Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


28 d’agost de 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

Humils, però combatents

El llibre de l’Eclesiàstic i l’Evangeli de Lluc incideixen en una mateixa recomanació: els avantatges de la humilitat i la conveniència d’evitar l’orgull i defugir la prepotència. “Com més important siguis, més humil t’has de fer, i llavors el Senyor et donarà els seus favors. Els orgullosos i els suberbs són molts, però el Senyor només revela als humils els seus secrets” – diu l’Eclesiàstic. “Quan et convidin, no et posis al primer lloc, més aviat vés a posar-te al darrer lloc” –recomana Lluc en el seu escrit evangèlic.

Tots experimentem que aquesta no és la tendència dominant en certs àmbits de la nostra societat, on triomfa sovint l’orgull, el menysteniment dels altres i l’afany de figurar i d’acaparar honors i prebendes. L’actitud del seguidor de Jesús ha de ser més aviat guiada per un esperit humil. L’Evangeli ens convida a comportar-nos amb la màxima deferència envers els de casa, els amics, els companys, a qualsevol persona que tractem. Però, alerta, no hem de confondre humilitat amb pusil·lanimitat. Mai, i menys avui, es pot considerar que una actitud dominada per la feblesa o la timidesa és una actitud cristiana. Més aviat és tot el contrari. El cristianisme militant del segle XXI demana, per no dir exigeix, actituds decidides, compromeses i combatents a favor de la construcció d’un món en què a les persones de qualsevol raça o condició li siguin respectats els seus drets humans.

El cristià està cridat a refusar la llei del menor esforç, la possessió estàtica de les coses, esclerotització de les idees i fins i tot l’encarcarament en la manera de professar la seva fe. El món evoluciona, la creació continua i nosaltres, els cristians, amb la nostra tasca –material o espiritual- de cada dia, podem ser col·laboradors de Déu en el progressiu perfeccionament d’aquest món.

Josep-Maria Puigjaner

24 d’agost de 2010

Un somriure

Somriure no costa gens
i dóna per a molt.

Un somriure fa rics els qui el reben
sense empobrir aquell qui el donen.

Un somriure només dura un instant,
però el seu record pot ser etern.

Ningú no és prou ric per poder-se'n estar
i ningú no és prou pobre per no poder-lo donar.

Un somriure porta pau a la llar,
és prova innegable d'amistat.

Un somriure dóna repòs al qui està cansat,
torna el coratge al més desenganyat.

Si alguna vegada trobeu una persona
que no us dóna el somriure
que vosaltres mereixeu,
sigueu generosos:
doneu-li el vostre,
perquè ningú no té tanta necessitat d'un somriure
com aquell que no pot donar-se als altres.

21 d’agost de 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

Jesús no enganya

Jesús avorreix la gent fatxenda i presumptuosa. Es veu en molts retalls de l’Evangeli. Un d’ells és el que correspon de llegir avui. Trobem la colla de Jesús conversant amb ell, tot anant de camí cap a la capital, Jerusalem, en la seva darrera i definitiva estada. Algú, possiblement preocupat per la seva pròpia salvació i en interès propi, com aquell que no vol la cosa, li etziba: són pocs els qui se salven? Jesús li endevina el desig i li diu: esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè molts voldran entrar-hi i no podran.

A continuació exposa la paràbola d’un cap de casa que tanca la porta als nassos dels qui es pensen ser amics de tota la vida i volen fer valdre la seva proximitat per a obtenir un lloc al convit – o a la salvació -. Però a l’amo no li són agradables perquè no són persones rectes. Mentre, n’arriben d’altres que són nouvinguts però ell els coneix i tenen la seva confiança. A aquests els farà un lloc per seure a la taula.

Si ens ho apliquem, podem pensar que som de la gent especialment privilegiada perquè estem a prop de l’església i ens tenim per persones decents i per això el lloc al Regne l’hem de tenir assegurat.

Res més lluny del pensament de Jesús. Com més propers més responsables. Com més coneguem Jesús més se’ns farà difícil escapolir-nos de la seva exigència total i com més l’estimem més haurà de ser gran la nostra donació desinteressada. Els darrers en arribar, si compleixen aquestes condicions, seran els primers. Ho sabem. Jesús no enganya. Afanyem-nos a entrar per la porta petita, més humil i discreta, encara que presenti algunes dificultats de més i, sobretot, no pensem en enganyar-nos perquè qui ens ha d’obrir la porta ens coneix sobradament. No fem el ridícul!

Sefa Amell

17 d’agost de 2010

Oració del turista

Déu Pare i Mare,
hem deixat el treball,
hem sortit de casa
i aquí ens teniu
pels camins del món.

Us lloem per la bellesa
que heu prodigat en la natura
i per tantes coses bones
que hi deixa el pas de l’home.

