14 de desembre 2012

Assemblea Sant Ildefons Novembre 2012: El Concili Vaticà II per Josep Hortet

En Josep Hortet, actualment Rector de la Parròquia de la Mare de Déu del Port ens va parlar del Vaticà II des de la seva perspectiva d’observador privilegiat ja que va participar en la inauguració del Concili a través del seu càrrec de secretari de Mossèn Manuel Bonet, en aquell moment auditor de La Rota romana. Josep Hortet ha estat Superior del Seminari, Vicari episcopal en època del Cardenal Jubany i consiliari de moviments d’Acció Catòlica.

La reunió va començar amb l’afirmació del que va representar el Concili per la majoria dels cristians : ‘El Concili Vaticà II va ser una alenada de l’Esperit en els nostres dies’. Tot i el gran protocol i detalls estètics del moment, ja el discurs inaugural de Joan XXIII va marcar de forma decisiva la percepció d’un esdeveniment històric per l’Església i pel món.

Des dels Seminaris on molta gent jove s’estava preparant pel ministeri, el discurs del Papa i els debats del Concili van ser rebuts com aigua de Maig en terra preparada i va obrir els ulls i les expectatives de molts cristians que esperaven que aquest procés en l’Església coincidís en un moment d’esperança pel món amb dirigents com Kennedy, Luther King i inclús Jrushchov a la Unió soviètica.

Josep Hortet va abordar la xerrada en tres parts : quina va ser l’aproximació i principals elements del Concili, les qüestions que sortien del Concili i que encara resten obertes i finalment què podem fer encara per anar completant tot el potencial no realitzat del Concili.


1) Aproximació i contingut del Concili
Des de l’Església hem d’interpretar el Vaticà II com una intervenció alliberadora de Déu en la vida de l’Església, gairebé com un esdeveniment salvífic que és digne de ser recordat i celebrat. Molts pensem que el Concili continua generant fruits i propostes renovadores que signifiquen encara una forta càrrega de renovació. Com a tot projecte humà, hi ha insuficiències en la seva posta en pràctica però és clarament una proposta de futur millor que requereix esforç.

Des que l’onze d’Octubre del 1962 es va inaugurar solemnement el Concili, quedava clar que s’apuntava a una gran obertura espiritual, un acte de Fe, una prova de confiança en la humanitat i un acte també de cultura que va provocar un gran gir en tota l’Església.

Ja d’entrada es va manifestar una gran voluntat de rebutjar condemnes, catàstrofes i prohibicions tot triant l’estimació com a valor contraposat a la severitat que durant moltes èpoques de la història recent l’Església havia representat.

També es proposaven noves formes de comunicar i disseminar la Bona nova de l’Evangeli necessàries en el món modern i necessàries per l’Església. Va ser un moment per plantejar reforçar les iniciatives de diàleg religiós, d’ecumenisme i, sobretot, de diàleg amb un món progressivament laic i madur on l’Església s’oblidava de temptacions passades i entrava de ple en el deure espiritual i moral de fer un món millor per tots els homes.

El paper de Joan XXIII va ser fonamental en inspirar l’esperit del Concili i en vèncer reticències i possibles bloqueigs dels sectors més conservadors i retrògrads de l’Església Catòlica. Joan XXIII va començar el Concili ja malalt i amb la consciència que ell no podria acabar el Concili. No obstant no va deixar d’insistir i inspirar els debats dels dirigents de l’Església sobre la importància de servir els drets dels homes, fossin o no creients, de viure un cristianisme obert i compromès amb la realitat, de la universalitat del missatge de Jesucrist com a missatge de renovació i esperança pel món. La trajectòria del seu ministeri ja anticipava un tarannà obert i dialogant però també d’obertura i bones relacions per allà on va passar: a Bulgària, a França, a Grècia o a Turquia.

2) Els temes oberts del Concili
Tot i la immensa renovació en la doctrina i pràctica de l’Església catòlica que va representar el Concili Vaticà II hi ha una sèrie de temes pendents que no es van abordar:
• La reforma de la Cúria romana
• Major participació en el procés d’elecció dels Bisbes i càrrecs de l’Església
• Viure una col·legialitat més viva amb les Esglésies locals
• I no s’ha avançat gens en els pesos ‘pesats’ com la presència de les dones a l’Església, l’acceptació de fets com el divorci o la major obertura en la moral sexual

3) El que podem fer encara per seguir en l’execució de les conclusions del Concili
• Seguir la línia del ‘Lumen Gentium’ en fer que l’Església sigui realment l’Església dels pobres tot capitalitzant l’acció social de l’Església, segurament una de les doctrines més contundents i serioses en l’acció social
• Avançar en la major comunió eclesial de forma que ningú se senti superior sinó en comunió tot i que no compartim visions o actituds amb comunitats de l’Església
Feminisme : acceptar i impulsar de forma definitiva que el rostre femení de Déu ha d’impregnar també la visió de l’Església
Acollir la nova immigració, tal com diu l’Evangeli acollint a tots aquells que vinguin ‘d’Orient i Occident, del Nord i del Sud’