01 de setembre 2009

Un prevere conciliador

Es reprodeix article de Francesc Torralba aparegut a la revista "Foc Nou" al febrer de 2009:

Tribut personal a Joan Alemany

Sempre l'hem escoltat. Sabia com havia de parlar perquè coneixia els fidels.

Era un marrec. Anava agafat de la a dels meus pares a la missa d'un quart de dues de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. La veritat és que em feia molta mandra anar-hi, però aleshores a la quitxalla no se'ns preguntava si ens agradava o no, si ens venia de gust. Ens pujaven al cotxe i cap a missa.

A l'hora del sermó, els nens anàvem amb les catequistes que ens feien cinc cèntims, com bonament podien, del fragment de l’Evangeli propi de la litúrgia. Generalment, si podien mantenir l'ordre i el silenci ja era molt. Després sortíem a l'altar i ens posàvem al costat d'aquell mossèn de veu trencada i figura fràgil, lleugerament corbada. Al costat de mossèn Alemany, fèiem un petit cercle, mentre alçava el calze al cel. Des d’allà dalt veiem tota la comunitat de fidels. Feia impressió. A l'hora de la pau baixàvem de nou als bancs i la donàvem a pares i germans.


Ja de petit m'havia captivat aquell home, la seva veu, la seva bonhomia, la seva lucidesa. Era agradable d'escoltar, tenia un mode de predicar més aviat propositiu, dubitatiu a voltes, però sempre edificant i exhortatiu. Ens convidava a viure l'Evangeli, a integrar-lo en la vida pròpia. Coneixia les dificultats, les sabia molt de prop, perquè s'havia fet un tip d'atendre persones. No feia mai pedanteria del que sabia, ni exhibia el que llegia a cada moment. Mossèn Alemany parlava des del cor. Tenia autenticitat i l'autenticitat no es compra ni es ven, ni la garanteix cap assessor d'imatge. Surt de dins, com tot el que és vertader.

Recordo molt vivament una homilia d'aquell temps tan remot. Al llarg del sermó va repetir diverses vegades: "Ara és l'hora del cristianisme". Jo estava perplex i pensava en el meu dedins com podia dir allò tenint en compte la situació que aleshores ja era crítica. Mossèn Alemany creia fermament en la possibilitat d'aculturar el cristianisme en la societat moderna, pensava que en qualsevol circurmstància històrica hi havia possibilitats per plantar-hi la llavor de l'Evangeli.

Després, amb el temps, vaig escoltar mossèn Alemany en diferents contextos i circumstàncies. De més gran, quan feia l'homilia, s'asseia i ens parlava amb un to fluix, amb les mans agafades: semblava que ens parlés a cau d'orella. La seva veu s'aprimava, però no la bellesa del que deia, ni la sensatesa dels seus consells per a la vida practica. Mai no va donar receptes. Coneixia els seus fidels, sabia el perfil del feligrès que l'escoltava, sabia que l'esperit crític i modern estava omnipresent en la comunitat i sabia com havia de parlar. Sempre va batallar contra el desànim i la moral de derrota. Va saber moure's per aquell terreny tan relliscós de la crítica i de l'acollida. Era crític, però tenia tanta bonhomia, que la se va crítica mai no va ser àcida, ni feridora. Sabia que l'Església és plural, que és una gran simfonia de veus. Tenia molt clar quina era la veu que més li calia per al futur, però era respectuós i atent, fins i tot amb estils espirituals i carismes molt allunyats del propi tarannà.

'No tingueu por'
Ho va subratllar, amb intel·ligència, Josep Maria Puigjaner en el petit recordatori que va escriure a propòsit de la seva mort: el lema que ha marcat la vida i la pastoral de Joan Alemany és "No tingueu por'. Ens ho deia per activa i per passiva, en públic i en privat. Precisament, aquesta va ser l'expressió que va donar títol al llibre “Cinquanta sense por” (Mediterrània), amb motiu del mig segle de vida de la comunitat de sant Ildefons. Era un home de neguit, de preocupació, d'anticipació, però sempre transmetia confiança. "Déu hi farà més que nosaltres" repetia.

Ens exhortava a ser cristians sense por, sense por de quedar malament, de ser criticats, de ser fins i tot perseguits. Ens exhortava a no tenir por dels canvis, a viure el testimoniatge fins a la fi. Sempre que podia, feia passar figures cimeres de la teologia catalana per la comunitat de Sant Ildefons, perquè li preocupava la formació dels laics i laiques i no temia el que poguessin dir les veus més innovadores i progressistes de l'Església i de la cultura. Sempre endavant, sense por. No va posar mai un morrió a ningú. "¿De que hauríem de tenir por?”, em va dir més d'una vegada.
No sabia aleshores, quan era un marrec, que mossèn Alemany era un home format a bastament, especialment receptiu als corrents teològics del Concili Vaticà II. Després vaig saber que havia estat decisiu en la fundació de moltes institucions educatives de prestigi reconegut, aleshores i ara; que havia estat l'artífex de l'escola de periodisme del CIC i de moltes altres iniciatives. Tot això no ho sabia quan l'escoltava atentament en aquelles homilies d'un quart de dues. Amb el temps, vàrem coincidir al patronat de la Fundació Cultural de CIC, després a l'Associació CIC organitzant conferencies per a tot l'arxiprestat. Mai no vaig sentir-lo parlar malament de ningú. Mai. Sempre era positiu i esperançat. Sabia el que costen les coses i coneixia com ningú les vastes profunditats de l'home.

Mossèn Alemany representa una generació de preveres cultes i socialment actius, fidels a l' esperit i a la lletra del Concili Vaticà II i, per dir-ho a la manera d'Umberto Eco: més a prop dels integrats que no pas dels apocalíptics, Avui, en canvi, sobren apocalíptics, profetes de calamitats, rapsodes de la negativitat i ens manquen homes esperançats, ferms, capaços de dialogar amb la intel•lectualitat, amb els màxims exponents de la cultura, de la societat i de la política del nostre país. Mossèn Alernany tenia aquest do: tan aviat podia atendre una velleta del barri, com dialogar i escoltar un governant o un intel·lectual heterodox. Era senzill i llegidor alhora.

Res no ha estat endebades

L' estimada Roser Bofill al llibre “Església i país. Tres testimonis” (Enciclopèdia Catalana) ha deixat per a la posteritat un bell perfil humà, espiritual i intel·lectual de mossèn Alemany, una entrevista que permetrà a les noves generacions conèixer-lo millor; i als qui el vam tractar, un regal per adonar-nos del do immens que va significar conèixer-lo.

Caldrà fer un esforç per publicar els seus escrits que setmana rere setmana apareixien al Full de la comunitat. Caldrà donar-los a conèixer més enllà del petit món de Sant Ildefons, irradiar el seu testimoni i la seva espiritualitat més enllà dels plàcids carrers de Sant Gervasi. Caldrà fer-ho, perquè tot és poc, sobretot en els contextos com els que ara vivim, on aquestes veus es van apagant i contemplem, atònits, com "el desert creix" i comencem a sentir-nos molt sols, massa sols.

No sóc partidari dels panegírics, ni tampoc dels homenatges post mortem. Crec que s'ha de reconèixer el bo i millor de cadascú en vida i no amb el cos present. He fet tard, però vull creure que, d'alguna manera, aquest tribut personal li arribarà.

Francesc Torralba