02 de gener 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

"El qui és la Paraula s’ha fet home. A tots els qui l’han rebut els concedeix de ser fills de Déu". (Jn 1,2).

 
És erroni i estèril pretendre buscar Déu fora del món i de l’home, perquè Déu s’ha encarnat en ells. Des del moment en què la Paraula de Déu, Crist Jesús, es feu carn i acampà entre nosaltres, tota pregunta sobre Déu ha de partir de l’home Déu, Jesús de Natzaret, on en Ell s’ha trencat el silenci de Déu etern manifestant-se a plena llum al món sencer.

Sortosament Déu ens segueix parlant als homes i dones d’avui, però tenim un veí que ens incomoda perquè la seva veu crea benedicció contra maledicció, amor contra odi, vida oposada a la mort, respecte vers menyspreu, justícia contra injustícia, acceptació contra rebuig. La seva paraula és la veu de la llum, de la veritat, de la creativitat de tot missatge d’alliberament.

Déu camina al costat nostre en els moments favorables o adversos, amb els qui estem sempre en marxa, encara que sense un rumb definit vers l’avenir, però posant la mirada a la terra promesa. Caminem vivint desinstal·lats però no alienats o despreocupats, insatisfets però no amargats en el món present que es transmuta i passa, buscant la ciutat futura somniada que és la de l’eternitat sorgida de la nostra fe i esperança. Ell és amb nosaltres i ens acompanya, l’hem de donar a conèixer com a veí bo als descreguts, als indiferents, als qui el seu rostre reflecteix una suma de sofriments personals i col·lectius que van més enllà de la crisi econòmica, perquè en definitiva és la crisi de la pobresa humana que té noms i cognoms concrets.

Que Déu ens doni el millor per a tots en aquest any nou que comença i sigui aquesta la bona notícia del Nadal.

Francesc Xavier de Dou