Catequesi familiar: La Quaresma

La Paraula Quaresma ve de Quarantena (quaranta dies). És una expressió que en el llenguatge de la fe cristiana, significa un temps sagrat que dintre de la tradició bíblica expressa el temps de durada dels esdeveniments fonamentals i fundacionals de la història de la fe.

En les narracions bíbliques, quan confeccionen, per exemple, el relat del gran esdeveniment de l’ Èxode (caminada del poble d’Israel alliberat d’Egipte per arribar a la terra promesa) la fan durar quaranta anys. Quan narren la caminada que comença amb el pas del mar Roig fins al Sinaí on rep de Déu la Llei, la fan durar quaranta dies. L’autor del poema del Diluvi el fa durar quaranta dies i quaranta nits....

Totes aquestes narracions de quarantenes o quaresmes sempre tenen un esquema de camí. Ruta de superació d’una situació de subjecció i de dificultats a una situació de pau, d’esperança, de joia final. D’esforç per assolir una situació millor. També de Penitència o Conversió.

I tot això perquè en la Bíblia el número quaranta té el valor simbòlic de plenitud.

Les Temptacions de Jesús
La Quaresma és un temps de sis setmanes que la litúrgia ens convida a fer un seguiment de Jesús durant la seva vida adulta que va iniciar amb una quarantena en el desert abans de lliurar-se a la seva predicació durant tres anys, que culminà en la setmana de la seva passió, mort i resurrecció.

La Quaresma s’inicia amb la reflexió sobre les temptacions de Jesús.

Tots els evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc) ens en parlen.

- Marc només diu: L’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies temptat pel Satanàs.

- Mateu, també per mitjà d’un midrash com en la narració dels Mags narra com: Jesús conduït per l’Esperit Sant va al desert perquè el diable el tempti.

Seguidament narra les tres temptacions: 1a : convertir les pedres en pa. 2a : tirar-se daltabaix del temple esperant que els àngels l’entomin. 3a : l’oferiment del diable de donar-li tot el poder del món, si l’adora.

- Lluc repeteix l’esquema de Mateu, introduint unes variants que tenen un matís interessant. I utilitza el mateix llenguatge simbòlic de Mateu.

El Diable, és la personalització simbòlica del mal dintre de la cosmovisió cultural del món semita (Assíria – Babilònia – Pèrsia) de la que formen part els israelites, i que genera tota la concepció dels àngels i dimonis. El món semita no concebia la possibilitat de comunicació directa de Déu amb els humans i per això imaginaven uns personatges intermedis entre Déu i ells, que actuaven de mitjancers.

Aquest any com sabeu llegim la versió de Lluc (4, 1-13)

La primera temptació, és una insinuació per fer de la seva missió un mitjà per satisfer egoistament les seves necessitats personals.

Lluc posa com a segona temptació, la que Mateu posa com a tercera, i la descriu com una descarada, grotesca i enganyosa autopresentació del diable com posseïdor de tot el poder i la glòria, que ofereix a Jesús a canvi de la seva submissió total a ell. L’abdicació total de la seva missió, i el lliurament total al mal.

La tercera temptació (2a. en Mateu) és absolutament de tipus religiós. Des del cim del Temple de Jerusalem, Jesús és invitat a tirar-se daltabaix, amb la seguretat de que Déu l’entomaria per mitjà d’un miracle espectacular.

Jesús pateix les temptacions d’egoisme, de vanaglòria i afany de poder, i d’abús i traïció a la seva missió religiosa.

Lluc acaba el relat dient que un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell durant un temps.

– Per Lluc doncs, les temptacions no es van acabar del tot en els 40 dies de desert, la seva quaresma, sinó que es repetiren al llarg dels tres anys de la seva vida humana, i sobretot en els moments de la lluita final. Però amb aquestes narracions, els evangelistes ens donen testimoni del tipus de temptació que van acompanyar-lo durant tota la seva vida. I ens el presenta com a un lluitador constant contra tota mena de mal i sobretot del pecat.

- Lluc en la narració de la segona temptació, remarca un detall que ens obre una temàtica summament important. Diu el diable a Jesús: Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes me l’han confiat a mi, i jo la dono a qui vull...

Ja sabem que per entendre bé a Lluc hem de tenir en compte Sant Pau que en la seva carta als romans diu: l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament. L’univers creat es troba sotmès al fracàs no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès però manté l’esperança que també ell serà alliberat (Rm. 8.18 –.30).

Aquestes reflexions de Lluc i Pau ens testimonien una creença del poble jueu, i que l’Església cristiana va heretar, ampliar i interpretar a la llum de la nova fe.

Déu crea els humans, conscients, coneixedors i lliures. Poden ser bons i poden ser dolents. El bé s’estén per tot arreu però també el mal. La llibertat de l’home i la dona són la causa del bé i del mal. Déu vol el bé, i permet el mal, vol llibertat perquè pugui haver-hi el bé.

Ens costa molt admetre que el pecat i el rebuig de Déu tinguin unes conseqüències tan tràgiques en la vida dels humans i en tot l’univers.

Amb els nostres pecats introduïm en el món una malèfica metzina que sotmet l’univers sencer al fracàs i en fa un immens desert, on el diable se les campa creient-se l’amo i oferint-lo enganyosament a tothom.

Els cristians han de ser amb Jesús: lluitadors contra tota aquesta situació de mal, amb la força de l’Esperit de Crist, i la llum de la Paraula de Déu que és l’arma amb la que Jesús va vèncer tota temptació.

Jesús va a Natzaret
Després Jesús va tornar a Galilea, i va anar al seu poble. El dissabte, com havia fet sempre, va anar a la Sinagoga. Com tenia costum es va alçar per llegir. Li van donar el volum del profeta Isaïes. Jesús el va obrir i trobà el passatge que diu: L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres...

Va tancar el volum i el va tornar a l’ajudant de la sinagoga i va dir: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.

Tothom estava meravellat de tot el que Jesús feia i deia. Però pensaven: no és aquest el fill de Josep i Maria? Perquè no fa un miracle entre nosaltres?

Jesús veia que no tenien fe de veritat i els deia: cap profeta no és ben rebut en el seu poble.

Tots es van enfadar molt i empenyien Jesús fora del poble per estimbar-lo.

Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar. Tot va acabar com un gran fracàs. Per començar Jesús va constatar que la gent el poden acollir i rebutjar.

Que tot plegat seria una tasca molt difícil. Una lluita. Una Quaresma.