14 de març 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’avui ens suggereixen dos conceptes: el del canvi i el de la reconciliació. El poble d’Israel ha estat alliberat dels egipcis i ho celebren. Al mateix temps, tornen a la vida normal d’agricultors i ramaders. Una mica ens recorda les petites transformacions que tenim també nosaltres. Després d’un fet extraordinari – potser només d’un recés o d’uns dies de descans i de reflexió – ens cal tornar a la feina de cada dia. Sempre ens és difícil mantenir els propòsits que ens hem fet. Ens tornem a sentir arrossegats per les obligacions i les presses. És el mateix que li passarà al poble d’Israel, que necessitarà una i una altra vegada aquests processos de renovació. A nosaltres també.

Sant Pau parlant als cristians de Corint enllaça el canvi amb la reconciliació - aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou –. El perdó substitueix en aquest nou món a la venjança, el gran valor del Món Antic.

L’Evangeli ens presenta una de les paràboles més conegudes, la del fill pròdig. Pocs comentaris cal fer-ne. L’amor del pare és infinit. Perdona al seu fill, sense fer cas del que hagi pogut fer. Només que el fill es penedeixi sincerament. Altra vegada el perdó (donar amb escreix) guanya la partida a la rancúnia i a la venjança. A la paràbola hi ha, però, una figura que sempre ens ha inquietat, la del germà gran. Potser ens hi veiem reflectits? Com pot ser que acceptem que es pot donar tant? Com podríem també nosaltres donar-ho tot? Pensem, però, que si no ho fem, això de perdonar, mai no tindrem la pau. Mai no serem constructors del Regne.


Julià i Rosa