Reflexions a la Paraula de Déu

En pocs versets Lluc relata com els fidels que hi havia a la sinagoga aquell dissabte passen d’un estat d’ànim a un altre de ben diferent. Jesús hi havia anat, com tenia per costum, i va demanar per llegir. Aquell dia corresponia un text d’Isaïes en què prediu el fet “Jesús”. Quan va haver acabat de llegir els diu: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.

Aleshores es preguntaven sorpresos: No és el fill de Josep, aquest? Tot d’una s’adonaren que era un vell conegut seu, que vivia amb ells i, sabent per oïdes algunes de les meravelles que havia fet fora del poble, li demanen: fes-ho també aquí al teu poble. De fet, van pensar que hi tenien més dret que els altres, ja que era un d’ells.

Però a Jesús no l’acabem de tenir mai. Quan pensem que ja l’hem assolit, s’esmuny. Amb alguns exemples els va fer veure que no eren ells, ben bé, els destinataris a qui havia estat enviat.

Aleshores el desengany d’aquella gent es convertí en enuig. S’havien sentit ofesos. La violència es va desfermar. El van treure fora i el volien estimbar per un espadat, ja que el seu orgull de veïns els feia creure que eren mereixedors d’algun miracle que els entretingués.


Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar. És sorprenent aquest final de l’episodi. Jesús, aquell que els havia anunciat Isaïes, era enmig d’ells i no el veien. Jesús és enmig nostre i tampoc no el veiem. També ens enutgem quan creiem que hauríem de veure’l al nostre costat i no el sabem trobar.

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit -acabava de llegir a la sinagoga-. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor. (Lc 4, 18-19)

Pobres, captius, cecs, oprimits, això és el que som. Però no per una desgràcia irremeiable sinó per deixadesa nostra, ja que estem captivats i oprimits per mil coses, i som pobres i no hi veiem per unes altres mil causes que ens semblen, a primera vista, molt importants.

Que el 2010 sigui per nosaltres un any de gràcia del Senyor.

Sefa Amell