30 de setembre 2012

Reflexions a la Paraula de Déu

El profeta rep l'Esperit de Déu, i conseqüentment mira com Déu mira, entén com Déu entén, valora com Déu valora, i estima com Déu estima. Per això penetra en la dinàmica interna de les coses i de les persones, veu cap a on va, i, és clar, anuncia el que passarà. Però, sobretot, denuncia el mal que fem, contrari a la voluntat del Senyor. És lògic que Moisès exclami: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit” (Nom. 11, 29).

Jesús i Moisés corregeixen als seus “fervorosos” seguidors que els demanen d'impedir a aquells que no pertanyen al seu grup, d'expulsar dimonis en nom del Crist, o de profetitzar “amb una part de l'esperit que Moisés tenia” (Nom. 11, 25). Crist respon: “No li ho impediu” (Mc. 9,39). I Moisés desitja que el seu esperit de profecia s'estengui a tot el poble del Senyor. Però nosaltres no acabem d'acceptar que l'Esperit de Déu és abocat a qui ell vol -sigui del grup que sigui, de la confessió religiosa que sigui, o fins i tot no creient-, amb l'única condició que el seu cor sigui transparent i sincer! Ens cal no mirar el rètol que cadascú porta (cristià, musulmà, jueu, budista, agnòstic, etc.), sinó mirar com Déu mira. Llavors serem capaços de discernir la seva presència i la seva acció en els altres.

Sovint els profetes denuncien l'avarícia dels qui acumulem béns arrabassant-los als pobres. Aquest és un pecat personal, però també col·lectiu. Avui, a les nostres societats, segueixen vigents les paraules de Jaume: “El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel...”(Jaume, 5, 4). I de vegades ni ens n'adonem de les nostres injustícies. Ni de les actuals (determinades formes de globalització i deslocalització per a tenir productes més barats a costa de treball infrahumà en tercers països), ni de les comeses a la nostra història. Em cridà l'atenció el que va succeir fa mesos.

Els mitjans de comunicació parlaren de la sentència d'un tribunal dels EE.UU. sobre el pleit sorgit entre l'Estat Espanyol i l'empresa nord-americana que havia recuperat l'or i els tresors -crec que procedents del Perú-, extrets d'un vaixell espanyol enfonsat per pirates davant les costes de Cadis fa centenars d'anys. Ningú no es va preguntar si, tal volta, el legítim propietari d'aquell tresor era justament el Perú (o el país d'on procedia), perquè no semblava que aquella riquesa s'hagués guanyat precisament amb “comerç just”. Per això el salmista demana a Déu: “Disculpa allò que em passa inadvertit” i per això li prega: “Preserva el teu servent de l'orgull, que no s'apoderi de mi” (Salm 18, 13-14). Senyor, omple'ns del teu Esperit! Mirarem com tu mires.

Santiago Quijano