Reflexions a la Paraula de Déu

El Senyor, en la visió que té Amós a la primera lectura, proclama clarament “Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu!” (Am 8, 7), paraules adreçades als qui maltracten els pobres i eliminen els desvalguts del país (Am 8, 4), retraient-los, a aquells, sobretot les trampes i enganys que fan en els negocis, que acaben perjudicant els més necessitats (Am 8, 5-6).

Després, Pau ens demana fer pregàries per tothom, dur una vida tranquil•la i serena, amb concòrdia, evitant les baralles (1Tm 2, 1-2 i 8). I fa una proclamació, colpidora per la confiança profunda que ens dóna en la misericòrdia pacient de Déu: “Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2, 3-4), misericòrdia i paciència (esperant la conversió de tots) de què ens parla també la segona carta de Pere (2Pe 3, 9, que cal citar aquí, malgrat no pertanyi a les lectures d’avui, per la seva coincidència). Però aquesta proclamació de Pau sembla oposada a la de la visió d’Amós. I ho és, però també n’és complementària, perquè ens ajuda a veure com amb Crist s’avança en l’aprofundiment de la misericòrdia universal divina. D’altra banda, és significatiu que Pau faci equivalents salvació i coneixement de la veritat, de la qual ens diu que n’és mestre per a instruir els pagans (1Tm 2, 7).

I a l’evangeli, precisament per salvar-nos, perquè ens “rebin a les estances eternes” (Lc 16, 9), Jesús ens aconsella actuar amb astúcia en els assumptes de diners per aconseguir amistats que ens ajudin a ser rebuts allà. També aquí sembla, però, que, per lloar l’astúcia (que podria ser enganyosa, com en el cas de l’administrador), hi ha una contraposició amb el blasme que reben els enganys en els negocis (text d’Amós), i amb la importància de la veritat (text de Pau). Ara bé, cal descartar que Jesús ens pugui proposar una astúcia enganyosa o injusta perquè només lloa l’astúcia i no l’engany (Lc 16, 8; també, 10-12). En canvi, el que sí pot sorprendre’ns d’aquest text de Lluc és la referència a fer-nos, amb diners que enganyen, amics que ens puguin salvar. Imatge ben desconcertant i agosarada! Després, sembla aclarir-ho. És que valora l’enginy i l’astúcia en l’ús dels béns materials, enganyosos, com a ensinistrament (se suposa, amb amics) i garantia de ser capaços d’administrar els béns veritables que se’ns confiïn (Lc 16, 10-12). I el record final és decisiu: “No podeu servir alhora Déu i el diner” (Lc 16, 13).

Jordi Cors