29 d’abril 2013

Cinquanta anys de Pacem in Terris. El testament del Papa Joan

El dia 11 d’abril de 1963, Dijous Sant, el Papa Joan XXIII signava l’encíclica Pacem in Terris (Pau a la terra). Una encíclica que va canviar el curs de la guerra freda, i que mig segle desprès continua tenint vigència, malgrat hagin canviat els escenaris polítics. Amb raó s'ha qualificat Pacem in terris, com el testament del “Papa bo”.

El context

Ens trobem en plena celebració del Concili Vaticà II. La primera sessió Conciliar (octubre-desembre 1962), s’havia acabat sense haver pogut aprovar cap document, però tant les discussions com l’ambient que s’havia creat a l'aula conciliar, havien generat un notable optimisme en l’Església. Els mitjans periodístics d’arreu del món seguien amb molt d’interès totes les notícies que generaven els debats conciliars. Joan XXIII havia contagiat als creients la seva esperança i les seves ànsies d’acostar l’Evangeli al món. L'homilia pronunciada en la inauguració del Concili havia estat acollida com l’inici d’una nova etapa en l’Església.

El món viu atemorit per l’anomenada “guerra freda”. L’enfrontament entre els dos grans blocs havia arribat a una gran crispació, qualsevol fet podia fer esclatar la tercera guerra mundial. La construcció del “mur de Berlín”, entre les dues superpotències, havia aguditzat l’enfrontament.

El Papa Joan, que s’havia guanyat el qualificatiu del “Papa bo” es trobava greument malalt, ell era conscient que la seva mort seria aviat. El Papa estava molt preocupat per la situació de conflictivitat que existia, s’havia implicat i molt en aconseguir una distensió entre els dos grans blocs.

La setmana del 22 al 28 d’octubre de 1962, es va arribar al moment de major perill i tensió desprès de la II Guerra mundial. Rússia començava a instal•lar míssils nuclears a Cuba. El dia 22 Kennedy va parlar per la televisió mostrant les fotografies de les bases soviètiques a l'illa del Carib, i manifestant que el país estava preparat per a tot. Fou aleshores que algú es va recordar del “Papa bo”. Joan XXIII no va desatendre la demanda i el 25 d’octubre pronunciava per la ràdio un missatge demanant la pau. La seva intervenció tingué efecte. El 28 d’octubre, l’URSS suspèn el seu projecte. Kennedy i Kkrusxov van agrair públicament la intervenció del bisbe de Roma. Després Joan XXIII va continuar fent gestos molt significatius, com aconseguir del govern de l’URSS l’alliberament del metropolità ucraïnès G. Slipy, empresonat, de qui feia 18 anys que només se’n tenien notícies incertes, i rebre en audiència particular el matrimoni A. Adjubei i Rada, gendre i filla de Khrusxov.

L’encíclica
En el seu títol ja s’indica el tema: “sobre la pau entre tots els pobles fonamentada sobre la veritat, la justícia, l'amor, la llibertat”. Hi ha un altre detall en l’encapçalament de l’encíclica que no ens pot passar desapercebut. Joan XXIII dirigeix el seu escrit no sols als creients i membres del ‘Església, sinó a tots els homes de bona voluntat. Joan XXIII explicarà el significat d’aquesta dedicatòria: La pau universal és un bé que interessa indistintament a tots els homes, a tots, per tant hem volgut obrir el nostre esperit. El punt de partida és: La Pau a la terra, anhel profund dels éssers humans de tots els temps, no es pot instaurar ni consolidar, si no és dins el ple respecte de l'ordre establert per Déu. (PT n 1) Per al Papa l’home viu en pau quan els seus drets són respectats. Joan XXIII contraposa l’ordre meravellós de l’univers amb el desordre que hi ha entre els individus i els pobles i urgeix a una convivència que no estigui basada “en la força”. Fa una defensa dels drets de l’home, contraposant-los amb els deures. La comunitat política ha de tenir com objectiu preservar “el bé comú”.


Les relacions internacionals s’han de fonamentar en la veritat, la justícia, la solidaritat i la llibertat. Demana a l’ONU que faci d’àrbitre en els conflictes, i defensa la necessitat d’una autoritat mundial que garanteixi el bé comú. Fa una crida als creients perquè assumeixin compromisos i participin en la vida pública.

La recepció

Mai un document pontifici no havia estat tan ben rebut. No tant sols en els àmbits eclesiàstics, sinó també en els polítics. Va rebre elogis d’U Tant, Secretari general de l’ONU. Kennedy i Krhusxov van escriure al sant Pare agraint-li l’encíclica.

A Espanya, en plena dictadura franquista, va ser rebuda amb moltes reticències pel règim i com una alenada d’aire fresc pels que desitjaven viure en democràcia. La Pacem in terris defensava el dret de reunió i associació, així com intervenir en la vida pública i la defensa dels exiliats polítics. Denunciava els pobles dominadors i dominants, “perquè no hi ha comunitat nacional que vulgui estar sotmesa al domini d’una altra”. El Papa rebutjava també “reprimir” la vitalitat de les minories ètniques.

Josep M. Jubany