Celebracions Comunitàries de la Penitència

Les celebracions comunitàries del Sagrament del Perdó d’aquesta Quaresma tindran lloc: dimecres, dia 13 a les 12 del migdia i divendres, dia 15 a les 9 del vespre.

La següent revisió de vida ens pot ajudar a preparar la celebració amb una reflexió personal amb serenor i tranquil·litat.

“No doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel” (Mt 23, 9). I tanmateix, en la història de la nostra església, les paternitats s’han multiplicat abundosament. Qui ho pot entendre això? Si són tants els pares, amb quin convenciment i amb quina fermesa, cada dia, farem el nostre solemne acte de fe quan direm: “Pare nostre, que esteu en el cel?”

És en el silenci de la pregària on ‘contemplo’ cada dia la paternitat de Déu? -Dir a Déu, pare!, em sembla una normalitat o bé hi sento la meva confessió de fe més pregona? -La paternitat de Déu m’inspira confiança o allunyament? -No em sembla una lleugeresa adreçar-me a Déu sense pensar ni sentir què li dic?

“No us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mt 23, 8). Per què, davant el gran misteri de Déu, donada la nostra absoluta ignorància, gosaríem creure que som mestres, quan no és el que sabem d’Ell sinó, sobretot, el que no sabem, el que de veritat ens agermana? No és això el què demanem a Déu quan diem: “vingui a nosaltres el vostre Regne?”

L’evangeli, és el meu llibre de pregària? -Sóc jo mateix el qui em parlo en nom de Déu? -Quan m’adreço a Déu, ho faig amb humilitat o amb altivesa? -De Déu, què en sé: poc, molt, o més aviat gairebé res? -Oi que sovint tinc la sensació que ja ho sé tot? -La paternitat de Déu és un sentiment o només una definició?

“Ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mt, 23, 10). Tots els camins porten a algun lloc. El nostre, el de la fe, ens duu a albirar i a viure un tast de l’eternitat que un dia tots plenament viurem. Si marrem el camí, algú haurà de reconduir els nostres errors, una veu, “la Veu”. Que el nostre clam d’ajut sigui: “faci’s, Senyor, la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel!”

Confio més en la meva voluntat que en l’acció de Déu? -Sóc d’aquells qui no esperen res de la seva comunitat? -No sento la necessitat de caminar amb els germans i prefereixo caminar tot sol? Sé compartir el coneixement de Déu amb els qui fan el mateix camí? -Ignoro les reunions de la meva comunitat parroquial?

“El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor” (Mt 23, 11). Servir és, sobretot, estimar, perdonar, compadir, oblidar... No en sabem prou? Ningú no en sap prou, però ho podem intentar, si més no, sentim-nos-hi disposats, capaços de fer-ho. Diguem sovint, amb convicció, amb fermesa: “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres ‘perdonem’ els nostres deutors”!

Sóc conscient que en el ‘Pare nostre’ afirmo que, en aquell mateix moment, perdono els qui m’han ofès? -Sóc exigent o benvolent a l’hora de perdonar? -Sé acceptar les debilitats dels altres? -Crec que és molt important tenir la raó? -La veritat, tota la veritat, la té algú? -La meva fe no em fa més tolerant?