Reflexions a la Paraula de Déu

La veritable riquesa

Tot és relatiu, no es pot parlar ni de rics ni de pobres en termes absoluts per més que l’evangeli radicalitza sovint fins a l’extrem les dues situacions. O dit d’una altra manera, deixant de banda quines siguin les nostres possessions, ni ens sentim rics quan ho som ni ens sentim pobres sense saber que ho som. Tots som a la vegada pobres i rics, i em sembla que això és prou entenedor sense necessitat d’exemples.

Que difícil ens ho posa avui Jesús! Tan fàcil que és entendre’l quan parla d’amor. Entenc perfectament la contrarietat d’aquell home que s’atansà a Jesús amb il·lusió en adonar-se que el que Ell li demana no està al seu abast perquè és massa ric. També jo sóc massa ric, i sé que no em seria gens fàcil desprendre’m de les meves riqueses, tot i que ben segur que són molt minses comparades amb les d’altres més rics que jo, però són les meves riqueses, les que he pogut acumular amb anys de treball i estalvi. I he de renunciar a elles per ser un bon seguidor de Jesús? En el meu interior sé molt bé quina ha de ser la meva resposta.


Potser el que cal és saber invertir els valors com ho fa el llibre de la Saviesa a la primera lectura d’avui. No ho he fet mai en cap de les meves reflexions en aquesta pàgina, però avui em sembla que cal llegir i rellegir aquesta lectura tal com és perquè no es pot dir millor amb altres paraules, i per això la copio tal qual:

“Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang, L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns, duia les mans plenes de riqueses incomptables.”

Queda clar que no hi ha riquesa més gran que la saviesa, i a aquesta, no solament no hi hem de renunciar sinó que l’hem de demanar i desitjar per sobre de qualsevol altra cosa, i entendre que tampoc està al nostre abast, és el Senyor qui la dóna, i a nosaltres l’única cosa que ens val és la pregària, saber demanar-la i saber acollir-la.

Josep Maria Lari