Reflexions a la Paraula de Déu

El Bon Pastor

Ben segur que la imatge del bon pastor era ben compresa pels contemporanis de Joan i el significat de la metàfora no deixava dubtes del que es deia. Homes esforçats, durs, sense sostre, la majoria sense família, amb capacitat de viure sols i amb poc menjar, només preocupats perquè les ovelles que l’amo els havia confiat no es perdessin o no fossin víctimes de lladres o d’animals depredadors, constituïen una tipologia de personatge esquerp i poc comunicatiu, però amb prou caràcter per defensar amb totes les seves forces el ramat. Una imatge que avui ens resulta molt difícil d’evocar i més si, com ha fet sovint la nostra tradició pictòrica, ens ofereix la relació pastor/ramat amb tonalitats idíl·liques i amb pinzellades bucòliques.

Joan no parla debades. Ell de jove va ser testimoni presencial de l’assassinat de Jesús, va ser un dels pocs deixebles que no van fugir, no va deixar mai de fer costat a l’amic, i ara, a la fi dels seus dies, pensa que ha comprès el sentit del sacrifici i de la mort de Jesús. La seva lluita per fer que els homes acollissin el Regne de Déu, el seu neguit per fer comprendre que és perdre el temps (i la vida) si només ens ocupem de nosaltres mateixos, la seva il·lusió per comunicar la seva estima als qui eren objecte del rebuig per part de la societat (nafrats, pecadors, forasters) era una constant invitació a acollir i a responsabilitzar-se de les persones que trobem en el nostre camí i alhora una denúncia oberta a les autoritàries discriminacions i abusos dels caps polítics i religiosos del seu temps. Jesús va ser fort en aquesta lluita fins que va poder.

Joan quan parla del bon pastor diu que el sacrifici de Jesús ha conquerit per al seu Pare la unitat de tots els homes. Cal llegir sencera la seva visió: “Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell... Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs...” (2ª lectura). Avui ens pot semblar poesia, però Joan ara ja és conscient que per defensar la seva esperança, Jesús havia de sacrificar la seva vida: “Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no les podrà arrancar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u” (evangeli). Avui hem de continuar mirant desolats el panorama de desunió dels qui seguim Jesús i cantar amb veu ofegada: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”.

Anton Ramon Sastre