Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


31 de juliol de 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

“RES NO ENS PODRÀ SEPARAR DE L’AMOR DEL CRIST”

Estem davant d’una lliçó de teologia que alhora esdevé una explosió de fe i de confiança suprema en la persona de Jesús, “el que morí, més ben dit, el qui fou ressuscitat, el qui està a la dreta de Déu”. Aquest és el Sant Pau que fascina, que arrossega poderosament cap al coneixement de la persona de Jesús.

Val a dir que aquest passatge de la Carta als Romans, és un dels textos més impactants del cristià de Tars. Ho és pel seu contingut, per tal com hi trobem una apel·lació personal destinada als creients de la seva època i de totes les èpoques. És una apel·lació que va directa al cor i que alhora interroga a la ment: Qui ens podrà separar de l’amor de Crist? Sant Pau, en aquest capítol de la seva comunicació als cristians de Roma, posa en joc no només la seva adhesió incondicional a Jesucrist, a la seva causa i a la seva divinitat triomfant en la resurrecció, sinó que commou també per la seva qualitat literària. Formula el seu pensament i la seva professió de fe amb una indiscutible bellesa formal, a la qual uneix una autèntica vibració que arriba endins del cor dels creients.

“Qui ens podrà separar de l’amor del Crist?”. ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill o l’espasa? Si ens transposem als nostres temps, molts segles després, i intentem respondre la pregunta, podríem dir: Els espectaculars avenços de la ciència? Les meravelles increïbles de la tecnologia? El devessall de frivolitats que ens envolten? La marginació que els mitjans de comunicació practiquen sobre el més enllà d’aquesta vida? La manca d’ètica dels més poderosos? La barbàrie descordada que va fent milions de morts arreu del planeta? Els polítics desvergonyits i corruptes? La poca sensibilitat dels rics envers la situació desesperant dels pobres?

Res, res de tot això “no podrà” separar-nos de l’amor de Déu, revelat en el Crist Jesús, Senyor nostre”. Cadascú ha de pensar si hi ha en la seva vida res que el separi o l’allunyi de l’únic amor definitiu.

Josep-Maria Puigjaner

28 de juliol de 2011

Catalunya Cristiana publica nou articles de Josep Maria Puigjaner

En aquestes setmanes estiuenques de juliol i agost, el setmanari Catalunya Cristiana publica unes pàgines especials interiors encapçalades per una portada fotogràfica dedicada a la naturalesa i a l’art. L’article que les acompanya és obra de l’escriptor Josep Maria Puigjaner, membre del nostre Consell Pastoral. Perquè en tingueu un tast, reproduïm aquí la cloenda de l’últim d’aquests articles: “Ens sobta agradablement l’oasi de pau i de silenci que hi ha sota les voltes d’un claustre gòtic. Però cada persona es pot fer el seu claustre interior, on la pau i el silenci afavoreixin una apel·lació a la transcendència”.

26 de juliol de 2011

Vacances? No pas per a tots

N’és el temps, no hi ha dubte, però no tots en gaudim per igual. Cada any en arribar aquest temps fem una petita reflexió per situar-nos en la realitat del moment.
Sense menystenir el dret que tots tenim a fer vacances, que són el merescut descans després de tot un any de treball i sacrificis, no podem obviar que per a molts d’altres els mesos de vacances no tenen res de diferent dels altres mesos, com no sigui el greuge comparatiu de saber que a ells els està negat l’esbarjo i els viatges.

I aquí hi caben tant els malalts, com els qui han de subsistir amb una pensió mínima, com els qui no tenen feina i han de continuar fent front a les despeses familiars, com els qui treballen per sous de misèria, i molts d’altres.

Des de diferents perspectives comprovem que aquesta crisi econòmica està fent molt de mal i no sembla que ni a curt ni a mig termini la situació pugui canviar. A molts de nosaltres se’ns escapen les raons profundes d’aquesta situació i assistim impassibles, que no insensibles, a l’escalada de mesures que els governants de molts països del món, entre ells el nostre, es veuen obligats a fer.

En aquest context el frau i la corrupció són més escandalosos que mai. I mentrestant al nostre entorn moltes persones i moltes famílies en pateixen les conseqüències.
Intentem gaudir, doncs, d’aquest temps de vacances conscients que la nostra solidaritat amb els qui més pateixen per aquestes circumstàncies és avui molt i molt necessària.

Una recomanació final, la mateixa que fem sempre: en el nostre peregrinar pel món fixem-nos en les coses de les comunitats cristianes que visitem que potser podríem incorporar a les nostres celebracions.

23 de juliol de 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

Em sembla que Mateu és qui usa més paràboles en els seus escrits. El públic a qui es dirigeix ha escoltat a les sinagogues molts sermons que té ben apresos de memòria. No es tracta pas d’un auditori erudit, sinó de gent rude del poble a qui, amb exemples concrets, amb metàfores probablement extretes directament dels llavis de Jesús, cal anar conduint amb encert a fi que entenguin el paradigma de la nova aliança. Ara, aquella gent ha d’aprendre de cap i de nou tot allò que Jesús ha deixat, no pas escrit, sinó dit de viva veu i ho ha d’incorporar a la seva manera de viure. Marc proposa a qui trobi el regne del cel, que, exultant de joia pel tresor que ha descobert, posi en joc tot el que té i es dediqui a conrear-lo. El mateix exemple amb la perla. La bellesa de la perla podria ser un model de puresa en el sentit de netedat de cor: qui trobi en algú una netedat de cor immaculat, o sigui de gran valor, que s’hi deixi endur. El protagonista ocult, sempre és el mateix: Jesús, que demostra amb la seva vida i la seva mort que allò que deia -i que va entendre perfectament el seu discipulat(1)- ho deia de veritat . Ho va avalar amb la pròpia vida. Ho heu entès, tot això? els pregunta.

Jesús demana un esforç gran, però resulta dificultós entendre fins on s’ha d’arribar. La dona del Zebedeu li demana un impossible per als seus fills, seure l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra. Jesús li fa veure que no sap què li demana i els pregunta directament ¿Podeu beure la copa que jo he de beure? Davant la reacció dels qui l’escoltaven encara els digué: qui vulgui ser el primer que es faci esclau. Aquest retall tan curt de l’Evangeli no l’hauríem d’oblidar mai ningú (Mt 20,22.27)

No sabem les paraules exactes que va pronunciar, però sí que podem entendre’n el sentit. Feu això, s’ha d’entendre com una invitació a imitar tot allò que durant la seva vida va fer, va dir, va recomanar, va explicar, i que el seu discipulat no va rebutjar, sinó que s’hi va sentir atret perquè tot estava embolcallat d’amor, com ho demostra el fet que s’hi van jugar la vida.

Sefa Amell

[1]Discipulat inclou els deixebles i les deixebles

19 de juliol de 2011

La immigració i les comunitats

Mn. Josep Maria Jubany, el nostre nou rector, va escriure aquest article que es va publicar en el número 400-401 de Foc Nou, de juliol i agost de 2007.

Mn. Josep Maria, en funció de la seva experiència a les parròquies on ha exercit el seu ministeri i com a Delegat de Pastoral Social de l’Arquebisbat, és un gran i reconegut coneixedor del fenomen immigratori al nostre país. Aquest article ho demostra i creiem que serà bo llegir-lo, abans de rebre’l, per conèixer una mica el seu pensament.

La immigració ha contribuït a moure el mapa religiós del país, on creixen tradicions religioses fins ara molt minoritàries. Però aquests canvis també afecten la vida religiosa de les parròquies i de les comunitats cristianes. És evident la implicació social que han tingut les entitats cristianes a donar resposta a les seves necessitats. Però ara també s’ha de respondre a un nou repte: com els immigrants participen en la vida de les comunitats. En aquest número iniciem la publicació, que els mesos vinents farem, de diversos articles sobre la resposta que l’Església dóna ara a la immigració. Comencem amb un estudi sobre la realitat pastoral a Barcelona, que anirem ampliant amb el d’altres diòcesis. També recollim un breu recorregut des dels anys en què l’Església va acollir la onada migratòria dels anys 60.

