01 de febrer 2012

"El cervell també vibra amb l'experiència religiosa"

Tot seguit es reprodueix l'entrevista de María Paz López al P.Ramon M.Nogués, col·laborador de Sant Ildefons des de fa molts anys, publicada a La Vanguardia el passat dilluns 30 de gener.

Ramon Maria Nogués, biòleg, autor del llibre "Déus, creences i neurones"
L’ escolapi Ramon Maria Nogués, catedràtic emèrit de Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha bussejat a fons pels racons neurobiològics de la religió. Autor de diversos llibres, Nogués (Barcelona, 1937) n’acaba de publicar dos més: "Déus, creences i neurones" i "Cervell i transcendència", els dos de l’editorial Fragmenta.

Què passa al cervell en una experiència religiosa?

Encara no ho sabem gaire. Hi ha tres nivells. El més arcaic seria a l’hipotàlem, on hi ha les grans pulsions: gana, set, sexualitat, violència…, i això també intervé en la vivència religiosa. Alguna cosa vibra també en el sistema límbic, referència central de les emocions; l’experiència religiosa té un gran component emocional.
I després hi ha els ingredients racionals; és raonable pensar en les grans preguntes.
Això es cou als lòbuls frontals, com les conductes humanes més elaborades.

I com funciona?
Hi ha estudis bastant tècnics; analitzant amb ressonància magnètica l’activitat cerebral durant una experiència religiosa, s’ha vist que s’activen els mateixos
centres que si es té una experiència humana de qualitat, amorosa o de relació. No sembla que hi hagi estructures cerebrals específiques per a les experiències
religioses; sinó que les estructures normals de la maduresa humana adquireixen perspectiva religiosa.

Resar és beneficiós?
Sí, si es resa bé. Una persona que utilitza la seva religiositat per madurar la seva alteritat, la seva capacitat de relació amb els altres, s’enriqueix de forma humana.
Una persona supersticiosa que la utilitza per a observances ximples, no.

I és saludable per al cos d’alguna manera?
S’han assolit conclusions estudiant actes religiosos amb un punt de vista cientificotècnic. Consta que persones que han après tècniques de meditació d’escoles diferents, i que les practiquen amb normalitat, mantenen constants fisiològiques
favorables. Així, la hipertensió tendeix a controlar-se, i el cortisol en sang, que és un dels índexs d’estrès, sol baixar. Però això no és específic de la vivència religiosa. Un ateu amb capacitat espiritual que faci una bona meditació experimentarà
els mateixos efectes fisiològics que qui ho faci amb contingut religiós; parlem d’una tècnica. La meditació budista, o del zen, se situa com a punt focal en el buit, no en la persona de Déu, però les seves característiques tècniques són excel·lents, de la
mateixa qualitat que les d’una meditació de contingut cristià. En plena cularització, l’experiència religiosa se sol associar a l’èxtasi místic. Karl Rahner deia que el cristianisme del segle XXI seria místic o no seria res. Ell per mística entenia una experiència personalitzada, fins a cert punt independent del que la societat digui
o deixi de dir. Ara la fe tendeix a això; els aspectes institucionals, o de dependència de l’individu respecte a l’exterior, estan perdent pes. El que s’està reivindicant no és la gran mística castellana o holandesa, de personatges excepcionals; Rahner es referia més a una religió molt personalitzada. Però atenció; ara es fa servir la paraula místic per a experiències de perfil baix, les de persones que busquen emocions fàcils, vibracions, energies…

I fins a quin punt també hi influeix la pràctica cultural?
L’experiència religiosa d’un cristià europeu deu ser més continguda que la d’un core
coreligionari d’una altra cultura. Hi ha una distinció entre l’experiència de fe, que és l’actitud interior davant els grans temes religiosos, i les creences, que podríem assimilar a la roba cultural amb què una fe és viscuda. I això sí que varia segons les
èpoques, les geografies, les cultures… Però hi ha una altra distinció: la que hi ha entre religions pròpiament dites i tradicions de saviesa o espirituals, com el budisme, el confucianisme o el taoisme, que en la gent acaben funcionant com a religions. La vivència religiosa en el món catòlic o l’islàmic, confessions monoteistes en les quals Déu té gran importància, és diferent a la que hi ha en tradicions sapiencials. I dins de cada una hi ha experiències de qualitat i experiències degradades.


Què és vivència de qualitat?

La que, des del punt de vista antropològic, no danya l’individu. Perquè n’hi ha que el danyen, com les sectàries, que n’hi ha en totes les tradicions. Una secta és
una estructura que danya l’individu: no el deixa pensar, en limita extraordinàriament la llibertat, el manté submís.

L’experiència religiosa és sempre personal?
Sí, és personal, però les grans experiències de fe es despleguen des del punt de vista social i relacional. Comença el factor grup o comunitat i, més amunt, el factor institució. Aquí també hi ha el risc que les institucions vagin a la seva i es degradin, cosa que ja ha passat. En la història cristiana hem tingut èpoques que ara ens avergonyeixen, com les croades o la Inquisició. Són respostes de tipus institucional que es van allunyar de la primera experiència religiosa cristiana,que és la figura de Jesús i el seu seguiment.

La fotografia és de Jordi Robiralta