Resum de l'Assemblea de novembre

El passat dilluns dia 9 va tenir lloc l’Assemblea d’aquest mes. Eduard Llorens del Consell Pastoral, que presidia la taula, va presentar Núria Miralles, religiosa de la congregació de les Germanetes de Jesús inspirada per Charles de Foucault. Pel fet d’haver viscut una temporada a Israel convivint amb les dues parts, jueva i musulmana, ens va poder donar el seu testimoni de primera mà, una visió objectiva i desapassionada de la realitat que es viu entre israelians i palestins.

És prou conegut el conflicte entre aquests dos pobles, amb tot, però, clicant aquí hi trobareu un resum recordatori de la situació actual i dels precedents.

Jueus, musulmans i palestins són pobles que han sofert molt, i moltes vegades davant del gran sofriment de les persones no es pot fer res més que escoltar, i això és el que va fer la Núria per recomanació d’una Germaneta d’Israel: “tu no parlis gaire, escolta molt, i a cada persona escolta-la fins al final”. No pot haver-hi pau sense justícia.

En arribar a Terra Santa va estar quinze dies en una ermita a dalt de la Muntanya de les Benaurances, amb una magnífica vista sobre el llac, fent pregària. Volia ser testimoni de pau, testimoni de Jesús, home de vertadera pau. Van ser quinze dies de soledat, de pregària i de lectura dels quatre evangelis, els seus llibres de capçalera i també de llibres documentats sobre la situació a Terra Santa. El llac és ara igual com era en temps de Jesús. El lloc hi fa molt –va dir– perquè la Paraula de Déu et parli.

Del temple de Salomó només en queda el mur anomenat de les lamentacions, però que els jueus prefereixen dir-ne el mur de la pregària i de la lloança. Del primer temple no se’n conserva res, per més que els treballs arqueològics actuals cerquen algun vestigi que pugui existir encara.

Va senyalar malgrat tot coses que considera positives d’Israel:

Per als jueus és molt important la Torà perquè la Torà ha estat donada al desert: “Escolta Israel” diu el Deuteronomi, és Déu mateix qui els parla. El desert és el lloc on l’home es troba amb la seva veritable mesura; està sol i se sent petit i en silenci i aleshores és quan descobreix que el silenci parla.

És un poble que estima la Paraula i que sap transmetre-la als seus fills. No hi ha massa televisors a les llars jueves i quan els fills pregunten és el moment que els pares aprofiten per explicar-los les seves creences i el sentit de les seves festes.

El poble jueu va acceptar en el seu moment la submissió als romans i van ser perseguits i deportats, fins a l’extrem que en el propi país en van quedar molt pocs de jueus. En temps de les creuades per alliberar els llocs sants hi va haver un genocidi jueu arreu d’Europa, i en temps de Hitler el genocidi a més dels jueus es va estendre a gitanos, homosexuals i persones amb tares físiques i psíquiques.

I també va descriure les coses negatives d’Israel:

No s’entén que un poble que ha sofert tant es permeti ara de fer sofrir als altres. El mur que han aixecat per aïllar els palestins té 9 metres d’alt; hi ha molt de ciment i contemplar-lo de l’autocar estant potser no impressiona massa, però quan s’hi passar a peu hom s’adona que és com una presó o pitjor encara. És esfereïdor veure les cues de palestins que han de passar el mur a diari per anar i tornar de treballar. Passen amb unes targetes que en introduir-les a les màquines, si excedeixen del temps, queden retingudes i no poden tornar a passar. La intenció és que els palestins marxin fastiguejats. Els palestins no poden anar a la universitat i així de mica en mica les forces vives del poble palestí van marxant.

Els israelians controlen el turisme i els palestins no hi tenen accés. Volen fer-se amb tot el país i ser-ne els amos. Els palestins no poden fer pràcticament res. Sense permís no poden ni pintar ni reconstruir la casa; poden demanar-lo per fer-ho, però saben que no arribarà mai. Un poble no deixa viure l’altre fins a l’extrem que els palestins no se senten lliures a la seva terra.

La distribució geogràfica que ocupen els palestins dins d’Israel és molt reduïda, es limita a Cisjordània, l’antiga Samaria, Jerusalem i els terriotoris de la franja de Gaza, la seu d’Hamas.

Gaza s’ha convertit en un reducte on no es pot entrar ni sortir, continuament vigilat, de dia i de nit; mengen el que ells mateixos cultiven. Hi havia unes 300 fàbriques que han quedat inutilitzades pels bombardejos. Per poder entrar i sortir de Gaza cal un permís que val uns 350 euros i el taxi en val 250 més, i si per qualsevol motiu no es pot passar, es perden els diners. La gent no té tants diners per perdre’ls tan fàcilment.

La Núria va acabar expressant el seu desig de pau i de què els dos pobles poguessin viure lliures en dos estats diferents, peró això a Israel li fa molta por. No obstant hi ha moltes iniciatives de pau: dones d’ambdós costats que fan coses juntes, matrimonis d’un costat i l’altre que viuen junts i porten els fills a la mateixa escola. A Jerusalem cadenes humanes canten en totes les llengües “volem la Pau".