Un dels fenòmens que més ha canviat les comunitats és la presència d’immigrants, especialment –però no únicament– llatinoamericans. En una enquesta que va fer la delegació de pastoral social de l’Arquebisbat de Barcelona a les parròquies, es posava en relleu aquesta nova realitat. Són presents a les misses dominicals, a les catequesis, als serveis socials, etc. En algunes parròquies, els joves que sol·liciten el sagrament de confirmació són immigrants o fills d’immigrants en un percentatge molt gran.

Aaquest fet, aquests nouvinguts, són una oportunitat per a les parròquies. Ho són, perquè ells vénen d’una tradició religiosa diferent a la nostra. Les aportacions que fan poden ser un motiu d’enriquiment mutu.

ALGUNES PAUTES
Però, perquè això sigui així, hem d’evitar parlar dels immigrants com d’“els altres”. Les comunitats parroquials les formen tots els que hi participen, independentment del seu origen, de la seva parla, i del temps que fa que viuen entre nosaltres. Hem d’acollir-los sense paternalismes, ha de ser una trobada entre iguals, i ha de ser un exercici de solidaritat, de comunió i d’intercanvi.

El nouvingut, especialment en els primers temps que viuen aquí, acostuma a ser una persona amb molta precarietat. Viu el dol d’haver deixat el seu país, sovint amb un treball insegur, malvivint en pisos petits o rellogat, amb acomodació difícil al país, etc. Tot això els dificulta la relació personal. Es consideren com estrangers enmig nostre.

Malgrat que els llatinoamericans parlin en castellà, el nostre llenguatge els és estrany. Són diferents les nostres expressions i la forma que tenim de relacionar-nos. La nostra litúrgia se celebra amb una expressivitat i estils diferents a les de les comunitats d’origen.

La formació religiosa rebuda és diferent. Normalment, en ells, hi predomina més l’afectivitat i el sentiment, tenen una gran devoció pels sants, aprecien molt els signes externs de religiositat, com poden ser les imatges religioses, les processons, l’aigua beneïda, etc.

Catalunya, té una llarga tradició d’acollir immigrants. Els anys 60, els immigrants provenien de la resta d’Espanya, especialment de les terres del sud. L’Església hi juga un paper important, en la integració. Tot i que hi ha diferències considerables, amb la perspectiva que dóna el temps, cal que analitzem críticament les iniciatives pastorals, que aleshores es van portar a terme. De la història en podem aprendre molt.

L'ATENCIÓ PASTORAL
El fenomen de la immigració marca tots els àmbits de la pastoral. La immigració és una realitat transversal. Així ho recollia, per exemple, l’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach en la presentació del Pla Pastoral de la diòcesi: “Avui vivim una immigració creixent que porta a casa nostra una munió de persones provinents d’arreu del món. Als cristians ens ha de caracteritzar l’acolliment d’aquests germans nostres en les seves necessitats materials i espirituals, respectant plenament les seves conviccions religioses. La incidència cada dia més gran de la immigració mereixeria haver assenyalat aquest repte com un objectiu prioritari. Tanmateix s’ha considerat que aquesta realitat dels germans immigrants ha d’estar ben present en l’assoliment dels tres objectius del Pla Pastoral. És obvi que pel que fa al tercer objectiu s’ha de tenir molt present la presència i la participació dels immigrants catòlics, que provenen especialment de l’Amèrica llatina i d’Europa central i oriental”.

17 de juliol de 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

“...heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.” Sa 12:16-19

“...el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit.”

Rm 8:26-27

“Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega... Mt 13:24-23

De primer cop d’ull hom pot pensar que aquest esperar “fins a l’hora de la sega” es pot interpretar com una manera de dir “deixeu-los fer que al final ja passarem comptes”. I res més lluny de la realitat ni de la voluntat de Déu.

Per més que Déu sap que el jull pot malmetre la collita, és pacient, sap esperar i confia en què a l’hora de la sega el blat haurà resistit i podrà ser separat del jull.
L’explicació de Jesús del significat de la paràbola als deixebles no pot ser més clara: “la bona llavor són els del Regne”, i fàcilment podem entendre que som nosaltres els del Regne, nosaltres som el blat, però alerta perquè també podem ser jull. Sabem prou bé que estem plens de l’Esperit, però també sabem bé que el maligne malda per fer-se un lloc en el nostre interior. Si més no l’experiència de cada dia ens demostra que hem de conviure sempre amb el maligne.

Les dues primeres lectures donen la pista de quin és el pla de Déu.
El llibre de la Saviesa mostra com Déu manifesta la seva misericòrdia als qui confien en la seva justícia, i ho fa amb paciència i esperança donant ocasió a penedir-se dels pecats, a treure fora el maligne.

I Sant Pau ho corona dient-nos que l’Esperit penetra el nostre interior amb deler. Ell, que coneix el nostre interior millor que no pas nosaltres, amb totes les nostres limitacions i febleses, es deleix per transformar-lo.

El deler es defineix com la passió que hom posa en una acció; cal entendre, doncs, que és així com l’Esperit vetlla en el nostre interior, amb passió, perquè aprenguem a confiar en la seva misericòrdia i canviem el nostre estil de vida.

Que puguem créixer i fer-nos grans com un arbre, com el gra de mostassa i que, com el llevat, siguem ferment de bondat per a les persones que ens envolten.

Josep Maria Lari

14 de juliol de 2011

Estem d’obres

De tant en tant s’imposa adequar alguna cosa d’aquelles que són necessàries per al bon funcionament de les nostres activitats, i és ara, acabat el curs, quan les nostres activitats són mínimes, el moment adient per fer-ho.

Aquestes obres se centren en la capella del Santíssim, espai que acull la major part d’eucaristies i moments de pregària. Concretament s’està procedint a pintar-la i també s’ha engrandit la porta que la comunica amb l’escala de l’edifici i el vestíbul de Secretaria. És una porta molt utilitzada i per contra la seva petita amplada no permetia el pas de més d’una persona a la vegada, amb el consegüent perill en cas d’aglomeració per qualsevol circumstància.

Durant el temps que durin aquestes obres, que esperem no sigui massa llarg, les eucaristies se celebraran al temple gran que ha estat adequat al nombre de persones que hi assisteixen.

Demanem disculpes per les molèsties ocasionades.

Tanmateix recordem que el nostre pressupost ordinari no contempla el que correspon a les obres majors, i aquestes les hem de remetre a un pressupost extraordinari que hem d’assolir entre tots.

11 de juliol de 2011

Primera Missa del Pare Manel Gasch

Manel Gasch i Hurios, monjo de Montserrat i membre de la comunitat de Sant Ildefons des del seu baptisme fins a la seva entrada al monestir (1970-1996), s'ordenà de prevere el passat dia 23 de juny i el dia 3 de juliol va cantar la seva primera missa, presidint la Missa Conventual. Concelebraren amb ell l’abat Josep M. Soler, els preveres de la comunitat i Mn. Lluís Saumell, rector de Sant Ildefons; i servint l’Eucaristia el nostre diaca Mn. Xavier de Dou; tots dos invitats personalment pel Pare Abat.

El P.Gasch va estar acompanyat del seus pares, germans, familiars, amics i representants de la nostra comunitat.

La basílica, ben plena, va ser el marc solemne de la festa, en la qual el nou prevere amb estil sobri, amb senzillesa i amb gran serenor va saber donar el relleu adequat a l’ordre litúrgic de l’eucaristia.

En la seva homilia el Pare Manel Gasch va repassar els trets essencials de les lectures del dia amb aquestes paraules:

Un rei, que fa conquestes amb paraules de pau; un apòstol, que ens diu que les coses espirituals són més importants que les coses materials; i Jesús, que ens parla d’un coneixement a l’abast dels senzills en lloc dels entesos. No tinc cap dubte que milers de persones creuen en la superioritat de l’amor sobre l’egoisme.

Aquests són els valors que ens presenta avui la Paraula de Déu: humilitat, pacifisme, amor i generositat, senzillesa, i és sobre aquests valors que es construeix el món nou volgut per Déu.

Va fer referència al moviment del 15-M dient que en moltes de les seves raons hi hem reconegut una sintonia en valors que no són lluny de l’evangeli; i molts hem coincidit en la necessitat de la senzillesa i l’honradesa en l’exercici del poder polític i econòmic, i en les oportunitats d’una vida digna per a tothom, especialment per als joves.

Entre altres coses va dir també que la creu sempre estarà present en el seguiment de Crist, però avui se’ns dóna la confiança que podem portar-la. Ens cal descarregar en Crist la pretensió d’arreglar nosaltres sols massa coses.

A l’hora de l’ofertori van fer les ofrenes el seus pares, l’Angelina i en Josep Maria al capdavant, seguits d’altres membres de la família i un representant de la nostra comunitat. El Pare Manel al peu de l’altar les va anar recollint de cadascun d’ells amb un somriure als llavis. Els cants amb acompanyament de l’orgue nou de Montserrat van ajudar a fer de la celebració una festa sentida i participada per tots els assistents. La benedicció, la primera que impartia el Pare Gasch, va posar punt i final a l’Eucaristia que va concloure amb el cant del Virolai mentre la comunitat benedictina es retirava.

Un jorn feliç que té per a nosaltres un especial significat. La comunitat ha seguit de prop els passos d’en Manel Gasch des que de ben jove va fer l’opció, ja fa anys, d’ingressar com a monjo al Monestir de Montserrat. No en debades la família Gasch ha confiat en la nostra comunitat la seva vivència de fe al llarg de molts anys i participa del nostre devenir històric. Els felicitem ben de cor tot desitjant-los que aquest inici del presbiterat del seu fill doni fruits abundosos al servei de l’Església i del país.

Aquest és el vídeo de la primera Missa celebrada pel P.Manel Gasch a la basílica de la Mare de Déu de Montserrat:

10 de juliol de 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

Encetem amb aquest evangeli un tema molt estimat de Jesús que és el de les paràboles. L’evangelista en farà un recull i totes elles faran referència als misteris del regne. De segur que l’evangelista devia viure de prop l’inici d’aquesta explicació de Jesús perquè en fa un relat molt proper “ aquell dia Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac.”

Jesús, que sempre té molt present el seu auditori, un poble senzill, els parla sempre amb un llenguatge que el puguin entendre bé; en algun moment els parlarà de la vinya i dels ceps, un altre moment els parlarà del pastor i les ovelles i avui els parlarà del pagès que va sortir a sembrar al camp.

Com acostuma a passar, les lectures de l’Antic Testament il·luminen l’evangeli que escoltem. En el context en què va ser escrit el fragment d’Isaïes que llegim avui, el profeta vol fer reviure l’esperança del poble, la paraula creadora de Déu va ser eficaç “com la pluja que cau a la terra l’amara, la fecunda i la fa germinar, la paraula de Déu no tornarà infecunda”. Aquesta mateixa idea la trobem en el salm responsorial “el rierol de Déu desborda d’aigua preparant els sembrats”.

Aquesta riquesa i abundor per part de Déu topa amb unes paraules de Jesús que de segur ens han de fer pensar “ Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del regne però a ells no.” Evidentment aquí Jesús estableix una comparació entre vosaltres i ells. En principi la llavor escampada pels camps està destinada a donar fruit, la llavor és perquè germini. Passa que de vegades la llavor no germina, no serà tant per defecte d’ella mateixa sinó del terreny que no està ben disposat. Jesús ens ho explica ben clarament, no siguem d’aquells que fàcilment cedim a altres veus que dificulten que la llavor feta paraula penetri dins nostre, al contrari, siguem d’aquells que sentin la predicació del regne i fent-la nostra donem fruit abundant.

I una darrera paraula per aquells que per missió tenen l’obligació de sembrar, no oblidem les paraules de Jesús, ni el qui sembra ni el qui rega sinó Déu és qui la fa fruitar. La nostra missió és la de sembrar, no tant l’anhel de recollir-ne els fruits. Deixem-ho a les seves mans.

Lluís Saumell

8 de juliol de 2011

Carta de Diognet

L’assemblea de juny va acabar amb una breu pregària en què es va llegir un fragment de la Carta a Diognet, un text del s. II dC, encara molt actual pel que representa de la missió i la personalitat dels cristians:

“Els cristians no són pas distints dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d'ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida.

Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares segons la sort que ha correspost a cadascú, i s'adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable i, tal com ho reconeix tothom, sorprenent.

Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.

Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts. Comparteixen la taula, però no el llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom. No els coneixen, i els condemnen. Els maten, però així els donen la vida. Són pobres, i n'enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l'abundància.

Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria. Els maleeixen, però són declarats justos. Els insulten, però ells beneeixen. Els injurien, però ells honoren. Fan el bé i se'ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n'alegren com si els fos donada la vida. Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.

Ho diré breument: el que l'ànima és per al cos, això són els cristians en el món. L'ànima està espargida per tots els membres dels cos; de cristians n'hi ha arreu del món, a totes les ciutats. L'ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre. Déu els ha assenyalat un lloc altíssim i no els és lícit desertar-ne”.



5 de juliol de 2011

Assemblea de juny: balanç personal de Mn.Lluís Saumell

En la darrera assemblea del curs, que es va celebrar el passat dilluns 20 de juny , el nostre rector, Mn. Lluís Saumell, va fer un balanç personal del que han estat tots els anys de presència a Sant Ildefons des que l’any 1973 Mn. Joan Alemany li va proposar de començar aquesta llarga dedicació a la nostra comunitat. Va ser una assemblea amb una gran participació i que va començar amb la presentació dels nous membres del Consell Pastoral: Estany Gelpí, Mireia Galobart, Anton Ramon Sastre i Mateu Serra, que substitueixen els qui cessen, Maite Cura, Glòria Jansana i Oriol Fàbregas. Mateu Serra, ha renovat la seva disposició a seguir en el Consell. A tots ells se’ls va agrair la seva disponibilitat i compromís de servei a la comunitat.

L’assemblea va continuar amb el relat de Mossèn Lluís:

1. Abans de Sant Ildefons: Mossèn Lluís, després dels primers anys com a prevere, va fer l’opció de treballar com a professor de Música en una escola de Barcelona, al mateix temps que participava d’altres activitats en el món coral a través de la Coral Sant Jordi tot compaginant-ho amb la feina pastoral com a capellà.

2. Primera etapa a Sant Ildefons:
L’any 1973, Mossèn Joan Alemany li va proposar de començar la col·laboració amb Sant Ildefons en un moment en què era possible seguir compaginant ambdós móns atès el magnífic equip de mossens que hi havia a la comunitat. I així va començar la llarga i fructífera participació a la parròquia que va poder seguir compaginant amb la música fins els anys 90. Amb els anys l’equip de mossens va anar disminuint fins arribar a un equip molt reduït i amb serioses limitacions per poder seguir afrontant la dedicació a una comunitat tan activa i creativa com era Sant Ildefons. En aquest context es va plantejar el relleu de Mn. Alemany el febrer de 1997.

3. Etapa de rector:
Tot i que no havia entrat mai en els plans de Mn. Lluís el convertir-se en rector de Sant Ildefons, la reflexió al voltant del servei que significava per la comunitat i la pregària el van fer acceptar i va ser formalment nomenat com a rector el 7 de febrer de l’any 1997. La seva etapa com a rector de la nostra comunitat ha estat presidida per tres grans línies pastorals:

• La fidelitat a l’esperit del Vaticà II : tot allò que el Concili Vaticà II va significar de renovació en la vida de l’Església ha estat la línea fonamental de la nostra comunitat que ja va començar en temps de Mossèn Alemany. Tot i haver passat tant de temps, l’esperit de renovació i de fidelitat a Jesucrist segueix essent una de les línies més importants a la nostra comunitat i seguirà essent el marc de treball possiblement per molt temps ja que és la que ha permès configurar una comunitat oberta, viva i participativa com la que tots els membres de la comunitat volem . Avui, més que mai, en el moment social i econòmic en què ens movem, creiem que aquest és l’Esperit que ha de guiar la nostra comunitat ara que estem en un canvi d’època.

• Obrir les portes a tothom: la comunitat oberta a les necessitats d’aquells que hi veuen el referent creient però també de totes aquelles altres necessitats de l’entorn i de les persones al nostre voltant i que no són estrictament de Fe però si profundament cristianes. Així la Parròquia ha estat capaç de prestar serveis pastorals als diferents grups de la comunitat però també dotar la Borsa de Treball, el Centre d’acollida Adrià Tres-cents, l’acolliment als nombrosos grups de l’Esplai Sant Ildefons i a l’Agrupament escolta Joan Maragall o a les diverses Corals que tenen Sant Ildefons com a base.

• Fer confiança en les persones:
hi ha molts estils de mossens i molts tarannàs parroquials en els que el rector imposa o fa valer criteris d’una manera molt directiva. Aquest no és l’estil de Sant Ildefons on la confiança en la gent, en les seves propostes i la presa col·lectiva de decisions ha donat fruit a moltes iniciatives que han estat absolutament transformadores de la Comunitat, com ha estat, per exemple, iniciar el camí de la Catequesi Familiar on avui hi ha més de dues-centes famílies i gairebé tres-cents nois i noies. També és una forma de treballar amb el Consell Pastoral on els laics participen i es corresponsabilitzen plenament de tot allò que es fa a la comunitat conjuntament amb els mossens.

4 de juliol de 2011

Campanya de recollida d’aliments per a Sant Paulí de Nola

Un cop closa la campanya s’han recollit uns 600 Kg. de menjar i 26 donatius per un import de 4.305 euros.

És d’agrair l’esforç i la generositat de tots per solidaritzar-nos amb els nostres germans més desafavorits del barri del Besòs que pateixen aquesta llarga situació de crisi. Més encara tenint en compte la reiteració amb què darrerament estem demanant aquesta col·laboració.

Moltes gràcies a tots.

3 de juliol de 2011

Reflexions a la Paraula de Déu

SEGUIR JESÚS

Entre els cicles de Nadal i de Pasqua la celebració cristiana se centra en el misteri de la persona del Crist, i durant la resta de diumenges de l’any litúrgic l’evangeli ens fa reflexionar sobre el missatge de Jesús. Les paraules i els fets de Jesús, que de la mà de l’evangelista Sant Mateu estem convidats a contemplar a partir d’aquest diumenge, tenen dues vessants. D’una banda són la proclamació d’un nou programa de vida i de convivència per a tots els homes: és el programa del Regne; d’altra banda, a poc a poc, per a tots els que ens diem deixebles de Jesús, ens ajuden a apropar-nos a la seva persona, a aprofundir la nostra fe en ell. En algun moment de la nostra vida haurem de donar resposta a la pregunta que un dia Jesús va fer als seus deixebles: I vosaltres, qui dieu que sóc jo?

Els humans sempre hem tingut problemes a l’hora de triar un model de lideratge i tot sovint ens equivoquem en fer-ho. Però si no tenim cap model, quedem desconcertats, sense saber ben bé cap on hem d’anar, ni quines pautes hem de seguir. La nostra època no s’escapa d’aquest problema. La manca de veus i sobretot de testimonis de vida coherent, porta les societats a una fragmentació profunda, a la irritació, a la confrontació, a l’individualisme sec i dur del “campi qui pugui”, a l’egoisme i al profit personal, a la violència del domini i del poder.

Quan Pere respongué a la pregunta de Jesús i digué “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, no és gens clar que entengués la profunditat de la seva resposta, però en tot cas a l’evangeli d’aquest diumenge Jesús deixa ben clar en què fonamenta el seu mestratge. No és la força de la violència, ni del poder, ni de la llei, ni del diner el que sosté el lideratge que proposa. Ser deixeble seu no passa de cap manera per collar les persones que tenim al nostre entorn, sinó per alliberar-los de tota mena d’esclavatge. Ell és així.

Anton R Sastre

2 de juliol de 2011

Concert de la Coral Càrmina

El proper diumenge dia 10 de juliol a dos quarts de 7 de la tarda la Coral Càrmina ens oferirà un concert al temple de la parròquia, al qual hi som tots convidats.

1 de juliol de 2011

Carta d’agraïment de la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur

Benvolgut Lluís Saumell,

Amb aquestes ratlles voldria expressar-vos en primer lloc, i en nom de la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur, el nostre agraïment per la col·laboració econòmica de la col·lecta que es va fer a la Parròquia de Sant Ildefons per Setmana Santa, destinada al nostre fons econòmic de solidaritat amb els aturats i amb persones amb treball precari, que ens ajudarà sens dubte a seguir endavant ajudant als que més ho necessiten i especialment en aquests moments en què ens trobem desbordats amb el nombre de peticions que ens arriben.
Rebeu en nom del Patronat la nostra salutació més cordial.

Joan Comas Basagañas. President