Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


31 de juliol de 2012

L'ajuda als més necessitats: El Caliu

El Caliu és un centre d'acollida i un menjador social que van posar en marxa les 5 parròquies de l'arxiprestat d'Horta de Barcelona. Cada dia hi esmorzen més d'un centenar de persones que la crisi ha expulsat del mercat de treball, moltes de les quals no tenen una llar on viure. El Caliu està situat a la parròquia de Sant Joan d'Horta i compta amb el suport de molts voluntaris.

28 de juliol de 2012

Reflexions a la Paraula de Déu

La compassió

Eliseu digué al seu servidor: “Dóna-ho a tota la comunitat i que en mengin”.
Del llibre 2n dels Reis.

“Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos”. Joan 6-1-15

No seria correcte que fes el comentari d’aquestes dues lectures intentant descobrir el seu sentit dient que tant Eliseu com Jesús el que volien era promocionar el consum del pa d’ordi, el vi novell i el peix, tot destacant les grans qualitats com a aliments amb les seves vitamines, la fibra i el fòsfor. No va anar així. Eliseu i Jesús senten compassió de la gent. És una estimació tan gran que es produeix el miracle i el menjar arriba amb escreix a tothom. El pa d’ordi, el vi novell i el peix són els instruments de l’amor.

Jesús, especialment, al llarg de la seva vida és el mestre perfecte dels valors humans i tots acaben en un: estimar. I per donar la màxima transcendència a aquest valor, entrega la seva vida.

Avui, no sé com, hem arribat a la culminació no del pa d’ordi, ni del vi novell, ni del peix, sinó del diner, ja sigui l’euro, el dòlar, el ien o qualsevol altre. Els valors han quedat arraconats, salvant algunes situacions admirables. El diner és el líder absolut, és el que mana, capaç d’esclavitzar-nos a tots nosaltres, als nostres fills, als nostres néts, als nostres besnéts. El diner pot convertir un responsable polític en un mentider que fa riure. Si obro el diari o escolto o veig algun mitjà de comunicació, la frase més repetida és: milions d’euros.

Què puc fer? Malgrat les meves grans limitacions tinc ben clar que el diner només és un instrument i el més important és tenir valors humans i el millor de tots és l’estimació.

Voldria que es produís el miracle.

Àngel Oliva

26 de juliol de 2012

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II Fragments del discurs d’obertura del Concili del Papa Joan XXIII l’11 d’octubre de 1962

Origen i mòbils del Concili ecumènic Vaticà II

Pel que es refereix a l’origen i als mòbils d’aquest gran esdeveniment, per al qual ens ha plagut de convocar-vos aquí, bastarà repetir el testimoni certament humil però comprovat per la nostra experiència personal: la primera idea d’aquest Concili ens sobrevingué d’una manera del tot imprevista, i brollà dels nostres llavis la simple paraula: “Concili Ecumènic”; desprès l’expressarem amb simplicitat davant el Sacre Col·legi dels cardenals reunits a la basílica de Sant Pau Extramurs, aquell dia venturós del 25 de gener de 1959, festa de la conversió de Sant Pau apòstol. Per als allí presents fou un toc inesperat, com d’un raig de llum vingut de dalt, i els ulls i els rostres de tots reflectien una gran suavitat. De seguida s’alçà a tot el món un gran entusiasme, i tothom començà a esperar amb fervor la celebració del Concili ecumènic.

Seguiren tres anys de treball, de preparació laboriosa, com calia, a fi de poder conèixer de la manera més ampla i aprofundida possible amb quina estima la nostra època té la fe, d’inquirir com és avui la pràctica religiosa i la vitalitat del món cristià i especialment del món catòlic. I em sembla, no sense raó, que aquest temps emprat preparant el Concili ha estat com un primer senyal i un primer do de la gràcia celestial.

L’Església, il·luminada amb la llum d’aquest Concili, tindrà –hi confiem- un augment de riquesa espiritual i, traient d’ell, com d’una font nova d’energia, mirarà intrèpida l’esdevenidor. En efecte, duent a cap l’”aggiornamento” oportú i una senyalada organització de col·laboració mútua, l’Església farà que els homes, les famílies, les nacions dirigeixin realment el seu esperit vers les coses de més amunt. La celebració d’aquest Concili se’ns converteix, doncs, en un deure de consciència d’expressar el nostre profund reconeixement a Déu, donador de tots els béns i de proclamar amb cants d’exultança la glòria del Crist Senyor, Rei gloriós i immortal dels segles i dels pobles.

Oportunitat de la celebració del Concili

A més, venerables germans, hi ha una altra cosa que bo serà proposar a la vostra consideració. Per tal que l’alegria santa que en aquesta hora omple els nostres cors sigui més completa, deixeu-nos dir davant aquesta gran assemblea que aquest Concili ecumènic s’obre en unes circumstàncies particularment favorables.

En l’exercici quotidià del nostre ministeri apostòlic sovint ens arriben, ofenent les nostres oïdes, les insinuacions d’alguns que, encara que inflamats d’un zel religiós, manquen de ponderació justa i de judici prudent en la seva manera de mirar les coses. En la situació actual de la societat no saben veure més que ruïnes i calamitats; van dient que la nostra època, comparada amb els segles passats, ha empitjorat profundament, es porten com si de la història, que és mestra de la vida, no n’haguessin d’aprendre res, i com si en els temps dels concilis precedents tot anés feliçment, perfectament quan a la doctrina, els costums i la justa llibertat de l’Església. Ens sembla necessari de dir que dissentim plenament d’aquests profetes de calamitats, que sempre anuncien catàstrofes, com si la fi del món fos imminent.

24 de juliol de 2012

L'ajuda als més necessitats: Càritas i l'habitatge

Cada dia són més les famílies en una situació dramàtica perquè no poden pagar el lloguer o la hipoteca. Des dels primers impagaments sovint comença una espiral que duu a les famílies a acumular un deute cada cop més gran. "Signes dels temps" entrevistà Carme Trilla, responsable del Servei de Mediació en l'Habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona.

21 de juliol de 2012

Reflexions a la paraula de Déu

SE’NS CONVIDA A SER HOMES I DONES NOUS

Diuen els biblistes que la Carta als Efesis, escrita per Sant Pau des de la presó, anava destinada a un ample cercle de lectors: a cristians ja formats, procedents del paganisme, i a cristians procedents del judaisme. En ella Sant Pau presenta un petit tractat de Teologia de l’Església com a Cos Místic de Jesucrist, i exposa una memòria dels deures dels cristians com a membres d’aquest Cos. Seria una bona pensada dedicar 20 minuts a la lectura sencera d’aquesta carta, per tal de comprendre el sentit del breu fragment escollit per a l’eucaristia d’aquest diumenge.

Aquest document epistolar comença amb expressions que il·luminen i que encoratgen: “Beneït sigui Déu, Pare de Nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí amb tota mena de benediccions espirituals a dalt del cel, en Crist, d’acord amb l’elecció que en Ell féu de nosaltres abans de la creació del món, per ésser sants i immaculats a la seva presència...” Que significa que els cristians, a parer de Pau, som uns privilegiats, uns elegits que hem esdevingut fills de Déu per mitjà de Jesús i que, a més, comptem amb l’ajuda de la gràcia que flueix de l’Esperit. Dir que som privilegiats no ens ha de fer pensar, als cristians, que la resta de la humanitat no cristiana estan abandonats de la mà de Déu i no se’n poden considerar fills. Més aviat hem de pensar que el Déu de la Terra i de l’Univers es fa present en qualsevol home de qualsevol religió, de qualsevol raça o civilització de tots els temps, a través de la seva pròpia naturalesa humana.

Tornem, però, al breu fragment que llegim, que ens convida a esdevenir “homes nous”. Això vol dir: persones amb una perspectiva singular sobre la vida humana. Els cristians estem cridats a ser testimonis permanents d’una visió de la societat on no tot es redueix a tenir poder o a aconseguir béns de fortuna. Els cristians ens proposem conduir la nostra existència en base a uns valors evangèlics presidits per l’amor a la persona de l’altre, un amor que sovint ens convida a superar les nostres pulsions egoistes.

Josep-Maria Puigjaner

19 de juliol de 2012

L’equip de Pastoral dels malalts davant el repte dels mesos d’estiu

Les persones grans i les que estan malaltes de la nostra comunitat necessiten la nostra atenció tot l’any. Rebre l’Eucaristia a les seves llars enforteix el seu esperit i els dóna consol i esperança. Amb la màxima discreció els membres del nostre equip duen a terme la seva acció fins i tot en aquests mesos d’estiu, en els quals cal fer una planificació adequada a les possibilitats de cadascú perquè cap dels nostres malalts quedi desatès. Gràcies a la bona voluntat i disposició dels nostres voluntaris, això és possible. Donem les gràcies a tots els qui ho fan realitat.

Mn. Xavier de Dou

17 de juliol de 2012

Fragment del discurs d’obertura del Concili del Papa Joan XXIII l’11 d’octubre de 1962

Venerables germans,

La nostra santa Mare Església s’alegra: per un do singular de la providència divina, ha arribat el dia tan desitjat en què sota la protecció de la Mare de Déu, avui que celebrem la festa de la seva Maternitat, s’obre solemnement el Concili Vaticà II.

Tots els concilis que s’han celebrat en el curs del temps -ja siguin els vint concilis ecumènics, ja siguin els innombrables concilis provincials i regionals, que també són importants- són un testimoni clar de la fidelitat de l’Església catòlica i són també com unes torxes lluminoses del curs de la seva història.

L’humil i el més recent successor del príncep dels apòstols que us parla, s’ha proposat, en convocar aquesta assemblea solemníssima, d’afirmar novament la ininterrupció del ministeri eclesiàstic i la seva continuïtat fins a la fi dels temps.

Per aquest Concili, i tenint en compte els errors, les necessitats i les possibilitats de la nostra època, aquest magisteri serà presentat avui d’una manera extraordinària a tots els homes que viuen a la terra.

En obrir aquest Concili Universal, és molt natural que el Vicari de Crist que us parla, doni una mirada al passat i escolti les seves veus vivents i reconfortants. Li plau evocar el record dels summes pontífexs, amb tants mèrits, dels temps antics i recents, que ens han transmès el testimoni d’aquestes veus greus i venerables dels concilis d’Orient i d’Occident, des del segle IV a l’edat mitjana i fins a la nostra època. Aquestes veus proclamen, amb un fervor constant, el triomf d’aquesta societat, divina i humana alhora, que és l’Església del Crist, la qual del diví Redemptor ha rebut el nom, el do de la gràcia i tot el seu sentit.

Si bé tot això és motiu d’alegria espiritual, no obstant molts sofriments i proves duríssimes de tota mena han enfosquit aquesta història de dinou segles. Allò que l’ancià Simeó en altres temps profetitzà a Maria, la Mare de Jesús, ha estat veritat i continua essent veritat: Mira, aquest és posat per tal que molts a Israel creguin i s’aixequin; serà com una senyera discutida. I Jesús mateix, ja adult, anuncià clarament de quina manera en el curs del temps els homes es portarien en contra d’ell, amb aquestes paraules misterioses: Qui a vosaltres us escolta, a mi m’escolta (Lc 2,34); i amb aquestes altres, referides pel mateix evangelista Sant Lluc: Qui no està en mi, està contra mi; qui amb mi no recull, escampa (Lc 11,23).

14 de juliol de 2012

Reflexions a la Paraula de Déu

Sant Pau a la carta als efesis beneeix D* perquè ens elegí ja abans de crear el món i per aquesta confiança prèvia i aquest amor ens destinà a ser fills seus. I diu: la riquesa dels seus favors s’ha desbordat en nosaltres. Pau s’adona de tot allò que hem rebut de D* perquè tenim la categoria de fills i de filles. D* mai no exigeix la condició d’esclavitud ni l’obediència de ningú, simplement proposa i ofereix, i Pau agraeix a D* el perdó i la saviesa rebudes.

Sant Marc destaca que Jesús envia els seus a predicar la conversió. Com a prova de la confiança que diposita en ells, els dóna poders: podran curar malalties i expulsar el maligne dels cossos posseïts. Adverteix: No us emporteu dos vestits, ni cap moneda. La senzillesa dels consells i dels mitjans per a desenvolupar una missió tan important contrasten poderosament amb els muntatges que actualment fem servir. Calen persones escollides segons barems convinguts i títols d'alt nivell per assegurar expressions adequades. És clar, no tothom pot ser enviat. De vegades qui millor podria fer-ho no té cap possibilitat de rebre'n l'encàrrec.

Pel que fa als mitjans: grans assemblees, reunions, conferències, viatges espectaculars, litúrgies renaixentistes, tot molt car i complicat. On queden el consell de la pobresa volguda, i de l'acollida i de la disponibilitat d'escoltar que es demanen com a premissa?

I els efectes: Curar malalties i expulsar el maligne, s'aconsegueix tot això esmerçant només mitjans? Quins són els efectes aconseguits? Perquè del que es tracta és de la salut de l'esperit de la gent a qui es predica. Títols, reunions, viatges i conferències, són suficients per a que la gent s'aproximi més a la veritat que ens vol transmetre el Crist, i així poder rebre d'Ell la salut de l'Esperit?

La conversió. És això el que s'aconsegueix transmetre? Convertir-se vol dir canviar, no instal•lar-se en res. Com se’ns demana avui aquest canvi, aquesta conversió?

Al meu entendre el missatge principal emès és la necessitat de canviar per acceptar l'altre. Qui cal que canviï: jo, el món, l’església? Estic en disposició de canviar res de la meva concepció de les coses, dels meus "valors de sempre", del barem que tinc de les persones, de les discriminacions que mantinc, d'allò que em dóna algun poder i que no vull deixar?... l'Església com a institució, és signe de conversió actualment per mi, i m'ajuda a mantenir sa el meu esperit? I jo, puc fer alguna cosa perquè la faç de l’església sigui més amable i ajudi a la conversió?

Sefa Amell

13 de juliol de 2012

Campaments i Colònies d’estiu

Arribat l’estiu i finalitzat el curs escolar els nois i noies de l’Esplai Sant Ildefons
han iniciat les seves sortides que han estat preparant durant el darrer trimestre.
Aquest és el calendari i les rutes que ens han facilitat els monitors i responsables:

Bufanúvols (6-8 anys) Casa de colònies Can Masó a Sils

Trencapins (9-10 any) Terreny d’acampada Les Lloses al Ripollès

Mowglis (11-13 anys) Ruta pel Ripollès, a Borredà

Xerpes
(14-15 anys) Faran una part del Camí de Sant Jaume

Tots aquests grup seran fora del 14 al 29 de juliol.

Apostrofats
(16-17 anys) Han estat a Eslovènia i Croàcia del 30 de juny fins l’11 de juliol.

Els desitgem una bona estada, que gaudeixin de la natura, que puguin assolir els objectius que s’han fixat i que tornin sans i estalvis. Bon viatge!

10 de juliol de 2012

Convocatòria del Concili Vaticà II


Mn. Ballarín, escriu en el seu ja clàssic llibre, “Francesco”: “El Senyor Papa era un vell gras i bonhomiós. Quan havia tingut aquella foguerada d’anunciar Concili havia preguntat a un Bisbe:
- Què diuen els vostres capellans joves del Concili?
- Que tenen por que sigui un Concili de vells.
- Digueu als vostres capellans joves que no tinguin por. El concili l’ha convocat l’Esperit Sant, que és infinitament jove, i el Papa, que s’ha parat al vint-i-cinc anys”.

Ignoro si aquesta anècdota és veritable, però com diuen els italians si non é vero é bene trovato (si no és veritat està ben trobada), ja que ens revela la rica personalitat i espiritualitat del Papa Joan XXIII.

Tot començà un 28 d’octubre, de 1958. Aquell dia, desprès de tres jornades de conclave, hi hagué “fumata bianca”, i des del balcó de la Basílica de Sant Pere s’anunciava el nom del que havia de substituir la figura irrepetible de Pius XII.
L’escollit era el Patriarca de Venècia, Angelo Roncalli. En aquell moment es parlà que el col·legi cardenalici havia escollit una persona gran, 77 anys, perquè fos un Papa de transició. Pius XII feia anys que no havia nomenat cap cardenal, no tenia secretari d’estat. Calia un temps per posar ordre desprès d‘un papat tan personal. A l’església hi havia la consciència que s’havia de passar d'una època en què alguns historiadors han qualificat com l’etapa “piana”, (etapa que va iniciar-se el segle XIX, amb Pius IX, que va tenir com a protagonistes papes tan significatius com Pius X, Pius XI, i Pius XII), a una nova forma d‘entendre l’Església. El món canviava i l’Església no podia romandre amb els vells paràmetres. El nou Papa era ja un home gran, de formes i gestos propis dels seus orígens de pagès.

El 25 d’octubre de 1958, quan els cardenals ja es trobaven tancats a la Capella Sixtina, al prestigiós setmanari francès Paris Match, en un article on es feien pronòstics de qui podria ser el futur Sant Pare, es llegia: “Els integristes no tenen bon candidat. Podrien, de fet, aplegar-se entorn de Mons. Roncalli (77 anys), patriarca de Venècia desprès d’haver estat molt temps nunci a París. És un home rodanxó, bon comensal, espontani i adorat a la seva ciutat, on li agrada de seure als pilons de les esglésies per parlar amb els gondolers”.

Tot va anar molt de pressa. El 25 de gener de 1959, festa de la Conversió de Sant Pau, en ocasió de la clausura de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, a la basílica romana de Sant Pau Extramurs, davant de 18 cardenals, pronuncià aquestes paraules: ”Us anuncio, un xic tremolós per la commoció, però amb humil voluntat i determinació, la proposta i el nom d’una doble celebració: un Sínode diocesà per la ciutat de Roma, i un Concili General per a l’Església universal”. També anuncià la revisió del Codi de Dret canònic.

7 de juliol de 2012

Reflexions a la Paraula de Déu


-“Tant si t’escolten com si no, tu digue’ls: Això diu el Senyor Déu, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. Ez 2,2-5

-“Quan sóc feble és quan sóc realment fort”. 2Co 12,7-10

-“Jesús els digué: Els profetes només són mal rebuts al seu poble, entre la seva parentela i a casa seva”. Mc 6,1-6

Les tres lectures d’avui apunten en una mateixa direcció, la missió profètica que porta implícita el Regne de Déu. Ezequiel, Sant Pau i Jesús experimenten en pròpia carn el rebuig del poble que se’ls gira en contra. I sant Pau diu que davant d’aquesta situació de feblesa és quan se sent realment fort.

Parlar de profetes, però, no és parlar només d’aquelles persones elegides per Déu que s’han significat en l’Antic i en el Nou Testament, és també parlar de tots nosaltres, perquè sabem prou bé que pel baptisme tots participem del sacerdoci, de la profecia i de la reialesa de Crist. Per tant també ens pertoca aquesta funció d’anunciar el Regne de Déu i de denunciar tot allò que hi vagi en contra.

Tant si ens escolten com si no ens escolten, la nostra paraula ha de proclamar el que ens diu el Senyor Déu. I per fer-ho potser serem mal rebuts i escarnits, i fins i tot ens podran llevar la vida. Actuar així ens portarà sens dubte a sentir-nos febles i desemparats, però com Sant Pau ens hem de sentir alhora plens de fortalesa perquè sabem que és l’Esperit Defensor qui actua en nosaltres.

Ser conseqüents amb aquest esperit no és fàcil, però cal entendre que al llarg de la història ha estat a l’abast de moltes persones, santes en definitiva, que van descobrir en Jesús el guia, el mestre i el model, amb tot el que això comporta de compromís i testimoni. I si això va ser possible per a molts, gràcies a la fe, també ho pot ser per a nosaltres.

Fixem-nos com acaba el Salm d’avui: “La nostra ànima n’està ben saturada dels escarnis dels altius, del menyspreu dels insolents”.

Josep Maria Lari


4 de juliol de 2012

Teresa Forcades a "Singulars"

Teresa Forcades, la metgessa i monja benedictina, va ser entrevistada al programa "Singulars" del Canal 33. Entre d'altres coses va dir que "hi ha una teologia que manipula i que és opi del poble i hi ha una altra teologia que és alliberadora", que "en un context de crisi i encara que no hi hagués crisi, l'esplendor de l'Església és un escàndol. Cal avaluar també críticament el marc de la jerarquia eclesial i fer reformes en profunditat en l'Església com a institució", que "hem d'evitar el segrest del sentit crític de la ciutadania. Se'ns ha fet creure que el món és d'una complexitat tal que no el podem entendre i ho hem de deixar en mans dels experts", o que "en els darrers anys la democràcia ha quedat segrestada. En continuem utilitzant el nom, però gran part de la població té cada cop més el convenciment que els polítics no poden fer el que volen. Els ciutadans no només estem desprotegits davant un sistema que no vetlla pels nostres interessos, sinó que creiem que no tenim el poder a les nostres mans".

Tot seguit es pot veure tota l'entrevista completa.

3 de juliol de 2012

Jornada de responsabilitat en el trànsit

Amb el lema d'enguany: Camins de Trobada, se celebrà diumenge passat la Jornada de responsabilitat en el trànsit.

Des que els nostres pares ens han donat la vida, i des que físicament estem en el món, sempre caminem cap a un destí, moltes vegades desconegut o incert, portats per les inèrcies o costums més habituals.

Caminar pot esdevenir un fet sense un horitzó clar i amb un fons de soledat. Però, alhora, pot tenir conseqüències molt gratificants: fer camí per trobar‐nos amb algú. Aquest fet ha de donar‐nos un sentit obert a la nostra condició de persones, cadascuna amb responsabilitats diverses i amb l’acceptació plena de ser seguidors de Crist.
Per això ens permetem fer‐vos unes reflexions fàcils de portar a terme:

• Un vianant responsable és el que té cura de la seva seguretat i de la dels altres.

• Un conductor ha de ser conscient del seus actes i respectuós amb els altres que,
com ell, també conviuen en el món del trànsit.

• Totes les distraccions i imprudències poden tenir conseqüències indesitjables.

Avui, en aquesta jornada propera a la festivitat de Sant Cristòfol, patró dels conductors per tradició, volem fer‐vos arribar un missatge molt cert: ¡sempre caminem¡ sigui pels carrers, en portar els infants a l’escola, en passejar les persones grans en busca de pau i bon sol, per anar a buscar el bus o el cotxe, passejant amb la família, etc.

La nostra condició humana, de llibertat ben entesa com Déu ens dóna i demana, en aquets moments de tensió, de neguit, d’un profund egoisme per ser els primers en tot, perquè volem fer‐ho tot al mateix temps, en comptes d’anar més tranquils, etc., està creant situacions d’accidentalitat molt serioses on els conductors, ocupants i vianants hi estan implicats. I, sense oblidar un aparell molt negatiu i “innocent”: el mòbil, causant de moltes distraccions fatals.

En definitiva, hem de procurar ser responsables dels nostres actes, fent del nostre caminar i del nostre conduir testimonis en aquest món tan complex del trànsit.

Comissió Gestora de la Pastoral del Trànsit per Catalunya