Tema: Els emigrants i els refugiats menors d’edat
Benvolguts germans i germanes,
La celebració de la Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat m’ofereix novament l’ocasió per a manifestar la sol·licitud constant de l’Església pels qui viuen, de diferents maneres, l’experiència de l’emigració. Es tracta d’un fenomen que, com vaig escriure en l’encíclica Caritas in veritate, impressiona pel nombre de persones implicades, per les problemàtiques socials, econòmiques, polítiques, culturals i religioses que planteja, i pels desafiaments dramàtics que suposa per a les comunitats nacionals i per a la internacional. L’emigrant és una persona humana amb drets fonamentals inalienables que tothom ha de respectar sempre (cf. n. 62). El tema d’enguany —«Els emigrants i els refugiats menors d’edat»— toca un aspecte al qual els cristians presten molta atenció, recordant l’advertiment de Crist, que en el judici final considerarà referit a ell mateix tot el que s’ha fet o deixat de fer «a un d’aquests més petits» (Mt 25,40.45). ¿I com podem no considerar entre «els més petits» també els emigrants i els refugiats menors d’edat? Jesús mateix, de petit, va viure l’experiència de l’emigrant, perquè, com ho narra l’evangeli, per a fugir de l’amenaça d’Herodes va haver de refugiar-se a Egipte junt amb Josep i Maria (cf. Mt 2,14).Malgrat que la Convenció dels Drets de l’Infant afirmi amb claredat que cal salvaguardar sempre l’interès del menor (cf. art. 3), al qual cal reconèixer els drets fonamentals de la persona de la mateixa manera que es reconeixen a l’adult, lamentablement en la realitat això no sempre és així. Encara que en l’opinió pública creixi la consciència de la necessitat d’una acció concreta i incisiva per a la protecció dels menors d’edat, de fet, molts d’ells són abandonats i, de maneres diverses, corren el risc de ser explotats. De la dramàtica condició en què es troben es va fer intèrpret el meu venerat predecessor, Joan Pau II, en el missatge enviat el 22 de setembre de 1990 al secretari general de les Nacions Unides en ocasió de la Cimera Mundial per als Infants. «He estat testimoni» —va escriure— «de l’esborronadora tragèdia de milions de nens als diferents continents. Ells són els més vulnerables perquè són els qui menys poden fer sentir la seva veu» (L’Osservatore Romano, edició espanyola, 14 d’octubre de 1990, p. 11). Desitjo de cor que es dediqui l’atenció que calgui als emigrants menors d’edat, que necessiten un ambient social que permeti i afavoreixi el seu desenvolupament físic, cultural, espiritual i moral. Viure en un país estranger sense punts de referència reals els genera innombrables trastorns i dificultats, a vegades greus, especialment als qui es veuen privats del suport de la seva família.
Un aspecte típic de l’emigració infantil és la situació dels nens nascuts als països d’acollida o la dels fills que no viuen amb els seus pares, que van emigrar després del seu naixement, sinó que es reuneixen amb ells més tard. Aquests adolescents formen part de dues cultures, amb els avantatges i les problemàtiques lligades a la seva doble pertinença, una condició que, això no obstant, pot oferir l’oportunitat d’experimentar la riquesa de la trobada entre diferents tradicions culturals. És important que se’ls doni la possibilitat d’acudir amb regularitat a l’escola i d’accedir posteriorment al món del treball, i que es faciliti la seva integració social gràcies a estructures formatives i socials oportunes. Mai no cal oblidar que l’adolescència representa una etapa fonamental per a la formació de l’ésser humà.
Una categoria especial de menors és la dels refugiats que demanen asil, fugint per diverses raons del seu país, on no reben una protecció adequada. Les estadístiques revelen que el nombre està augmentant. Es tracta, per tant, d’un fenomen que cal estudiar amb atenció i afrontar amb accions coordinades, amb mesures de prevenció, protecció i acolliment adequats, d’acord amb el que preveu la Convenció dels Drets de l’Infant (cf. art. 22).
Em dirigeixo ara especialment a les parròquies i a les nombroses associacions catòliques que, animades per l’esperit de fe i de caritat, fan grans esforços per a sortir a l’encontre de les necessitats d’aquests germans i germanes nostres. Alhora que expresso la meva gratitud per tot el que s’està fent amb gran generositat, vull invitar tots els cristians a prendre consciència del desafiament social i pastoral que planteja la condició dels menors emigrants i refugiats. Ressonen en el nostre cor les paraules de Jesús: «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35), i també el manament central que ell ens va deixar: estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota el pensament, però unit a l’amor al proïsme (cf. Mt 22,37-39). Això ens porta a considerar que cada intervenció concreta nostra ha d’alimentar-se sobretot de fe en l’acció de la gràcia i de la divina Providència. D’aquesta manera, també l’acolliment i la solidaritat amb l’estranger, especialment si es tracta d’infants, es converteix en anunci de l’evangeli de la solidaritat. L’Església ho proclama quan obre els seus braços i actua perquè es respectin els drets dels emigrants i dels refugiats, estimulant els responsables de les nacions, dels organismes i de les institucions internacionals perquè promoguin iniciatives oportunes en suport seu.
Que la Santíssima Mare de Déu vetlli maternalment sobre tots i ens ajudi a comprendre les dificultats dels qui són lluny de la seva pàtria. A tots els qui tenen relació amb el vast món dels emigrants i refugiats els asseguro la meva pregària i imparteixo de cor la benedicció apostòlica.
Benedictus pp XVI
Vaticà, 16 d’octubre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada