contrari, com més oberts millor! Perquè el missatge de l'Evangeli té un atractiu especial, una obertura on tothom hi té cabuda, tothom hi té cabuda. Això seria en la línia d'un autèntic ecumenisme, no només de religions cristianes sinó de totes les religions.
- Qui és Déu per mossèn Alemany?
- Mira, hi ha una cosa que jo comento molt i a mi mateix m'ho faig dir: a Déu ningú no l'ha vist mai. Per tant totes les elucubracions que fan sobre Déu són molt aproximades i molt limitades. Perquè ... és dar! El mateix Evangeli diu: "a Déu ningú no l'ha vist mai. Déu és amor. Allà on hi ha amor hi és Déu." Per tant, més aviat s'ha d'anar per aquí. Insisteixo, la millor definició que he trobat de Déu és aquesta que surt a l'Evangeli i que el mateix Jesucrist va dir: "Déu és amor, on hi ha amor hi és Déu".
Guillem Carbonell

BLOG D'HUMBERT ROMA
En la mort de mossèn Alemany
Em vaig assabentar que mossèn Joan Alemany i Esteve (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) va morir el passat 11 de desembre per l’esquela que en va publicar el diari “Avui”. Pocs dies després, Tribuna Catalana li dedicava un article. Han passat massa dies en què he descuidat aquest bloc, i vull reprendre’l ara deixant constància del meu record d’aquest capellà, a qui tant deu el periodisme democràtic i catalanista del nostre país.

N’he buscat referències a Internet i m’ha semblat trobar-ne massa poques per la categoria del personatge. Una prova més de la seva discreció: fer feina sòlida sense escarafalls, sense fer-se veure, sembla haver estat el seu ideal de vida. A banda les sevesprofundes creences en un cristianisme amarat d’humanisme, que un dia vaig compartir i que, ara, pendent d’acceptació la meva declaració d’apostasia, respecto i admiro perquè eren ben lluny de l’autoritarisme i la hipocresia que dominen els poders de l’església a la qual ell va lligar la seva vida.

Joan Alemany va ser fundador i ànima d’aquella escola de Periodisme del CICF (Centre d’Instrucció Catòlica Femenina)–escola de l’Església, l’única que hi havia a Barcelona en aquells temps– on vam aprendre les beceroles del periodisme crític tants periodistes de la meva generació, entre ells l’enyorat Ramon Barnils i, també, l’aristòcrataMerceditas Milàde “Gran Hermano” i altres aventures mediàtiques de la teleporqueria. Que de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor, com diu la Bíblia.
Una escola que, a banda dels aprenentatges teòrics i pràctics –amb recursos tècnics paupèrrims, a anys llum dels que ara tenen els universitaris que estudien a les facultats–, era sobretot lloc de trobada entre els qui volíem ser periodistes i els qui en feien i, alhora, hi donaven classes. La majoria d’ells –amb alguna excepció, que era el tribut que calia pagar al règim polític imperant– professionals de consciència democràtica i de fidelitat al país i la seva llengua, encara que haguessin d’exercir en espanyol.

També amb professors no periodistes de diverses especialitats, de clara identificació democràtica i catalanista. I, sobretot, punt de trobada d’alumnes que teníem orígens i trajectòries ben diversos. Des dels que acabàvem d’arribar a la capital sense altra experiència professional que alguna escadussera carta al director fins als que ja havien començat a fer alguna incursió en els mitjans o hi treballaven amb continuïtat. Des dels que hi arribaven amb ben poques inquietuds polítiques o teníem vincles ideològics i organitzatius amb el catolicisme progressista fins als qui militaven en partits clandestins d’esquerres o havien estat exclosos de la universitat per ser dirigents del Sindicat Democràtic. Potser l’exemple més rellevant d’aquestes traces ideològiques d’esquerres sigui Santi Soler Amigó, que després seria un dels membres de l’equip teòric del MIL, en què va coincidir amb Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, morts l’un per la repressió franquista (condemna a mort ratificada per Franco el març de 1974) i l’altre per la postfranquista (tirotejat per la guàrdia civil l’abril del 1976, essent Fraga Iribarne ministre de l’Interior).

Com tantes coses en aquells temps, l’aixopluc de l’Església va permetre la creació de l’escola de periodisme del CICF, un cop Barcelona havia perdut els estudis que s’hi feien vinculats a l’Escola Oficial depenent del ministeri franquista d’Informació (que després s’hi tornarien a fer). Mossèn Joan Alemany va ser impulsor, fundador i director de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. I hi va saber donar joc tant a professors com, sobretot, a alumnes que, molt sovint, portàvem els nostres plantejaments més enllà del que l’estabilitat d’un centre com aquell hauria fet aconsellable a un esperit poruc. Fins tal punt que els alumnes de la promoció anterior a la meva  la van batejar amb el nom de Régis Debray, periodista francès que s’havia fet famós llavors perquè l’havien detingut a Bolívia després d’entrevistar el Che Guevara a la guerrilla. Josep Maria Casasús, ara degà de la Facultat de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, i Antonio Franco, exdirector de “El Peródico”, eren  de la promoció Régis Debray.

Tinc, d’altra banda, records personals de mossèn Alemany que mereixen el meu agraïment públic. Quan dubtava de tornar-me’n a Lleida perquè els recursos no m’arribaven –m’havia proposat deprendre al mínim de casa, perquè els meus pares tenien quatre boques més per alimentar–, mossèn Alemany em va procurar feina. Crec recordar que, primer, a una escola per a la qual no estava preparat: vaig durar-hi poc temps, malcontrolant l’enrenou que em muntava la canalla preadolescent que m’havien encomanat, fins que, havent-los encarregat un treball sobre Marcelino Camacho i les Comissions Obreres de l’època, em van convidar a deixar-ho. Després, fent enquestes sociològiques, sobre la població de la parròquia de Sant Ildefons, a què mossèn Alemany estava adscrit –ell havia estudiat sociologia–; una feina que sempre he pensat que em pagava de la seva butxaca.

Encara li dec uns diners que em va deixar –ja se sap què volia dir “deixar” en aquells temps– per a un company treballador –devia ser del grup de l’HOAC (“Hermandad Obrera de Acción Catòlica”), on em movia al començament de la meva estada a Barcelona–, que em va dir que els necessitava. Mossèn Alemany, esclar, mai no me’ls va reclamar ni jo em vaig preocupar de tornar-los-hi.