“Què és Jesús per als cristians?” Es preguntà el professor de la Ramon Llull. A priori la resposta sembla molt fàcil, però quan més s’aprofundeix, més perplexitats es té a l’hora de presentar d’una manera nítida allò que Jesús és per un. Quan un aprofundeix a fons se n’adona que no por definir Jesús, perquè definir vol dir acotar, posar fronteres, és limitar tota la riquesa de Jesucrist.
Els grans pensadors ens ajuden a aprofundir en Jesús perquè són persones que han reflexionat molt sobre ell. I quan un pensa, comença a qüestionar-se la idea tòpica que tenia, i això provoca un exercici necessari per madurar en la fe. Sinó és així, al final vivim d’una imatge que es va assumir en la infantessa i que no s’ha posat en interrogació.
Segons Torralba, Jesús és un mestre. Sòcrates i Jesús són els dos grans mestres que han conformat el pensament occidental. Són mestres des del punt en que ensenyen a viure als altres, ensenyen l’art de viure. Fins i tot aquell que no és cristià reconeix en Jesús un mestratge. Però Jesús, pels cristians, no és únicament un mestre com els altres que hi ha hagut a la història de la humanitat.
Hi ha dos elements que fan que considerem Jesús com a mestre. Un és la seva autoritat a l’hora d’ensenyar. Els evangelis sinòptics (Lluc, Marc i Mateu) reconeixen que parlava amb autoritat, que ensenyava amb autoritat. Pel director de la Càtedra Ethos, l’ autoritat sempre la reconeixen els altres, ningú pot dir de si mateix que té autoritat, són els altres que reconeixen l’autoritat d’ algú. Autoritat no és el mateix que poder: Jesús tenia autoritat, però no tenia poder polític. El reconeixement de l’autoritat venia donat perquè era coherent. L’autoritat no és un regal, és una conquesta. Jesús guardava coherència entre el que pensava i el que deia, entre el que deia i el que feia, i entre el que feia i pensava. Va tenir una coherència de vida que el va portar a donar-se per amor.
I què ensenyava com a mestre? Francesc Torralba va donar la resposta: ensenyava a viure. Era un ensenyament sapiencial per orientar-se en l’existència: com s’ha de viure per ser feliç. L’essència d’un mestre no és ensenyar continguts, sinó ensenyar com viure. Els mestres ensenyen de manera que els altres l’entenguin. Jesús utilitzava paràboles perquè parlava per a tots, perquè el mestre no exclou ningú (ni els que en la seva època estaven apartats de l’àmbit educatiu com els nens, les dones, els malalts, els immigrants, els esclaus ...). De fet, volia arribar, preferentment als exclosos, als marginats. Això el converteix en un mestre qualitativament diferents d’aquells mestres que el seu camp d’accés és una minoria selecta. El mestre inclou, una altra cosa és el que facin els seguidors del mestre. La crítica al que ve després no afecta al mestre. Aquesta condició de mestre li reconeixen a Jesús també molts agnòstics, però pels cristians és més que un mestre.
El president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat va donar una altre definició de Jesús: és el messies. És aquell que havia de venir, és aquell que havia de conduir a la terra promesa. No és un messies més, és el messies. És la culminació de l’esperança. Per tant, ara, què esperem? Res més, només que el gènere humà actuï conforme amb el seu ensenyament. Quants cops hem d’escoltar la paràbola del fill pròdig per aprendre a perdonar? Quant temps es triga des de l’escolta d’un missatge fins a la seva assumpció existencial? Els cristians no esperem ningú que vingui a dir-nos què hem de fer perquè ja ha vingut Jesús; el problema és que estem endurits de cor. Com a messies, Jesús és la plenitud de la persona.
En tot cristià hi ha una tensió entre el que som i el que ens sentim cridats a ser, i si no hi ha aquesta tensió, no hi ha vida cristiana. Aquell que reconeix la seva debilitat, reconeix a la vegada la distància que li manca per arribar a la plenitud: li manca estimar més, li manca perdonar més,li manca donar més ... Quan un llegeix profundament l’Evangeli es troba directament amb les seves debilitats. Aquesta distància és la consciència cristiana en la que es vol enterrar l’home vell per renéixer com home nou.
Per què Jesús era la plenitud? Segons Torralba, perquè va estimar amb plenitud. En el llenguatge cristià quan parlem de plenitud no ens referim a una figura heroica com podria ser Aquil·les o una figura atlètica com podria ser un ídol del món grecollatí. Ens referim a un ésser humà, que per a nosaltres, ha estat l’expressió més plena de l’amor de Déu a la història. Quan intentem viure aquesta humanitat plena no estem a les fosques. Tenim una referència, tenim una llum. De vegades aquesta llum ens molesta i no la volem veure perquè estem amb un registre molt fosc i ens encega. També és una llum orientadora perquè ens indica el camí cap a on hem d’anar.
En clau cristiana, el que fa gran una persona no són els seus coneixement, sinó la seva capacitat d’estimar. Quan parlem de plenitud ens referim a capacitat d’estimar; com més gratuïta, generosa, i lliure sigui, més aprop estarà del model cristià.
Pel consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu, que Déu existeixi, que Déu sigui, és una qüestió que poc o molt té la seva raonabilitat: com a principi còsmic, com a ordenador del món, com a causa primera ... Que Déu sigui comunitat de persones en l’amor, definició de Déu de Von Balthasar, això d’entrada qüestiona. Que a més a més hagi creat el món, encara més. Que s’hi hagi revelat ... per què hauria de fer-ho? Però que a més s’encarni en un home, això és la paradoxa de les paradoxes. Que l’infinit es faci present en el finit, aquell que ho té tot i ho sap tot, per què s’hauria d’interessar pel que no té res i no sap res? Només hi ha una resposta a tot això: aquell que és plenitud és amor infinit. L’amor és font de donació infinita.
En Jesús hi ha la gran finestra per endinsar-se en el misteri de Déu, a través d’ell podem concebre alguna cosa del què és Déu. Déu està en tot però creiem que Jesús és la finestra per entrellucar-lo a través de les seves paraules, dels seus silencis, dels seus fets, de la seva vida ... Qui aprofundeix en Jesús pot endinsar-se en el misteri de Déu perquè Jesús és la encarnació de Déu. Això no es pot demostrar filosòficament, és un acte de fe. La lògica de Déu és una lògica d’amor incondicional, gratuït, independentment de la resposta que rep.
Finalment Torralba va donar dos imatges més de Jesús pels cristians: el Crist crucificat i el Crist gloriós. Jesús per nosaltres també és un home desesperat en la creu que crida: “Déu meu, per què m’has abandonat?”. Identificar-se amb el Crist gloriós és molt complicat, però amb el Crist desesperat és més fàcil, perquè és una imatge més humana i més propera: només cal trobar-se davant una malaltia greu, davant un acomiadament ... Jesús és el nexe de Déu amb la humanitat que pateix.
Però per nosaltres la història no acaba en el Divendres Sant, hi ha el Diumenge de Glòria. De la mateixa manera que no podem provar que Jesús és l’encarnació de Déu, tampoc podem provar la seva resurrecció d’entre els morts; tot això és objecte de fe. El Crist gloriós ha vençut la mort per obra de l’Esperit Sant. Nosaltres no la podem vèncer perquè no la podem evitar. L’amor humà és més limitat que el poder de la mort; per molt que estimi no puc evitar la mort d’un amic. Ara, si aquell que és amor infinit lluita contra la mort, aquest sí que la pot vèncer: és la resurrecció. Només l’amor infinit pot vèncer la mort, l’amor finit no pot.
Francesc Torralba va afirmar que els cristians no estem per aigualir la festa d’aquest món, estem per dir que és veritat que morirem, però que estem fets per a la vida, que el fantasma de la mort no ens ha d’ entristir la vida perquè la mort ha estat vençuda. Els cristians venim a dotar la vida del màxim significat, venim a dir que hi ha vida en abundància. Pels agnòstics això és massa bonic perquè sigui cert, però els cristians ens ho creiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada