20 de maig 2010

Catequesi Familiar de maig: LA PENTECOSTA (I)

La trobada d'aquest mes la dediquem a reflexionar i celebrar el tema de la Pentecosta, del que ja n'hem parlat diverses vegades. Hem explicat el sentit de la paraula Pentecosta i de tot el sentit que el poble jueu donava a aquesta festivitat del seu calendari Religiós, lligat a la història bíblica de l'alliberament d'Egipte i la donació de la Llei al Sinaí.

També hem explicat com Lluc aprofita aquesta festivitat jueva i les seves referències històriques, per presentar i explicar pedagògicament el sentit i el valor de la comunicació que Jesús ressuscitat fa de l'Esperit Sant als seus deixebles i a tota la humanitat, com a acabament i culminació de l'obra salvadora de Déu Pare, per mitjà de Jesús el Crist (= ple i comunicador de l'Esperit Sant).

En els textos bíblics que llegim a la celebració d'aquest mes, i en el gravat en el que ho il·lustrem per als infants, destaquem tots els elements essencials d'aquest esdeveniment i el relat corresponent que en fa Lluc (primera lectura).

Testimoni de Pau
La Pentecosta és, certament, l'acabament i la culminació de tot el que celebrem durant tot el transcurs de l’any litúrgic, tal com ho representem en el calendari que fem cada curs.

Al començament de curs us vam donar juntament amb el calendari, un quadern en el que s'exposava com l'any litúrgic és una celebració del Misteri de Crist, i que ho fèiem aquest any, seguint l'ensenyament de sant Pau.

En primer lloc veiem com el testimoni de Pau és d'excepcional importància donat el moment en el que es va produir.

En el gravat del calendari, veiem com justament després de la Pentecosta, hi ha una petita representació de l’experiència pasqual de Pau, camí de Damasc, que segons testimoni que ens dóna en mateix en la carta als Gàlates (1, 11-24), va ser una revelació quasi violenta, com un cop de llum, que li va fer conèixer i copsar el Misteri de Crist.(Ja sabem el que signifiquen les paraules Misteri i Crist) Tot va passar només 6 anys després de la resurrecció de Jesús.


Pau és batejat i es lliura totalment a la proclamació del que en anomena l'Evangeli de Déu (Romans 1,1-7) centrat en la donació de l'Esperit Sant, per mitjà de Jesús a tota la humanitat, i per la que tots i cadascun dels humans són fills de Déu (salvats). Tots els justos de tots els temps, són Comunió dels sants, i tots els creients i seguidors de Jesús són Església.

L'Església viu els primers anys de la seva historia alimentada i sostinguda per l'Esperit que Jesús ressuscitat li comunica constantment. I per mitja de la predicació oral deis fets i paraules de Jesús, feta per aquells que n'eren els testimonis directes.

Encara no s'havia escrit cap evangeli. Començaven a circular alguns escrits parcials sobre fets i ensenyaments de Jesús, pregàries i cants. Tot lligat amb comentaris i reflexions sobre els textos de les Sagrades Escriptures, que el mateix Jesús ressuscitat havia ensenyat a fer als deixebles durant la quarantena pasqual. Dintre aquesta Església va crèixer la fe de Pau, acollit per la comunitat de Damasc després d'experimentar el cop de Llum que el convertí en creient i apòstol.

El primer Evangeli el va escriure Marc entre els anys 55 i 70. Mateu, el segon evangelista, l'escriu després de l'any 70. Com també Lluc. Joan l'escriu a finals del segle primer.

Pau escriu la primera de les 14 cartes que se li atribueixen l'any 51, i morí màrtir a Roma l'any 64. Les cartes de Pau són els primers escrits referents a la fe en Jesús i el seu Misteri i Missatge.

Aquest Misteri i Missatge constitueixen el nucli central en totes les cartes de Pau, acompanyat de moltes reflexions i exigències en relaci6 a les qüestions de tota mena que li plantejaven les diverses comunitats.

Les cartes de Pau van influenciar molt en el pensament i el llenguatge amb el que les comunitats expressaven i vivien la fe cristiana. I certament també la comprensió de Jesús, el seu Misteri i el seu Missatge en relació a les Sagrades Escriptures.

Pau era un jueu, fariseu estricte i rigorós, profund coneixedor de les Escriptures. Vivia el judaisme de la Diàspora, o sigui: era coneixedor de la cultura grega i parlava i escrivia grec. Però no era pròpiament, el que s'anomena un hel·lenista, en el sentit de ser un home que pensés i valorés amb categories gregues. Era plenament un jueu que parlava grec. Tot el seu pensament i valoració mental i espiritual, era plenament jueu fonamentat i alimentat en l'Escriptura, de manera especial en els escrits darrers que formen el que s'anomenen els Escrits Sapiencials.

EL CONCEPTE I EL LLENGUATGE DE LA FE CRISTIANA SOBRE DÉU

Aquesta reflexió la fem avui, a fi que ens ajudi a comprendre l'expressió Esperit Sant que és el centre de la Pentecosta i ens ajudi a copsar i aprofundir el tema de la darrera trobada del pròxim dia 13 de Juny, en la que celebrarem el tema: LA SANTISSIMA TRINITAT.

En tot el Nou Testament, es presenta una concepció i un llenguatge original sobre Déu, que esdevindrà el llenguatge i la concepció pròpia de la fe cristiana: LA TRINITAT DE DÉU. També en això hi te una gran influència el llenguatge de Pau, ja que, en totes les cartes apareixen constantment les paraules Pare, Fill, Esperit Sant, referint-se al ser i a l'acció de Déu per mitjà de Jesús. I de fet ha esdevingut la manera cristiana de pensar i parlar de Déu.

Aquest llenguatge, no és original de Pau, ni de Jesús, sinó que és el resultat de tot un procés de la fe del poble d’Israel, del que dona testimoni tota l'Escriptura (Antic Testament) i que empalma i culmina en Jesús, la fe de l'Església, i els escrits del Nou Testament.

Pau, sens dubte, pel seu profund coneixement de l'Escriptura jueva,i la seva singular captació del Misteri de Crist, va ser l’ instrument de la culminació del procés de maduració del concepte i el llenguatge de la fe cristiana sobre Déu.

ANTIC TESTAMENT
En l'Antic Testament se'ns mostra com el poble d’Israel va assolir lentament la concepció monoteista de Déu en el sentit d'afirmar que un de sol és el Senyor Déu. Israel va viure molts anys en la concepció general en aquella època, de que cada poble tenia el seu déu, o els seus déus.

En el llibre de l’Èxode es dona a Déu el nom de JAHVEH. Aquesta paraula traduïda literalment significa El que és. Però el sentit dinàmic que té el verb ser en l'hebreu, ens la fa traduir per: Aquell que és, no d'una manera estàtica i essencialista com el Ser suprem de la filosofia grega, (la Causa primera, el Motor immòbil... ). Sinó com: Aquell que dinàmicament era, és i serà present i actuant constantment, comunicant ser i vida, CREANT. Aquell que és Font i Fonament present i actuant en tots i cadascun del éssers. Aquell que acompanya, CREANT - LO, tot el procés de l’existència.

D'aquí que la Bíblia parla sempre amb símbols, com a conseqüència coherent amb la seva fe en que Jahveh és Creador de tot (el cel i la terra), i per tant Jahveh no és res del que existeix. Tot és creatura. A res li podem dir Déu, perquè és el Creador. Però totes les realitats de l'univers ens poden servir per expressar simbòlicament quelcom de Déu, precisament perquè són creatures. D'aquí també que Israel en senyal de suma veneració no pronunciés mai el nom de Jahveh i el substituís sistemàticament pel de ADONAI, que vol dir Senyor.

En primer lloc, en el parlar de Jahveh, sempre utilitza un llenguatge antropomòrfic, o sigui que en parla com si fos un personatge humà amb qualitats i sentiments semblants als dels homes. Ja en el poema de la Creació, afirma que Déu crea l'home a imatge i semblança seva.

Jahveh- Adonai actua sempre amb Saviesa i Amor, i la Bíblia parla sempre d'aquestes qualitats divines de manera simbòlica.

SAVIESA -PARAULA-

El símbol de la Saviesa és la paraula humana. La paraula és símbol de la auto-expressió. És la manifestació de la pròpia realitat, del propi saber i valer del parlant. De la pròpia saviesa. Paraula i saviesa sempre van juntes. Sense saviesa la paraula serà buida o folla. La saviesa sense paraula seria amagada, estèril. La paraula és fruit de la decisió de comunicar-se del parlant. Es filla del qui parla.

La metàfora de la paraula com a autodepuració de Jahveh és constantment present en l'Antic Testament i progressivament es va enriquint de significació. En la literatura profètica i sobre tots els escrits més recents anomenats sapiencials se'n parla com si la Paraula de Jahveh, la Saviesa, fos una realitat personal, com un personatge femení, jove i graciós que des de l'origen de tot és engendrada per Jahveh. No és creada, és engendrada, surt, es filla, del mateix Jahveh. És amb Jahveh des de sempre. És constantment amb Ell, present i actuant amb Ell en la creació de Tot.

AMOR -ESPERIT-

Per expressar l'Amor de Jahveh s'utilitzen diversos símbols: FOC que il·lumina i escalfa. NÚVOL que envolta i acompanya. AIGUA que vivifica, refresca i renta. AU que acloca i fecunda. Però sobretot VENT que mou i empeny.

La paraula esperit, és la traducció al llatí de la paraula hebrea ruag, que significa vent. Esperit Sant significa doncs VENT SANT.

La metàfora del vent apareix constantment i de manera creixent en el llenguatge bíblic per expressar el poder impetuós o suau, la presencia invisible però eficaç, la capacitat i el poder de penetrar fins als recons més íntims. El vent no es veu mai, però es capten els seus efectes. Vent Sant (Esperit Sant) és la manera simbòlica d’expressar la presència immediata i eficaç de Jahveh-Adonai.

Tot l'Antic Testament està ple de referències a l'Esperit Sant com la força amorosa, discreta, poderosa amb la que Jahveh-Adonai es fa present i actua creant, salvant, santificant. I també se'n parla com d'una realitat personificada: parla, es fa present, actua, il·lumina, acompanya, renta .....

NOU TESTAMENT
Dintre de tota aquesta fe i del seu llenguatge, el Nou Testament ens dóna testimoni de la fe de les primeres comunitats de deixebles de Jesús, i de Jesús mateix.

Jesús, com a home jueu que era, visqué la seva experiència religiosa dintre la concepció i llenguatge corresponent al moment històric que vivia. En la seva relació humana d'infant en relació a Josep i Maria va internalitzar positivament la seva condició de dependència filial, amorosa i alliberadora. La primera paraula que genera la seva experiència infantil : Abba (papà), deuria restar sòlidament plantada en el seu subconscient, perquè mes tard la fes servir per invocar i comunicar-se amb Jahveh- Adonai.

Jesús, en el procés de la seva maduració veritablement humana, s'adona progressivament de la seva condició de total dependència amorosa en la seva relació mística amb Jahveh-Adonai. S'adona, per la seva fe jueva, de la presència i acció en ell de la Saviesa-Paraula i de l'Amor-Esperit en ell.

La consciència progressiva de la seva missió, i la decisió de ser-hi obedient del tot, li fa viure l’experiència mística d'una total relació filial que expressa com ja hem dit amb la paraula ABBA. Jesús s’autoanomena constantment FILL. I anomena a Jahveh constantment PARE. Aquesta experiència espiritual de Jesús que genera aquest llenguatge és la font de la concepció i el llenguatge cristià sobre Déu. Pel Nou Testament Jahveh és el PARE. Jesús és aquell en qui la mateixa Paraula (FILL), per l'acció de l'ESPERIT SANT s'ha fet home i ha compartit la nostra condició per salvar-la.

La fe cristiana confessada des de l'inici per la comunitat creient, fonamentada en l’experiència pasqual, és que,per mitjà de la glorificació de Jesús, Déu (Jahveh-Adonai) s'ha manifestat tal com és: PARE, FILL, ESPERIT SANT.

Per la fe cristiana Déu, la Divinitat és UNA. La fe cristiana és monoteista, però Déu no és un JO SOLlTARI. Déu és una Relació viva, una Comunió entre tres relacionats. Déu és un NOSALTRES.

Ni l'Antic ni el Nou Testament s'han plantejat què són aquests tres. La fe bíblico-cristiana acull, adora i viu aquesta realitat de Déu (Misteri) sense pretendre entendre'l, ni definir-lo racionalment.

L'Església cristiana primera, i cada cristià, viu en relació de comunió no amb un TU solitari, davant o sota de qui està, sinó dintre d'una Comunió, participant de la relació de Saviesa i Amor que és Déu. Per Jesús-Crist en Ell i amb Ell, som fills del Pare, per l’acció de l'Esperit Sant.

La teologia
Va ser quan l'Església va entrar de ple en contacte amb la cultura grega que els cristians teòlegs van sentir la necessitat d'entendre i definir que són els tres que constitueixen l'únic Déu. Es va introduir la paraula grega hipòstasi, que significa ser de manera real. Es va definir que en Déu hi ha tres hipòstasis o tres realitats relacionades. Tres relacions. Posteriorment es va traduir la paraula grega hipòstasis, per la paraula llatina persona. Però la paraula persona no tradueix correctament el sentit de la paraula hipòstasi. A més a més la paraula persona ha evolucionat molt en el sentit psicològic en relació a la persona humana. De fet actualment persona vol dir individu personal concret. En aquest sentit, aplicar a Déu l'afirmació que en ell hi ha tres persones voldria dir que hi ha tres déus, afirmació que contradiria el que la fe cristiana confessa en el Misteri de la Trinitat.

L'Església, en la litúrgia, en la pregària, no utilitza mai el llenguatge de la teologia, sinó el llenguatge de la Bíblia. Tot ho fa en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. És així com prega, com beneeix, com celebra els Sagraments, com comencem i acabem les trobades comunitàries En definitiva com ho fem tot.

És el sentit del gest tan senzill i personal de senyar-se: INVOCAR LA TRINITAT, SOTA
EL SIGNE DE LA CREU