Reflexions a la Paraula de Déu

“Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que al pare i la mare...” Lc 14,25

Senyor, com vols que deixi la meva família i d’altres famílies que tinc? Ja no tinc pare ni mare, però, ¿i la meva dona, i els meus fills, i els meus néts i nétes, que m’omplen de tendresa, que m’estimen i que jo els estimo? ¿Ja saps que tinc una altra família, la Comunitat de Sant Ildefons, que m’omple de tendresa, que m’estima i jo l’estimo? ¿I la tercera, la del Monestir del Cister de Benaquasil d’on és monja la meva germana Maria Antònia, que junt amb totes les seves companyes m’omplen de tendresa, que m’estimen i jo les estimo?

Trobaríem encara més famílies...

Com puc, Senyor, oblidar tots aquests dons per posar-te a Tu en primera fila? perquè a Tu ni et veig, ni et sento, ni et toco...

Un dia, però, en una revisió mèdica rutinària em van trobar problemes a un ronyó; correm’hi tots, i me’l van extirpar, era cancerós. A la clínica jo no estava gens tranquil pensant en el meu futur, però estava molt ben acompanyat per la meva família i els meus amics. Un matí escoltava la ràdio i vaig sentir un cant gregorià cantat per unes monges franceses, i els meus ulls es van omplir de llàgrimes. Em va venir a veure Mn. Lluís Saumell, el meu amic, i vaig tornar a plorar. Va venir també Mn. Josep Maria Fabra, el meu amic capellà de la presó, i de nou llàgrimes avall.

Ben aviat vaig saber per què plorava d’emoció, perquè em sentia pobre, pobre de salut, i perquè molt a prop meu sabia que hi eres Tu, Senyor.

Acabo de complir vuitanta-un anys i ben segur que, per raons òbvies, cada vegada seré més pobre.
Àngel Oliva