Reflexions a la Paraula de Déu

“Estima els altres com a tu mateix”, com a plenitud de la Llei (Rm 13, 9-10), ens diu Pau a la segona lectura, el mateix que Jesús respon a la pregunta capciosa del mestre de la Llei (Mt 22, 39) i al jove ric que volia obtenir la vida eterna (Mt 19, 19). Norma senzilla i més a l’abast humà que la formulació semblant de Jesús, però molt més exigent, que ens transmet Joan: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15, 12; 13, 34). Comencem pel que Pau ens recorda, ajudats per l’Esperit (i amb ell ja arribarem a estimar com Jesús). Però, què vol dir estimar els altres com a un mateix, com jo voldria ser estimat? Significa posar-se al lloc i a la pell de l’altre per tractar-lo com voldríem ser tractats. El pare, en el lloc del fill, el fill, en el lloc del pare. El qui mana, en el lloc del qui és manat i aquest, en el lloc del qui mana. El del país, en el lloc de l’immigrant i aquest, en el lloc dels del país … Difícil, impossible, sense l’Esperit, però hem de voler seguir de debò aquest camí, l’únic que ens farà plenament humans i que farà que el món sigui més just i solidari.

Així, avui les lectures de la Paraula de Déu inclouen una síntesi sublim d’amor i de bona convivència, perfectament humans, que responen a les inquietuds profundes que sentim pel que fa al tracte mutu amb els nostres semblants. Són la clau d’una vida social i familiar plena, respectuosa, solidària. Però, per desgràcia, estan molt allunyades de la dinàmica real del nostre món. Haurien de ser un ideal bàsic per a tothom, però per a nosaltres els cristians, amb la força de l’Esperit, haurien de ser el fonament d’un comportament humà arrelat en l’amor, capaç d’engrescar els altres a seguir-ne les petjades, convençuts pels seus fruits indiscutibles de sana convivència, de vida plena.

I per arrodonir aquest missatge, la primera lectura i l’evangeli (que en precisa els detalls) ens fan present un cas pràctic, molt habitual, de saber estimar. Quan veiem que un altre es perd o li podem recriminar una ofensa, el mode fraternal d’estimar-lo és tenir el coratge d’anar a cercar-lo i parlar amb ell a soles. Només després, si no ens hem entès o no vol escoltar, cal parlar-ne amb ell de nou amb pocs testimonis. Tan sols a la fi, si no hi ha hagut res a fer, cal recórrer a la comunitat. Però mai malparlar ni fer públic res abans que arribi a la comunitat. I amb delicadesa!, com jo ho voldria per a mi.

Jordi Cors