I us lloem, més encara,
per les meravelles de la gràcia
que heu obrat
i continueu obrant en Jesucrist.

Us donem gràcies
perquè en aquests dies d’esplai
en podem fruir més de ple.

Feu que hi sapiguem respondre
amb respecte a la naturalesa
i a les persones
i que estiguem atents
als senyals que ens feu
a través de la vida
o de la manca de vida
que descobrim a l’entorn.

Que, posada en Vos l’esperança,
les nostres relacions amb les persones
que trobem al pas
facin pressentir el vostre Regne
i siguin signe de la vostra presència.

Que en retornar a casa
hi portem l’experiència de l’abundor
dels vostres dons.

Que Maria, la Mare de Jesús, ens acompanyi:
desvetlli en nosaltres el sentit
d’admiració i d’acció de gràcies,
ens doni serenor en les dificultats
i ens encomani la joia
de fer de la nostra vida un do.

Jaume Camprodon, Bisbe de Girona

15 d’agost de 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

La meva ànima magnifica el Senyor ...

He de reconèixer que la meva percepció de Maria ha canviat d’ençà de la lectura del llibre de Sefa Amell, Maria de Natzaret. Dona o arquetip? L’aproximació que fa la Sefa a la dona que fou Maria queda ben palesa en aquestes paraules al final del capítol on fa una excel·lent descripció del Magnificat:

“Penso en Maria com la persona que va entendre millor la missió de Jesús des dels inicis de la seva vida pública, per tot el que havia guardat i meditat en el seu cor. Maria tenia una “experiència” especial de Déu gràcies a la seva fe, que no era una fe estàtica, sinó que va ser meditada i treballada en el seu interior durant la seva vida de convivència amb Jesús. Cal no oblidar que la fe és un do de Déu que Maria va mantenir i va cultivar amb escreix”.

I jo penso que Maria és l’exemple a seguir per a tots nosaltres, dones i homes, contemplant-la com el que va ser, com la Mare de Jesús, com la Mare de Déu, sense descontextualitzar-la de la seva condició de dona.

L’Església i la història li han donat un tractament al llarg dels segles que l’ha situada a un nivell gairebé inassolible per a la majoria de mortals. Però intentar posar-se en la pell d’una dona del seu temps amb tota la marginació que va patir i amb tots els sofriments que va haver de suportar, la situa a un nivell més humà, més proper, més a l’abast de les petites criatures que sota la seva protecció intentem fer el camí de la fe.

El Magníficat que avui llegim a l’Evangeli, per més que ja sabem que amb tota probabilitat són paraules que Lluc posa en boca seva, mostra tota la seva senzillesa, la seva humilitat, la seva humanitat. Maria va parlar poc, però va tenir molta presència en la vida de Jesús i la seva fe no va trontollar mai.

Maria participa de l’anomenada “pressa apostòlica” per anunciar que Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les escriptures, que Déu el va ressuscitar d’entre els morts per a la nostra salvació.

Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

Josep Maria Lari

12 d’agost de 2010

Mn. Xavier de Dou celebra l’aniversari de la seva ordenació de diaca

El proper dia 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu, Mn. Xavier de Dou celebra el 38è aniversari de la seva ordenació com a diaca que va tenir lloc a Mèxic.

El felicitem ben de cor tot unint-nos a la seva pregària d’acció de gràcies i demanem al Senyor que l’ompli dels seus dons i que per molts anys pugui estar al front de l’equip de Càritas Parroquial i de la Pastoral dels malalts com fins ara.

10 d’agost de 2010

Una Església europea

Tret de www.esglesiaplural.cat

Formem part d’una realitat europea que ens ha ensenyat anar més enllà de les nostres fronteres i del nostre territori. Un nou espai comú –humà, econòmic, cultural i de convivència- que hem d’obrir, també, a la realitat eclesial. La nostra dimensió universal (això és el que vol dir catòlica) ha de concretar-se a Europa, com l’àmbit natural d’intercanvi i participació. Una primera mirada a la realitat europea, ens revela aspectes prou interessants.

Al nostre país estem capficats amb unes dificultats que són comunes a molts altres països europeus: diversitat religiosa, multiculturalitat, i desenvolupament de la llibertat religiosa dins un estat laic, entre moltes altres.

Aquests temes, fa molts anys que són presents a altres països europeus, i sovint, amb més intensitat. Tenim l’oportunitat d’aprendre de societats marcadament diverses (Alemanya, França i Holanda  tenen percentatge de població immigrant molt superior a nosaltres) i analitzar com han resolt els mateixos reptes als que ens enfrontem nosaltres ara. Obrint-nos a la dimensió europea, enfortirem la nostra percepció i oferirem iniciatives contrastades a la resta del continent.

7 d’agost de 2010

Escric aquestes ratlles en plenes vacances d’estiu en les quals habitualment desconnectem de tot el que durant l’any ens atrapa, tot és més relaxant i desinhibit i potser de vegades també fem vacances de pensar.

Crec sincerament que hi ha un marc que mai no podem sobrepassar. Comprenc que no és fàcil perquè en aquesta època vivim un període en què l’ambient que ens rodeja és propici per viure una situació més lliure, per això és interessant tornar a emmarcar la nostra vida també durant les vacances

Fixem-nos què ens diu l’Evangeli “ Estigueu a punt amb el cos cenyit i amb els llums encesos, feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces” Algú pot pensar que Jesús ens vol aigualir les vacances, precisament també perquè durant les vacances ens cal estar a punt per compartir l’amistat, la lectura d’un bon llibre, esmerçar part del meu temps per fer un servei i també una estona per retrobar-nos nosaltres mateixos, precisament perquè sovint ens queixem que durant l’any anem molt atrafegats, la crida de Jesús per estar a punt ens ha d’ajudar per sortir de la indiferència i la passivitat i fer de manera que la fe ens acompanyi en el nostre fer de cada dia. “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem”  hem escoltat en la segona lectura.

He sortit d’una reunió en la que m’han explicat d’un noi que acaba el batxillerat i que vol ser metge; aquest noi aprofitarà part de les seves vacances per fer un voluntariat a Sant Joan de Déu. Sens dubte que és una bona manera d’entrar a la Universitat per fer la carrera de metge. Aquest estar a punt de l’Evangeli i estar a punt per fer la carrera de metge diria que coincideixen. Tant de bo que la nostra vida coincidís amb l’Evangeli també durant les vacances.

Lluís Saumell

3 d’agost de 2010

Llavors vindrà la pau

Si creus que un somriure és més fort que una arma...
Si creus en el poder d’una mà que s’ofereix...
Si creus que el que uneix els homes és més important que allò que els divideix...
Si creus que ser diferent és una riquesa i no un perill...
Si saps mirar l’altre amb una mica d’amor...
Si prefereixes l’esperança al dubte...
Si penses que ets tu qui ha de fer el primer pas més que no pas l’altre...
Si la mirada d’un infant pot desarmar el teu cor...
Si pots alegrar-te de la joia del teu veí...
Si la injustícia que toca els altres et revolta tant com la que et toca a tu...
Si per tu l’estranger és un germà que t’han proposat...
Si saps donar gratuïtament una mica del teu temps per amor...
Si saps acceptar que un altre t’ajudi...
Si comparteixes el teu pa i hi saps afegir un bocí del teu cor...
Si creus que el perdó va més lluny que la venjança...
Si saps cantar la joia dels altres i ballar la seva alegria...
Si pots escoltar qui et fa perdre el teu temps i encara li somrius...
Si saps acceptar la crítica i treure’n profit sense tornar-t’hi per defensar-te...
Si saps acollir una opinió diferent de la teva...
Si refuses de donar la culpa als altres...
Si per tu l’altre és primer de tot un germà...
Si la còlera és per tu una feblesa, no una prova de força...
Si prefereixes estar ferit que fer un tort...
Si refuses que sense tu tot està perdut...
Si et poses al costat del pobre i l’oprimit sense fer-te l’heroi...
Si creus que l’amor és l’única força de dissuasió...
Si creus que la pau és possible...
... LLAVORS VINDRÀ LA PAU.

1 d’agost de 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

L’evangeli d’aquest diumenge ha estat escapçat, perquè hauria de continuar amb els versets 22-31, que allarguen la paràbola que avui escoltem. “Després digué als seus deixebles: ...fixeu-vos com creixen les flors: no treballen, ni filen, però us asseguro que ni Salomó, anava vestit com cap d’elles...

No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ànsia. Això tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat...”.  Potser algú va pensar que es podria titllar Jesús de providencialista, de naïf, fins i tot, d’ingenu. Per actualitzar el missatge evangèlic no cal aigualir la utopia. S’ha de reflexionar sobre l’entorn de Jesús. Rodejat de gent que només pot treballar quan hi ha collita o pescar tot just per alimentar la família, l’immediat és sempre urgent.

Jesús ja sap que sense treball no hi ha pa (traduït: “sense economia productiva no hi ha possibilitat de benestar social”). Però Jesús, que tampoc té un lloc on reposar el cap, ha d’animar els seus: ells, tot caminant per la pols i la sorra, encara poden aturar-se i gaudir dels lliris del camp, del vol dels ocells, de les estrelles de la nit al desert. Jesús sap que això no treu la gana, però els invita a ser poetes en la pobresa, a estimar la seva vida.