03 d’octubre 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

No fa gaire li preguntàvem a un bisbe copte –si, un d’aquells estranys personatges egipcis amb túnica negre i barret exòtic– què podíem fer per recuperar a la nostra Església l’aire d’optimisme de la seva. Ens va dir que fa cinquanta anys ells estaven com nosaltres, amb esglésies buides, només amb quatre vells, i monestirs abandonats. Avui, enmig d’un societat islamitzada fins a la medul·la, tenen més de deu milions de creients, les esglésies plenes, alguns hospitals pagats per la comunitat i, fins i tot, un centre ecumènic –Anàfora– obert als cristians d’arreu del món. Els consells que ens va donar es resumeixen en dos de molt senzills. El primer, pregar. Pregar demanant a Déu coses “grans”–important–, més enllà de les petites necessitats quotidianes. El segon, atendre els infants des que són molt petits i fer que participin a totes les celebracions de la comunitat, oblidant el desori que a vegades això provoca. És com s’ho han fet ells per aconseguir mantenir la fe en un entorn extremadament hostil i tenir les esglésies plenes i cues d’espera per entrar als monestirs.

El copte no ens va parlar de la fe, la donava com un fet. Ell comunicava una fe segura i optimista, una mica com la que avui ens proposa l’Evangeli de Lluc. Petita, petitíssima, capaç, però, de moure muntanyes. Serà aquest el secret? El copte també ens va dir que no entenia com podíem ser tan crítics com per acabar veient només els aspectes negatius de la nostra societat i de la nostra Església. No és el mateix que fa el profeta Habacuc? Allò per al que demana auxili a Déu?

Els cristians d’aquí hem de procurar revifar la flama del do de Déu que tots portem, com li demana Sant Pau a Timoteu. Un do que no és de covardia, sinó de fermesa. Als cristians de casa ens cal tornar a ser valents, innovadors, trencadors. Deixar de mirar-nos el melic i passar a l’acció.

Nosaltres hem constatat un cop més que el diàleg amb els altres ens ajuda a obrir l’esperit i a pensar diferent. Ens hem preguntat també per què no ho fem més.

Julià i Rosa