Reflexions a la Paraula de Déu

“Qui menja la meva carn i la meva sang està en mi i jo en ell”. Jn 6,56

Jesús a la sinagoga de Cafarnaun, el següent dia de la multiplicació dels pans va fer un discurs en el que digué: “ Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel; el qui mengi d’aquest pa viurà per sempre. El pa que jo donaré és la meva carn perquè doni vida al món …”

El pa de l’Eucaristia és aliment del nou mannà del poble de Déu que camina pel desert de la vida i que es dirigeix a la pàtria esperada del cel. És signe de la unitat eclesial. La lectura del Deuteronomi d’aquesta festivitat ens recorda com Déu afligí el seu poble fent-lo passar fam, però després l’alimentà amb el mannà: “que ni tu ni els teus pares coneixíeu perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

Sant Pau als cristians de Corint ens recorda que el pa és un de sol. Per això, tots nosaltres ni que siguem molts, formem un sol cos ja que tots participem del mateix pa. L’Eucaristia, per ser l’autèntic memorial del Senyor, és a dir, per ser el misteri profund d’amor que és la passió, mort i resurrecció de Jesús, demana la unió, l’amor fratern i la completa unitat del grup que celebra amb fe la Cena del Senyor. Sense aquesta comunitat de fe és impossible celebrar dignament l’Eucaristia.

Creiem que això que celebrem s’ajusta sempre a la realitat? Jo no ho tinc clar i més quan amb molta freqüència hi ha persones que truquen demanant-nos en alguna solemnitat extraordinària si és festa de precepte o no. O bé quan en aquests dies nens i nenes han fet la seva primera comunió com un acte social a complir. El compliment d’un ritus és, en principi, el “cumplo y miento” però no una celebració de fe. També les múltiples eucaristies dominicals o diàries que es succeeixen en els nostres temples conforme a uns horaris fixes i un temps limitat. El nombre de participants i el desconeixement anònim de l’assistència, especialment a les ciutats. El desenvolupament d’un culte que en acabar una gran majoria retorna a casa o al treball sense comunicar-se amb els germans de fe i conèixer les seves vides, problemes, etc. És un quadre habitual però nefast d’una celebració joiosa. L’interès per una puntualitat i participació... Tot plegat és un motiu que val la pena de pensar-hi en bé nostre i també d’aquells que ocasionalment s’apropen. Siguem conscients del que significa la celebració i siguem-ho per transformar-nos interiorment en allò que mengem i que ens dona una vida plena a desdir.

Francesc Xavier de Dou