15 d’octubre 2009

IMMOBILITAT: Abocada a contemplar

Com que camino mirant el cel i no la terra, sense gairebé adonar-me’n em torço un peu, em trenco un os i a urgències me l’immobilitzen. I jo tenia uns projectes i de sobte em trobo fent repòs total. I t’has d’adaptar a la nova situació. I comences a pensar i t’adones que no hi ha res tan important ni imprescindible.

Probablement serà una experiència que portarà un aprenentatge. Potser havia de parar una mica, perquè sovint la vida i les persones ens arrosseguen. I convé parar de tant en tant, per tenir temps per reflexionar, fer més meditació que ajuda tant i sobretot per contemplar també. Veig el cel des del llit, els ocells que volen i vénen a la terrassa, un petit jardinet que cuido amb molt d’amor, les flors que van sortint… I penso que a vegades no tinc gaire temps per mirar tot això.

Malgrat la jubilació, la majoria de persones ens ocupem força i així ens notem plenes de vida. Però quan ens aturem també estem plenes de vida, i podem aprofitar la quietud per estar amb nosaltres mateixos, que sovint fugim i no som a la nostra casa interior, com ho explica molt bé Sant Agustí en les seves Confessions quan buscava Déu: “Et buscava a fora i Tu eres en mi, però jo no era en mi.”


He decidit, per tant, que poden ser uns dies de calma per estar en mi mateixa. Ho visc com una oportunitat.

Poder llegir i escriure sense que ningú em destorbi és un luxe. I només uns quants amics que estimo em diuen hola de tant en tant.

Estic aprenent una altra lliçó també. Jo sóc molt independent i autònoma, i m’agrada més ajudar que ser ajudada. Però en aquest món vaig descobrint que ens necessitem els uns als altres. I jo ara he d’acceptar que deixar-se cuidar és un acte d’humilitat. Deixar-te estimar i que tinguin cura de tu no sempre és fàcil. Has de demanar que et facin tot el que tu no pots fer i potser no ho fan a la teva manera, per molt bona voluntat que hi hagi. I tu ho has d’anar agraint, una altra actitud que hem d’aprendre: saber dir gràcies. Això no em costa. Em molesta més no poder fer les coses a la meva manera i sentir-me una mica inútil. Però m’adono que no és sentir-se inútil; dono l’opció que els altres col•laborin i se senten contents de fer-ho. I jo he de fer-me una mica petita, perquè comprenc que no puc estar sempre resolent tot el que es presenta.

Déu se’ns acosta de moltes maneres. Una d’elles és el canvi de vida que produeix una malaltia o un accident. Com que t’has d’aturar, si tens una actitud oberta comences a entendre una mica més les persones del teu voltant que no entenies gaire.

Tinc tot el temps del món per pregar i meditar de manera més profunda, perquè no hi ha res que m’apressi. Ho vull viure com un regal. Les hores van passant i dia rere dia vaig sentint una gran pau interior, malgrat la molèstia de la immobilitat del peu i la cama.

Gràcies, doncs, per les oportunitats que se’ns presenten per millorar el nostre caminar, a desgrat de la dificultat inicial i l’esforç que representa un canvi d’actitud mental, per acceptar la situació inesperada que arriba.



Maria Teresa Quintana