Amics, amigues,
Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d'hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de mitja nit
tot aucell ha refilat,
i tota l'herba ha florit,
i Jesús és nat.
Aquesta poesia de Joan Maragall expressa poèticament el que celebrem en aquesta nit santa. En la nit de l’hivern, Jesús és nat. El Totpoderós ajagut en una menjadora es manifesta a la humanitat. Nadal és la manifestació de l’amor que Déu ens té per cadascú de nosaltres. L’infant que va néixer a Betlem fa 2011 anys ens mostra la tendresa del Déu que és bo i ens estima. En aquesta nit, cel i terra s’han abraçat en un amor infinit. Tots rebem l’escalf d’aquesta abraçada.
Sempre tinc la impressió que les paraules no poden arribar a expressar tot el que celebrem en aquesta nit. Ja que avui contemplem el gran misteri. Déu s’ha fet home, perquè els homes gaudeixin de la seva glòria. Déu s’ha fet un dels nostres. Per dir-ho amb paraules del patró de la nostra Parròquia, Sant Ildefons: “Déu s’ha allotjat entre els homes. La bondat del cel ha davallat a la misèria de la terra. La força s’ha decantat en la feblesa. Temps i eternitat s’entremesclen. La robustesa ve a sostenir la fragilitat. El Senyor s’inclina per assistir el servent”.
Contemplant el naixement a Betlem ens adonem que tots nosaltres, homes i dones som les criatures més estimades de Déu. Ell s’identifica en cadascú de nosaltres. Nadal és la gran festa de la humanitat. Cada home té un valor irrepetible, un valor únic.
Desprès de proclamar que: Avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor. Ja no ens pot mirar cap home, ni dona amb menyspreu, ni indiferència. Quan denigrem a un home o dona per petit que sigui ho fem al mateix Messies. Com ens recordava una nit de Nadal el Papa Joan Pau II, No és pot destruir l’home! No és permès d’humiliar-lo! No és permès d’odiar-lo!
Repeteixo, és difícil d’expressar aquest gran misteri d’amor, deu ser per això que ja des dels inicis de l’Església, poetes, pintors, músics, artistes han volgut expressar amb obres artístiques el que no podíem fer només en paraules.
Una de les manifestacions artístiques més tradicional i estimada d’aquests dies és el Pessebre. De segur que molts de nosaltres vàrem començar a estimar la festa de Nadal quan de menuts el fèiem en les nostres cases. Tot col·locant les figures, confeccionant la cova, mirant amb il·lusió els reis, cantant nadales al nen Jesús, aprenguérem que el Nadal és més que un dia de festa familiar, i que el centre de tota la celebració és el naixement d’un infant, un infant que va néixer en una cova, acaronat per Maria i Josep, i que enmig del fred de la nit, un bou i una mula li donaven calor amb el seu alè.
Vaig trobar molt encertada la proposta que es va fer en la darrera reunió del Consell pastoral de la parròquia, que es vehiculés el missatge de Nadal en la representació del pessebre.
En aquesta nit (avui) doncs, us proposo que tornem a contemplar els nostres pessebres, i que ho fem amb la mirada tendra i ingènua d’un infant, de l'infant que tots vàrem ser i que tots portem dins nostre, amb la mirada en què Sant Francesc va fer el pessebre en el segle XI. Sant Francesc va voler representar amb imatges la pobresa de Nadal i la tendresa de Déu que s’acosta.
Fixem-nos primer en el Pessebre en tota la seva globalitat. En un racó hi situem el naixement, mentre que l’activitat del poble no s’atura. El pescador continua pescant, la filadora fila, el caçador va al seu pas, la bugadera renta al riu. Quina imatge més preciosa! Déu ve enmig del nostre món sense estridències, sense fer soroll!. Les figures del pessebre són una icona del nostre món. Aquests dies els nostres carrers estan engalanats, tots comprem, fem regals, ens preocupen per les celebracions familiars, el món segueix el seu ritme, moltes vegades indiferents a la visita de Déu. Atrafegats en les nostres coses, no ens adonem que mentre treballem, mengem, ens divertim, o potser patim, preocupats per moltes coses, en un indret inhòspit, en una cova, ens ha nascut el Messies. Continuem vivim, com si res no hagués passat, anem com diuen els joves al nostre rotllo, però Ell hi és. Ell és enmig nostre. Ell ens dóna la gran esperança, ell ens ofereix el seu amor.
En un lloc destacat hem col·locat l’escena de l’anunciació. Ara els protagonistes són uns pastors que s’escalfen a redós del foc, tenen fred, i es miren amb cara sorpresa un àngel que els anuncia el naixement del Messies. No els hem col·locat enmig del brogit, es troben al marge del camí. Són els pastors que cantem amb ingenuïtat:
Pastorets de la muntanya
que viviu amb gran recel, amb gran recel
desperteu, veniu de pressa
que n'és nat el Rei del cel.
Mn Ballarín els ha descrit d’aquesta manera "Aquells pastors, savis menuts, tenien ben poc dels nostres pastorets. Avui encara corren amb fusells. Sense fusells, en els dies de Jesús s’armaven d'espases i dagues. Havien de combatre els llops i demés ferotes. Vivien en tendes, voltaven d’una banda a l’altra per trobar unes pastores que no veus enlloc. Les dones no paraven de fer feina. L’àngel va trobar-los vetllant. El Messies era nat en una cova. Se'l van creure amics. Els de Betlem, que menjaven calent i dormien tou, estaven massa adormits per escoltar àngels i creure-se'ls".
En el pessebre els hem representat en vetlla, ells estan a l’aguait, no estan adormits, són els pobres, els petits i senzills. Les figures dels pastors ens diuen, avui, una vegada més, que només des de la pobresa, el despreniment, podrem copsar i entendre el gran anunci de l’Àngel. Només podrem escoltar el missatge si no estem adormits, si deixem que Déu ens sorprengui.
Els pessebres estan plens de camins, a vegades camins complicats, impossibles com el que fem recórrer als reis. Hi ha camins que porten a la cova, d’altres acaben en les muntanyes, o els rius. Aquí les nostres representacions verifiquen el que Josep M. de Sagarra diu en el poema de Nadal: tots els camins porten a Roma, però no tots van a Betlem. En el camí trobem personatges amb actituds diferents, hi ha qui camina, hi ha qui corre cap el portal, hi ha qui s’ho pensa, fins i tot a vegades hi posem qui surt del camí per fer les seves necessitats. Nadal és el moment perquè ens adonem quin camí seguim, si anem en la bona direcció. Parafrasejant el poema de Nadal, el bon camí és humilitat, vol dir un renunciament a fi de bé. O si voleu, el bon camí té noms, el nom de la solidaritat, de la justícia, de la pau. El camí que és perdedor té altres noms, com el de la supèrbia, el de l’egoisme, l’odi.
Especial emoció produeixen en el més petits les figures dels Reis, muntats en els seus camells es dirigeixen cap a la cova. Tots recordem la nostra infantesa, com amb molta il·lusió els acostàvem cada dia una mica més cap a la cova. Els reis són pels més menuts portadors d’il·lusions, als més grans ens recorden amb nostàlgia les cartes que amb ingenuïtat els adreçàvem. Ara, ja grans, la figura d’aquells savis d’Orient ens evoquen que enmig de la nit ens hem de deixar guiar per l’estel. No és en la cort dels “herodes moderns”, on trobaren la veritat, sinó en la llum que resplendeix enmig de la foscor.
En els pessebres hi ha cases, però en cap d’elles, hi ha la representació del naixement. L’infant, junt a Maria i Josep els hem col·locat en una cova, ho fem d’aquesta manera per ser fidels al que acabem de proclamar en l’Evangeli: “Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.”. La cova és un estable, hi ha palla, un pessebre, i animals: un bou i una mula. No trobem a Déu en les nostres cases confortables, on tenim les nostres comoditats. "L’Emmanuel” neix enmig de les pudors i dels fems dels animals. És un lloc on nosaltres mai no rebrien cap convidat. Si ho pensem bé, la cova és tota una imatge d’un gran desgavell. Ell ha vingut i la humanitat l’ha rebutjat. Sant Joan ho expressa tot dient “Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit" No sabem els motius perquè Josep i Maria no van trobar lloc a l’hostal, però sí que podem endevinar quina seria la nostra actitud. Sempre que tanquem les portes del nostre cor als pobres, quan no ens commovem pels que pateixen, quan restem indiferents al drama de tantes persones que es veuen obligades a emigrar per una vida digna, quan poden més en nosaltres els perjudicis envers els que no són com nosaltres, reproduïm l’escena de la cova. Les nostres cases estan tancades, i obliguem a anar buscar refugi en els llocs que nosaltres seríem incapaços de viure, i ja no diguem de donar a llum els nostres fills.
I per acabar aquesta mirada sobre el pessebre deturem-nos a contemplar les
figures que hi ha a la cova. Són les més dignes i boniques de tot el pessebre. Maria i Josep estan agenollats, amb la mirada fixa envers el nen. Els artistes s’esforcen, perquè siguin delicades, irradien una gran serenor, mostren gran estimació. Són imatges de gran tendresa. A Maria i Josep els representem amb uns rostres que res fa pensar que són les imatges d’un matrimoni que acaben de passar pel gran trasbals d’haver hagut d’improvisar el naixement d’un nen en un lloc infecte. I malgrat això, tots sabem que en són d'autèntiques aquestes figures! Maria i Josep, estan serens perquè, malgrat totes les dificultats que els ha tocat viure en aquells moments decisius, creuen que l’infant que miren, és la manifestació de Déu. En les figures no hi ha representat ni rancor, ni odi. Encara, hi podem afegir un detall més, somriuen als pastors que s’acosten a adorar l’infant. Ells que han estat rebutjats en les cases, ara acullen a la cova a tots els qui s’apropen.
I al mig de tot hi trobem l'Infant. Curiosament acostuma a ser la figura més petita de tot el pessebre, però sense el nen els nostres pessebres no tindrien sentit. I és que les senyes de Déu són ben curioses: un nen en bolquers, reclinat en un pessebre. No cal que m’esforci en buscar interpretacions, tot és molt clar. El Jesús que contemplem en aquesta nit (dia) de Nadal, és un nen. Un nen és el signe més gran de l’esperança, és la manifestació més preclara de la vida, el naixement d’un nadó és sempre una bona notícia.
Hi ha qui viu enmig de moltes foscors, de molts patiments, però sabem que desprès de la nit sortirà el sol. L’infant de Betlem es permet fer-nos nostres les paraules del pròleg de l’Evangeli de Sant Joan: En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
El Messies neix pobre, viurà pobre, i morirà pobre. Aquest nen ens convida a estimar la pobresa. Si no som despresos i solidaris, amb fets i paraules, amb els pobres, no entendrem el que representa el pessebre. Així com és impensable el pessebre sense el nen Jesús, és impossible celebrar veritablement el Nadal si ens oblidem dels pobres
I una vegada contemplat el pessebre us convido que seguint el costum d’aquests dies, canteu davant d'Ell, nadales. I tot cantant ens preguntem. Què li darem al noi de la mare?, que li darem que li sàpiga bo?.
I com diu el poeta:
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: «Glòria a Déu en les altures»
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!
Amics/amigues, Bon Nadal.
Nit de Nadal 2011
Parròquia de Sant Ildefons, Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada