Reflexions a la Paraula de Déu

No són dels nostres
Aquesta és una de les primeres constatacions que solem fer els qui pertanyem a una nació, a una societat o a un grup de característiques homogènies, quan hi ha estranys que d’alguna manera s’instal·len dintre dels nostres cercles o àmbits de vida. És una observació que remarca sobretot “diferències”: diferència de país, de cultura, de llengua, de ètnia, de religió, de costums. I tot seguit venen les nostres exigències: “s’han d’integrar”, expressió que és una manera raonable de dir que els altres (els “diferents”) han de deixar de ser el que són i han de fer-se com un de nosaltres.

Aquesta és l’observació que els deixebles li fan a Jesús: n’hi ha un “que no és dels qui venen amb nosaltres”, però expulsa dimonis en nom teu, com fem nosaltres. La resposta de Jesús evidencia que aquesta manera de pensar, de fer diferències, no encaixa amb la visió que ell té de les persones i de les seves accions. En aquest cas, es tracta d’un home que lluita contra el mal que oprimeix a altres persones, i aquest sol fet, el fet de lluitar contra el mal, és suficient perquè Jesús consideri que “és amb nosaltres”. Jesús jutja les persones en funció del paper que juguen en la construcció del Regne: si ajuden a construir-lo, poc importa la seva procedència, la seva identitat, la seva pertinença a aquest o a aquell grup; si “estan en contra”, en canvi, si es dediquen a “allunyar del camí als qui ja creuen”, si són portadors del mal i l’escampen, són enemics de Déu i, molt especialment, dels homes.
Aquesta manera de pensar de Jesús la manifestà també mentre parlava a la gent que el seguia. Algú dels presents li va fer notar que fora hi havia la seva mare i els seus germans. “Qui és la meva mare i qui són els meus germans?”. Jesús vol fer comprendre que cal eixamplar els cercles tradicionals, que tenen tendència a romandre tancats i a defensar les seves peculiaritats i prerrogatives. Els qui d’ara en davant formaran la nova família de Jesús, el nou poble de Déu, la gran nació dels sants, seran els qui “escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica”, els qui arranquen al mal de sí mateixos i es responsabilitzen dels altres.
En un moment de la història en el que veien com cauen totes les fronteres entre nacions, cultures, costums, religions, nosaltres, què estem fent? Som dels qui marquen diferències o dels qui cerquen sintonies i comunió? I els qui ens diem seguidors de Jesús, fins quan mantindrem les diferències i la separació d’esglésies? És evangèlic respondre que “no són dels nostres”?
Anton Ramon Sastre