Reflexions a la Paraula de Déu

“… als qui busquen el Senyor no els faltarà cap bé”. Salm 33, 10-11

Als darrers jocs olímpics d’Anglaterra, joves de diferents països varen lluitar per aconseguir pujar al pòdium i guanyar medalles, d’or, plata o bronze. A Jesús se li atansà un jove que era un bon esportiu de l’esperit, i va aconseguir de Jesús amb un somriure el millor afecte. Però li faltava una cosa: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor en el cel”.

Era la condició indispensable per poder viure alegre amb un esperit netament evangèlic. Pobre i buit de si mateix a fi de ser enriquit amb l’ajut d’altres de manera humana i espiritual, fins i tot d’aquells que ell tenia per pobres. Era la nova marca olímpica d’una fita, però el drama del jove és que va abandonar l’estadi perdent la medalla d’or. És clar, era molt, molt ric... s’ha de saber suar la samarreta. Jesús li proposava una opció de vida més sublim, a l’estil dels apòstols, que ben poc tenien i ho van deixar tot. Complir els manaments és una manera d’obrir camí.

Fa vint-i-un segle Jesús va proposar unes condicions per seguir-lo. Va dir: de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si perd la seva vida? Ell no patrocina la misèria, la pobresa, o el no desenvolupament com una cosa ideal per al seu regne. El que vol és una justícia vers aquest despreniment que fa que l’home es conformi amb tot allò que és necessari i sàpiga compartir el que té primordialment amb els pobres. No acaparar, no a la idolatria del diner com un fet suprem. Ens vol lleugers de tot materialisme per gaudir de la capacitat de l’opció al seu seguiment.

Ell és el millor exemple, ja que ric com era es va fer pobre per enriquir-nos a nosaltres. Els diners donen felicitat però ens donen immensament molt més quan els compartim i quan els invertim pels pobres. Aquests sempre els tindrem amb nosaltres. Avui ho veiem prou ...

Francesc Xavier de Dou