19 de febrer 2013

La renúncia de Benet XVI per Mn.Jubany

Redacto aquest escrit dimarts dia 12 a la tarda, quan fa poc més de vint-i-quatre hores que es coneix la renúncia al pontificat de Benet XVI. Són molts els comentaris que s’han publicat d’aquest fet inèdit en la història contemporània de l’Església: les tertúlies de ràdios i televisions n’han parlat abastament. Avui tots coneixem la vida i miracles de papes que fins ara pel gran públic eren totalment desconeguts. Ens hem familiaritzat en noms com els del Papa Celestí V, Gregori XII. També s’han fet tota mena de conjectures sobre les motivacions reals que han portat a Benet XVI a deixar el ministeri Petri.

Per tot això, se’m fa molt difícil aportar algun element que sigui innovador sobre aquesta renúncia. Sincerament, jo em crec les motivacions que el Papa va exposar en el consistori de cardenals. Joseph Ratzinger és una persona intel·ligent i és molt conscient que les seves forces minven, i que en la complexitat del món canviant es necessiten per dur a terme la missió que té confiada, no tant sols lucidesa mental, sinó, també, vigor, tant del cos com de l’esperit. Benet XVI és conseqüent amb el que ja va dir l’any 2010. En el llibre “Llum del món”, una conversa amb Peter Seewald, allà manifestà: “Si un Papa arriba a la conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar duent a terme el mandat del seu càrrec, aleshores té el dret i, s’escau, també, el deure de dimitir" (el subratllat és meu).

Ara, en el moment de la renúncia, m’adono que no em vaig equivocar quan em van demanar la meva opinió en el moment que el Cardenal Ratzinger va ser elegit Papa. Recordo que em van trucar per telèfon des d’un programa de la ràdio municipal de L'Hospitalet -jo en aquells moments era rector de santa Eulàlia de Mérida de l’Hospitalet- per donar-me la notícia que ja hi havia “fiumata bianca”, i que l’elegit era el Cardenal Prefecte de la Congregació de la fe, Joseph Ratzinger, i que havia escollit el nom de Benet, Benet XVI. Reconec que aleshores vaig improvisar una resposta. El locutor, com és la seva obligació, desitjava unes declaracions sensacionalistes, on parlés de Ratzinger, com el Cardenal involucionista, martell d’heretges etc., ja que aquesta era la fama que tenia. En canvi jo, aleshores, em vaig recordar més del teòleg i en vaig fer una lectura positiva. Els meus arguments van ser: Ratzinger és una persona intel·ligent, afeccionat a l’estudi, i amb una persona intel·ligent, intel·lectualment honesta, hi pots tenir discrepàncies, però sempre hi haurà un punt de diàleg. I, sobretot, els arguments seus no seran mai fruit d’un encegament sinó d’un raonament mental. També cal valorar la vessant pedagògica de Ratzinger, ell, a diferència d’alguns col·legues seus de cultura germànica, és una persona que sap exposar i els seus escrits són molt clars.

També vaig manifestar que em sorprenia molt favorablement el nom escollit: Benet. Ja que el nom de sant Benet va unit a la història de la configuració d'Europa (Pau VI va declarar a sant Benet, Patró d’Europa), amb aquesta elecció del nom es podia entreveure que el vell i descristianitzat continent seria una de les seves preocupacions.
I encara, el darrer Papa que va portar el nom de Benet fou el cardenal Giacomo Giambattista della Chiesa, Benet XV, un Sant Pare injustament oblidat. El seu Pontificat coincidí amb la Primera guerra mundial (1914-1922), i substituí un Papa amb fama de sant, però d’un tarannà molt conservador: Sant Pius X. Benet XV fou un home que dedicà totes les seves energies per aconseguir la pau, mantenint sempre una neutralitat entre els bàndols en conflicte. Això li portà incomprensions i rebuig d’uns i altres, i va canviar la política restrictiva i gairebé de persecució als teòlegs. De segur que Ratzinger, bon coneixedor de la història, el va tenir com a referent quan va escollir el nom de Benet.

Han passat vuit anys, i em sembla que no em vaig equivocar gaire. Benet XVI ens deixa un pensament teològic fort, els seus escrits sobre Europa són, segons el criteri de molts, dels més interessants que s’han escrit en aquest darrer decenni. Ha estat un home que en els seus escrits s’ha preocupat del nucli de la fe. Les seves encícliques tenen com a eix central les tres virtuts, Fe, esperança i caritat. Ha publicat tres llibres sobre Jesús de Natzaret. Ha dialogat amb el món modern, bona prova d’això són les cites constants en les seves al·locucions dels pensadors moderns. Ha volgut, i potser no ha pogut, posar fi als pecats de la pedofília dels clergues. Ha intentat posar ordre a les finances vaticanes. No ha afrontat temes tan candents com el paper de la dona, les noves concepcions de la família, l’acollida a l’església dels divorciats i tornats a casar, i molt més, però ha mostrat una gran sensibilitat social. No hi ha dubte que les critiques més lúcides a un capitalisme liberal i salvatge es troben en els seus escrits. El Papa Benet XVI, el que alguns presagiaven com un involucionista, ha protagonitzat el fet més innovador del papat modern, ha renunciat al seu càrrec. I ho ha fet lliurement. La història jutjarà actuacions i orientacions concretes del seu pontificat; segur que hi ha clarors i ombres, el que ja es pot dir és que en la seva renúncia hi ha un abans i un després en l’Església.

Josep M. Jubany

i Benet XVI, Peter Seewald, Llum del Món Ed. Herder, Barcelona 2010, pp 41-42