Una altra aspiració era la participació activa dels fidels. Molts de vosaltres podreu recordar l’acceptació que tingué la traducció al català del Missal en l’edició de Mn. Lluís de Carreras, amb el títol de Missal Romà. I com a partir dels anys cinquanta en moltes parròquies la missa de major participació del diumenge “la missa parroquial” era dialogada, això és, els fidels recitaven en llatí les respostes, que fins aleshores eren exclusives dels acòlits, els escolans.
3. Renovació Bíblica
Com tots sabeu un dels punts més importants en la reforma de Luter, fou retornar a la Paraula de Déu, retornar a les fonts. La llei del pèndol feu que l’Església Catòlica tingués moltes prevencions a posar a l’abast dels fidels la Paraula de Déu, ja que temia que una interpretació subjectiva al marge de l’ensenyament del magisteri, portés a conclusions errònies. Això feu que els estudis Bíblics no fossin massa estimats pels catòlics. També hi influí que l’Església Catòlica es va mostrar molt crítica amb els nous mètodes d’investigació de la Bíblia, que en feien una interpretació no literal.
No és ara el moment de fer una exposició de tots els que contribuïren en l’Església Catòlica, en la recuperació i valoració de la Paraula de Déu. Només citaré per la seva importància el Dominic P Langrange, i l’École Biblique de Jerusalem, fundada per ell mateix.
El moviment bíblic tingué també una bona acceptació a casa nostra, bona prova d’això és que abans de la guerra s’iniciaren tres traduccions de la Bíblia al català: La Bíblia de Montserrat, la de la Fundació Bíblica, i la del Foment de Pietat. Aquí cal citar com a pioner en els estudis bíblics a casa nostra el P. Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat. Com a vivència personal, vull aportar l’impacte que em va produir essent molt jove la vida de Jesús de Ricciotti. Per primera vegada llegia una vida de Jesús on hi havia elements de crítica bíblica.
4. Renovació teològica
El Concili fou possible pel gir que donaren als estudis teològics un cert nombre d’estudiosos que desitjaven alliberar-se d’un mètode, la neoescolàstica, que poc tenia a dir a la problemàtica de l’home modern. Aquests teòlegs volien renovar la teologia amb el contacte amb les fonts, i afrontant les preocupacions contemporànies. Van ser persones que pel fet de ser pioneres, sovint van ser incompreses i fins tot algunes obres seves van ser prohibides.
Aquests teòlegs, rellegiren de nou les fonts, tornaren als pares de l’Església, van fer emergir una teologia del laïcat, qüestionaren la noció d’Església, només concebuda com a societat perfecta, i començaren a parlar de l’Església com a cos místic, i més tard com a Poble de Déu, etc. Són molts, però per la seva importància citarem Hug i Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar, Edward Schilleebeckx, Chénu, Congar, Danielou. Encara caldria afegir, en aquests moviments renovadors, el moviment social, i el moviment ecumènic.
Tots aquests moviments es trobaren representats en el Concili Vaticà II.
El Concili Vaticà II, agrupà més de dos mil bisbes, i alguns centenars d’experts. Aquests experts eren els teòlegs que anys abans havien vist prohibits alguns dels seus llibres i representaven allò que hi havia de millor en la teologia en aquell moment. Com diu el P. Evangelista Vilanova, ”pot parlar-se d’una espècie d’invasió, per part de teòlegs de la perifèria, de la Roma cristiana.”
Josep Maria Jubany
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada