Resum de la conferència “Relacions entre un estat català i les religions” de Josep Maria Puigjaner a l’Assemblea del 14 de gener

De bon començament hem de constatar que la Història fa ben palès que el cristianisme catòlic ha contribuït de forma decisiva a la pervivència de la nació catalana a través de la seva dilatada trajectòria secular. Des de l’Abat Oliba fins al cardenal Vidal i Barraquer i a l’actual Conferència Episcopal catalana hi ha segles de vinculació del cristianisme amb la vida i el desenvolupament de la societat catalana. Segles de lluita, de patiment, de victòries i de derrotes, en què l’Església Catòlica s’ha mantingut fidel al seu poble, ha proclamat la seva identitat específica i ha defensat la seva llengua, fins i tot per damunt de prohibicions i sancions. Aquest és un fet incontrovertible, que ningú no pot negar si no és faltant a la veritat.

En una Catalunya sobirana, el desig de molts catalans seria que els representants del poder polític, de la societat i de la religió majoritària catòlica establissin una relació dialogant i amable. Una relació d’empatia nacional i de col·laboració estreta a l’hora d’abordar els problemes socials i culturals als qual s’hagi de fer front i per als quals s’hagin de trobar solucions.

Aquesta col·laboració s’hauria d’exercir en dos àmbits: en l’àmbit interior, el de cara endins, per tal d’impregnar els ciutadans del sentit de pertinença a una Pàtria, talment que entenguessin a fons què significa ser una Nació sobirana amb drets i, evidentment, amb deures. Però també en l’àmbit exterior cal que sumin energies les institucions polítiques, socials i religioses que hauran d’operar en una Catalunya sobirana. Ens hem de contemplar nosaltres mateixos com a poble inserit en un Món global. Ens cal, per tant, cultivar un sentit global, una sensibilització global, una ment amb capacitat de projecció global. Ben mirat, aquest procés de globalització ens obre la ment a la contemplació de fenòmens i situacions humanes fins ara desconeguts i ens facilita l’establiment de relacions de tota mena (culturals, religioses, econòmiques, artístiques, comercials) que cinquanta anys enrere poca gent hauria pogut preveure.

En un futur Estat català, al cristianisme catòlic se li poden obrir perspectives de renovació i de revitalització de l’esperit en una línia de fidelitat a l’Evangeli. Es tractaria de plantejar una renovada concepció de la presència dels cristians en tot allò que afecta al desenvolupament de la vida pública, basada en potenciar les possibilitats encara no explotades de l’esperit humà en ordre a millorar la situació de les persones a la Terra. Es tractaria també de proposar una nova utopia, de valor i de projecció global, consistent a construir una societat, no perfecta –perquè això no és possible-, però sí radicalment distinta de la que tenim, i a vetllar pel sosteniment del Planeta. Aquesta utopia global la pot comprendre i pot contribuir a conquerir-la qualsevol persona, de qualsevol país, raça, cultura o religió. Fins avui no s’havia donat mai cap proposta d’utopia que fos capaç d’implicar a tots els éssers humans amb un abast universal. Avui sí, perquè aquesta utopia és necessària si volem un Món sense conflictes i una Terra que no acabi extenuada per una explotació sense aturador.

En un futur Estat català, la relació entre les diverses confessions religioses hauria de ser presidida pel clima d’entesa i consens espiritual que posà de manifest el Parlament de les Religions del Món, celebrat a Chicago el 1993. Un dels punts de la Declaració inicial d’aquest Parlament deia: “Hem de superar l’afany pel poder, els diners i el consum que ens domina, per tal d’aconseguir que el Món sigui just i pacífic”.