L’inici del Concili Vaticà II

El dia onze d’octubre de 1962, festa de la Maternitat de Maria, s’inicià el Concili Vaticà II. L’esdeveniment més important de l’església Catòlica s’inicià amb una llarga celebració litúrgica que fou seguida amb molta expectació arreu del món gràcies a la transmissió televisiva que arribà a milers de llars. El dia començà ennuvolat, en alguns moments hi hagué el temor que la pluja deslluís la cerimònia. Cardenals, patriarques orientals, bisbes i clergues vestits amb el seus ornaments i al final de la llarga processó d’entrada, assegut en cadira gestatòria, El Papa Joan XXIII, un home gran i d’aspecte venerable. Per a moltes persones que havien posat moltes esperances de renovació en el Concili, aquella llarga i barroca posada en escena els va decebre molt. Se’ls feia molt difícil creure que l’Església pogués fer l’aggiornamento anunciat, quan el qui en tenia la màxima responsabilitat es presentava amb una cadira gestatòria, custodiat per nobles pontificis, guàrdies suïssos. Se’m fa impossible saber, ni tant sols imaginar, el que en aquells moments pensava Joan XXXIII.

El que sí que sabem per les anotacions que va anar fent en el seu diari espiritual, el “Diari de l’ànima”, que el successor de Pere estava feliç. “Desprès de tres anys de preparació, laboriosa certament, però també feliç i tranquil•la, vet aquí que som ja al peu de la santa muntanya. Que el Senyor ens guiï per portar-ho a bon terme”.

El Papa és gran i és conscient de la seva malaltia. Ha dedicat totes les seves energies i pregàries, perquè el Concili sigui una realitat. De segur que li quedava ja lluny aquell 25 de gener de feia tres anys, on davant d’un consistori de cardenals, feia una triple convocatòria, la d’un sínode per a la ciutat de Roma, un nou Concili, i la revisió del Dret Canònic. El Sínode ja s’havia realitzat, amb uns resultats bastant decebedors. Tota la fase preparatòria del Concili no feia augurar millors resultats, però malgrat tot, el vell Papa estava molt esperançat.


El Papa era un home d’esperança, se sabia feble humanament, però també era conscient que l’Esperit Sant no abandona la seva Església. I també confiava en els bisbes d’arreu del món, conscient que els treballs preparatoris del Concili no responien a les expectatives que ell i molts creients d’arreu del món s’havien fet del que havia de ser el Concili. El Papa havia encomanat aquesta tasca als responsables de la Cúria Romana, sota la direcció del Cardenal Secretari d’Estat, Mons. Tardini. En la carta que va enviar als bisbes, perquè enviessin a la Comissió els temes que creien que havia de tractar el Concili, els exhortava que s’expressessin “amb tota llibertat i sinceritat”. A aquesta demanda hi respongueren 2150 bisbes, el que suposava un 76’4% de l’episcopat. En principi, una ampla aprovació de la iniciativa pontifícia de reunir el Concili. Referent al contingut de les respostes, la majoria no aportaren res de nou. Hi ha qui desitjava que el Concili fes una condemna dels errors moderns (com el marxisme, l’existencialisme, el relativisme moral, el modernisme), d’altres que es proclamés algun nou dogma Marià, que es restablís la disciplina. Alguns, pocs, demanaven que s’aprofundís en la reforma litúrgica, que es definís millor la figura del bisbe.

No disposo de les respostes dels bisbes espanyols. El P. Evangelista Vilanova va escriure un article on estudiava les demandes dels prelats espanyols, honestament us haig de dir que només n’he llegit algun comentari d’aquest estudi, però pel que es pot entreveure, els nostres pastors encara estaven molt marcats per l’experiència de la guerra incivil espanyola, i molt influenciats per una teologia molt neo escolàstica
Malgrat tot el Papa no es desanimà, ell confiava i exhortava, i amb les seves intervencions recordava que el Concili havia de ser “admirable espectacle de veritat, d’unitat i de caritat” i una dolça invitació envers els que estan separats de la Seu Apostòlica.

Els documents que a partir d’aquests “vota” dels bisbes s’elaboraren per ser discutits en el Concili, de segur que no satisfeien a Joan XXIII. Per aquest motiu ell havia preparat amb molta cura les paraules que havia de pronunciar al final de la celebració d’obertura conciliar.

Trigà molt en pronunciar-les, la celebració fou molt llarga, alguns, com el P. Congar, van abandonar la Basílica de Sant Pere, cansats. En llatí, Joan XXIII, inicià la seva homilia tot dient Exulti la Santa mare església, paraules manllevades del pregó de Pasqua.

Els núvols s’havien dissipat. Les paraules del Papa marcaven un després i un abans. En un proper article parlaré de la repercussió que tingueren les paraules de Joan XXIII. Els pares conciliars intuïren que l’Esperit havia parlat per boca d’Angelo Roncalli, bisbe de Roma.

En el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan llegim: “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell, tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni” Em sembla que vint segles desprès, com ens recordava el Cardenal Suenens arran de la mort de Joan XXIII, Déu ens va enviar un Papa anomenat Joan.

Josep Maria Jubany