En la presentació d’ “Aliment per al desig infinit”, que es va fer a la llibreria Claret el passat 22 de març, hi van intervenir el filòsof Francesc Torralba, el teòleg Josep Maria Rovira Belloso, i Sergi Gordo, Secretari General i Canceller de l’Arquebisbat de Barcelona.
Francesc Torralba va destacar, a l’inici de la seva intervenció, que amb l’autor del llibre participa de la mateixa vocació cristiana i eclesial des de la vocació laïcal. Segons Torralba aquest text, que és un text petit d’extensió, és un text mengívol, de molt fàcil lectura i té una forma que no és un tractat: qui busqui un tractat del sagraments de l’eucaristia no el trobarà, sinó que més aviat és una meditació en clau molt personal, i a la vegada una divagació en el bon sentit del terme que alterna una reflexió en clau espiritual amb elements de la pròpia vida quotidiana. Està escrit amb un llenguatge que trenca la nomenclatura teològica, la nomenclatura estrictament tribal de la cleda teològica. Torralba va afirmar que “si hagués de regalar a un amic meu agnòstic un llibre que tractés de l’eucaristia li regalaria aquest.”
També va destacar que “l’ésser humà és desig, i aquest desig res del que hi ha, del que veiem, del que toquem durant la nostra vida pot emplenar-lo. Això és una paradoxa enorme. Enorme. I llavors davant d’aquesta paradoxa jo crec que es plantegen tres alternatives, i ell (l’autor) planteja l’alternativa, que jo diria que és l’alternativa cristiana. “ Va explicar les altres alternatives: “una, és resoldre-ho per la vida de la negació, de l’extinció del desig, és una línea, filosòfica, sapiencial, que té les seves traduccions en savieses de l’Extrem Orienta i també amb certes savieses de la filosofia, com determinades formes d’estoïcisme: som desig, el desig no es pot emplenar, per tant,enlloc de viure aquesta inquietud permanent que he de mirar és negar el desig. El que passa es que aquesta forma jo també la descarto perquè negar el desig és negar la condició humana. Hi ha l’altra opció que és: constatar que aquest desig és, senzillament inútil, estèril, abocat necessariament al fracàs, un desig que no te referent, un desig que no té objecte, allò que sartrianament en diríem una passió inútil o que no hi ha manera d’aquietar-lo, és l’altra opció de Sartre, o si un llegeix atentament “El principi de l’esperança” d’ Ernst Bloch, el desig roman desig, no hi ha forma de sadollar-lo, d’emplenar-lo, de respondre-hi, perquè res omple però a la vegada el desig subsisteix: això en el fons porta a una forma de vida desesperada, infeliç, una consciència desgraciada.”
La tercera via que és la que està expressada en aquesta obra de Francesc Grané és la que està expressada en el cor de l’antropologia d’arrel cristiana i màximament expressada en Sant Agustí, “el nostre cor està inquiet i ho estaria indefinidament si tu no m’aquietessis”. La única forma d’aquietar aquest desig infinit és l’infinit. La única forma d’aquietar el desig infinit és l’infinit. Si el desig és infinit no hi ha res finit que el pugui aquietar. D’aquest infinit en diem Déu.
Recollint la tesi del llibre, Torralba va dir que “l’eucaristia és aquest aliment pel desig infinit. Això té una doble dimensió de l’aliment. D’una banda el vitalitza, li dóna força; i d’una altra, també l’aquieta. L’aliment, què fa? D’una banda manté viu l’organisme, i d’altra aquieta una necessitat. L’eucaristia és aliment espiritual. Déu s’ha fet home, i en la mesura que acceptem que en l’eucaristia hi ha la presència real del Crist, aquesta presència en Ell és un aliment per aquest desig infinit.”
Per Torralba “la constatació dels límits, és una antropologia dels límits, de la finitud, potser perquè l’autor ja ha passat aquell dentell que diríem la maduresa, jo crec que la maduresa va molt lligada al descobriment dels propis límits, de que no ho puc tot, de que necessito de l’altre, de que tinc seves limitacions. I de fet en el començament, a les pagines 9 i 10, és precisament un començament que va directe, in recto, a la constatació dels límits: “Fer-se adult vol dir acceptar que la nostra vida té límits: límits de coneixement (no ho sabem tot, tampoc els nostres pares no ho sabien tot). Límits en allò econòmic i en les nostres possibilitats (en molts casos, els nostres pares no han pogut pagar-nos tots els nostres petits i grans desigs i, en la majoria dels casos, tampoc nosaltres podrem fer tot el que vulguem). Límits emocionals, perquè mai no acabem de comprendre perquè sentim el què sentim i molt sovint, voldríem sentir d’una altra manera. Límits en la capacitat ètica, en la bondat dels que ens són més pròxims, pares, germans, amics... no tothom és tant bo ni ens estima de la forma que a nosaltres ens hagués agradat. Fer-se gran és acceptar també que de tots els nostres desitjos n’hi haurà molts que no podrem dur a terme, entre altres coses perquè no tenim les capacitats per fer-ho”.
Francesc Torralba va subratllar un altre element, a la pàgina 39, quan es refereix al que es vida espiritual, aquí trenca molts tòpics: “La vida espiritual consisteix a deixar-se portar internament, sense perdre el més mínim la nostra capacitat de pensar. Arribar a sentir i a viure amb la convicció que hi ha una força que actua en nosaltres, l’Esperit. I deixar-se construir per Ell, com una entitat que treballa autònomament, amorosament, sorprenentment, en nosaltres. Per això es parla tant sovint, en el Nou Testament, d’un nou naixement”.
Tant per Grané com per Torralba es pot arribar a veure racionalment que hi ha una força de Déu que actua. En certa manera, sense humilitat això és impossible. En la mesura que un vol portar a si mateix la seva vida no hi ha dubte que priva o obstaculitza aquesta activitat i força de l’esperit. Deixar que Ell actuï a través meu o, com diu l’Evangeli, deixar que Ell obri meravelles a través meu.
Finalment , Torralba va voler destacar un darrer text que és de l’epíleg de “Aliment per al desig infinit”: “El nostre punt de partida era el desig. El desig vital que no en té prou amb allò que viu, que necessita alguna cosa més. El desig que demana que la vida tingui algun sentit. Que la pròpia vida serveixi per alguna cosa. Que hagi valgut la pena néixer, existir... que hagi valgut la pena patir, preguntar-se, dubtar, desencisar-se”. I va reflexionar sobre l’eucaristia entenent-la com una cadena d’Amor que porta a donar-nos. El desig infinit només se sacia donant-se. Donar-se a Déu, als germans. Per amor.
Per Rovira Belloso, “l’’eucaristia té dues parts ben diferenciades. Benet XVI ens ha clavat un bon monitum, un monitum és un advertiment profund, per no dir un reny, que els capellans havíem de ser experts en explicar les dues parts de l’eucaristia, tant diferents, lectures i pregàries, o pregàries i lectures, i la pregària mística, que és la pregària eucarística. Són dues coses molt diferents però estan estretament unides, es complementen. I això no ho hem explicat. I ens cal un llenguatge certament el més secular possible. El llenguatge quotidià però trufat per un sentit místic extraordinari. I això ho fa aquest llibre.”
Mn.Rovira va destacar la pàgina 29 on Francesc Grané cita el text de la humilitat de Crist, que és de la Carta als Filipencs: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l'ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”. La humanitat de Crist i la humilitat de Crist fa que l’eucaristia sigui el gran do de Crist entregat a la mort i entregat a la glòria del pare en la resurrecció.
Un altre punt que va assenyalar Rovira Belloso del llibre, és la reflexió que fa Grané sobre l’eucaristia com a símbol: la taula del pa i del vi és el símbol del banquet celestial. També va explicar que “quan sant Joan diu: el Pare ens ha donat el Fill i l’ha enviat: no és que l’hagi tirat allà, tirat a la creu i ja t’apanyaràs, sinó que el Pare, amb el Fill, es dóna a tota la comunitat i a cadascun de nosaltres. La font de l’amor es dóna juntament amb el Fill que és aixecat a la creu i és aixecat a la vida del pare, amb nosaltres! Amb nosaltres! I això és l’eucaristia. I això és la presència comunicativa. I aquesta és la presència del Crist que sempre, sobretot en el capítol 14 de Sant Joan, ens diu “me’n vaig a preparar-vos un lloc, perquè on estic jo estigueu vosaltres”. El nostre lloc és amb Crist! Veieu, això és l’eucaristia, amb Crist."
La immensa majoria de les cites a peu de pàgina ens remeten a la Sagrada Escriptura, convençut com deia Sant Jeroni que “desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist”. Tanmateix, no vull deixar de remarcar que en una de les poques ocasions on l’autor dedica alguna cita a un teòleg sigui, entre altres, al P. Karl Rahner, SJ, precisament per accentuar i posar de manifest “un dels problemes més importants de l’experiència espiritual: la dificultat amb el llenguatge”, cosa que ens recomana de “ser prudents en les afirmacions que es puguin fer sobre Déu”.
No podem oblidar que el llibre que presentem ha estat redactat per un laic, pare de família, que té el neguit de “donar raó de l’esperança” (1 Pe 3,15) que el fa creure, esperar i estimar. Podem dir que aquesta obra, fruit d’un diplomat en Ciències Religioses, en Sociologia i en Teologia, és un bon element que ajudarà a la reflexió i pedagogia, especialment en la gent de 20 a 50 anys, de tots aquells que tenim germans, nebots, parents, veïns, “amics, coneguts i saludats” –per dir-ho en paraules de Josep Pla– que sovint viuen com si Déu no hi fos, o allunyats del que consideren una religió “institucional”, o que es diuen agnòstics i en canvi cerquen amb credulitat camins alternatius per a saciar la set de viure, el desig infinit que ens marca. Es nota molt que en Francesc, director del Centre Edith Stein de la Delegació Diocesana de Pastoral Universitària de la nostra arxidiòcesi de Barcelona, ha tingut molt al cap les possibles objeccions, a voltes ben banals, que malgrat tot mai no han de ser menystingudes sinó que han de ser considerades amb tota honestedat.
Francesc Grané convida al que en podríem dir una “vida eucarística”. Aquesta significa, en efecte, una experiència d’alimentar-nos, de tastar Déu, pròpia segons el meu parer d’aquell qui s’ha empassat (és a dir, ha “combregat amb”) l’anunci joiós proclamat i viscut pel Crist.
En el nostre vocabulari ens és familiar dir: “no puc empassar-me tal persona”, “aquest disgust encara no l’he acabat de pair, d’empassar”. Ens és fàcil combregar cada vegada que celebrem l’eucaristia i empassar-nos el pa consagrat i després tornar al nostre lloc amb recolliment tot donant gràcies el millor que podem. Però, de tant en tant, hauríem de canviar l’expressió “combregar” per la “d’empassar-nos Jesucrist” per tal d’adonar-nos més del que significa “combregar” amb la seva mentalitat, preferències, opcions, estil de vida, la seva manera de viure, pensar i actuar.
Un dia hauríem d’obrir l’Evangeli per on fos i quan llegíssim, per exemple: “qui vulgui ser el primer entre vosaltres ha de ser el vostre servidor” (Mt 23,12), o bé “no et dic que perdonis fins a set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 18-22), o bé “no atresoreu tresors a la terra” (Mt 6,19)... aleshores hauríem de fer el gest interior de “combregar” amb això, d’empassar-nos aquest missatge de desitjar créixer en afinitat amb Jesucrist, d’empassar-nos no pas succedanis sinó el veritable “aliment per al desig infinit”.
Per altra banda, considero que l’obra que avui es presenta també ens invita sobretot a experimentar i –com diu el salmista– “tastar que n’és de bo el Senyor”, és a dir assolir totes i tots una experiència profunda de Déu.
Deia santa Teresa d’Àvila que el Senyor es troba “entre plats i olles” (avui diríem: entre autobusos, despatxos, ordinadors, mails, SMS, xats, rentadores i rentaplats, mercats i retencions a les carreteres tornant del frenètic cap de setmana). Un semàfor, una cua, un ascensor, un embús d’autopista, la sala d’espera d’un metge..., tot això pot ser avui “el nostre Sinaí”! (Madeleine Delbrel). L’Eucaristia, “aliment per al desig infinit”, ens fa tastar que, com diu l’autor, “som éssers habitats pel Misteri i que aquest Misteri és una persona que habita en nosaltres, que ens parla i que ens estima des de les fibres més adolorides del nostre ser. Un Amor que surt al nostre encontre” (cf. p. 62).”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada