Mn. Ballarín, escriu en el seu ja clàssic llibre, “Francesco”: “El Senyor Papa era un vell gras i bonhomiós. Quan havia tingut aquella foguerada d’anunciar Concili havia preguntat a un Bisbe:
- Què diuen els vostres capellans joves del Concili?
- Que tenen por que sigui un Concili de vells.
- Digueu als vostres capellans joves que no tinguin por. El concili l’ha convocat l’Esperit Sant, que és infinitament jove, i el Papa, que s’ha parat al vint-i-cinc anys”.
Ignoro si aquesta anècdota és veritable, però com diuen els italians si non é vero é bene trovato (si no és veritat està ben trobada), ja que ens revela la rica personalitat i espiritualitat del Papa Joan XXIII.
Tot començà un 28 d’octubre, de 1958. Aquell dia, desprès de tres jornades de conclave, hi hagué “fumata bianca”, i des del balcó de la Basílica de Sant Pere s’anunciava el nom del que havia de substituir la figura irrepetible de Pius XII.
L’escollit era el Patriarca de Venècia, Angelo Roncalli. En aquell moment es parlà que el col·legi cardenalici havia escollit una persona gran, 77 anys, perquè fos un Papa de transició. Pius XII feia anys que no havia nomenat cap cardenal, no tenia secretari d’estat. Calia un temps per posar ordre desprès d‘un papat tan personal. A l’església hi havia la consciència que s’havia de passar d'una època en què alguns historiadors han qualificat com l’etapa “piana”, (etapa que va iniciar-se el segle XIX, amb Pius IX, que va tenir com a protagonistes papes tan significatius com Pius X, Pius XI, i Pius XII), a una nova forma d‘entendre l’Església. El món canviava i l’Església no podia romandre amb els vells paràmetres. El nou Papa era ja un home gran, de formes i gestos propis dels seus orígens de pagès.
El 25 d’octubre de 1958, quan els cardenals ja es trobaven tancats a la Capella Sixtina, al prestigiós setmanari francès Paris Match, en un article on es feien pronòstics de qui podria ser el futur Sant Pare, es llegia: “Els integristes no tenen bon candidat. Podrien, de fet, aplegar-se entorn de Mons. Roncalli (77 anys), patriarca de Venècia desprès d’haver estat molt temps nunci a París. És un home rodanxó, bon comensal, espontani i adorat a la seva ciutat, on li agrada de seure als pilons de les esglésies per parlar amb els gondolers”.
Tot va anar molt de pressa. El 25 de gener de 1959, festa de la Conversió de Sant Pau, en ocasió de la clausura de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, a la basílica romana de Sant Pau Extramurs, davant de 18 cardenals, pronuncià aquestes paraules: ”Us anuncio, un xic tremolós per la commoció, però amb humil voluntat i determinació, la proposta i el nom d’una doble celebració: un Sínode diocesà per la ciutat de Roma, i un Concili General per a l’Església universal”. També anuncià la revisió del Codi de Dret canònic.
Aquest triple anunci fou per als cardenals presents una autèntica sorpresa. Joan XXIII, escriurà dos anys desprès: l’anunci va ser acollit amb un “impressionant i devot silenci”. La reacció dels mitjans de comunicació de tot el món fou de sorpresa, esperança i alegria. El diari catòlic francès “la Croix” el qualificà com “un gest de tranquil·la audàcia”. Però hi ha una excepció, l’Observatore Romano, el diari oficiós del Vaticà, relegà la notícia a una petita nota; així en la seva edició del 26/27 de gener, només anotarà “El Summe Pontífex assisteix a Sagrats Ritus d’especial súplica a la Basílica Ostiense”. Com apunta el P. Hilari Raguer, és la primera i llarga sèrie de maniobres de la Cúria Romana contra el Concili.
S’ha escrit molt sobre els motius que portaren el Papa Joan XXIII a convocar el Concili. Joan XXIII, anotarà, l’estiu de 1962 en el seu diari espiritual “Diari de l’ànima” que una de les gràcies rebudes fou "sense haver-hi pensat abans, llançar en un primer col·loqui amb el meu Secretari d’Estat, el 20 de gener de 1959, la paraula Concili Ecumènic, de Sínode diocesà i de revisió del Dret Canònic, i contràriament a tota suposició o imaginació meva sobre aquest punt. El primer de quedar sorprès amb aquesta mateixa proposició vaig ser jo mateix, sense que ningú me’n donés mai indicació”. Així ens revela que el Concili fou una decisió personal seva. Altres vegades parlarà d’una especial inspiració de l’Esperit Sant.
De fet no era nova la idea de celebrar un Concili. El Papa Pius XII ja en considerà la conveniència. Per diversos motius la idea no prosperà. El darrer Concili celebrat, el Vaticà I, no s’havia clausurat de forma oficial, ja que va haver d’interrompre els seus treballs a causa de l’ocupació per part de les tropes de Víctor Manuel dels estats Pontificis.
Convocat el Concili, la gran pregunta que es feia tothom era què desitjava el Papa que fos el Concili. Per aquest motiu se seguiren amb molt d’interès les diferents intervencions del Papa. No tinc espai per transcriure-les totes, però es poden resumir dient: El desig del Papa és que fos una posada al dia (es va fer famosa la paraula “aggiornamento”) obertura al món modern, refús de pronunciar condemnes, acostament de l’Església als que n’estan lluny, lligam entre pastoral i doctrina, treballar de cara la renovació de l’Església, i la unió dels cristians.
Segons expliquen alguns cronistes, en algunes audiències Joan XXIII explicitava el seu pensament sobre el concili amb imatges ben suggeridores, imatges com la d’obrir una finestra, tot indicant que entrés aire nou a l’Església, altres, com dir que el Concili havia de treure la pols que amb el temps s’havia acumulat a l’Església, perquè aparegui amb tota la seva bellesa
Ben aviat començà l’etapa de consultes.
Josep Maria Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada