Reflexions a la Paraula de Déu

La discreció de Jesús

Sabent arribat el moment del comiat definitiu dels deixebles, Jesús se’ls endu cap als afores de la ciutat de Jerusalem. Totes les fites importants de la vida de Jesús succeeixen lluny del gran Temple com si se n’allunyés expressament de tot allò que significava de sant i de tradició memorable en la vida dels jueus. Mentre caminen cap un lloc solitari, els repeteix de nou tot allò que ja els havia dit per obrir-los el cor i la intel·ligència a fi que ho comprenguessin i ho recordessin quan els arribés la Saviesa, cosa que situem uns quaranta dies més tard. Jesús vol que aquella gent siguin els testimonis vivents de la seva vida i dels seus consells, que recordin que el més important és treure el pes dels pecats -començant simptomàticament pels pecats de Jerusalem- i quins són els ensenyaments d’allò que constitueix la veritable Paraula de Déu. Perquè el mateix Jesús és la Paraula. Mentre els parla s’allunya sense sorolls...

Arribats a Jerusalem es refugien tots junts -la resta fidel- homes i dones, parents, esposes, fills i filles, la Mare i Magdalena i resten expectants però plens a vessar d’esperança d’una cosa nova que havia de succeir. Imagino com deuria estar aquella pobra gent després de tants ensurts i de tant patiment. D’alguna manera havien arribat a morir morint Jesús. Ara, en canvi, tenien una esperança certa i una gran alegria, fonda, que ningú els podria arravatar. Això per a tots ells deuria ser una experiència semblant a la pròpia resurrecció.
Sefa Amell