Benvolgut Àngel Camprodon i Rius

Ets un àngel que ha viscut seixanta-cinc anys amb plenitud. La Rosa, la teva esposa, les tres filles, la néta, la mare i la germana han quedat òrfenes i trasbalsades de cop i volta quan només feia uns mesos acomiadàveu el pare amb noranta-set anys. Ara ambdós reposeu la millor de les paus. El dissabte 6 d’abril després del nostre àpat eucarístic i del nostre esmorzar matinal a La Taronja, el grup que solem trobar-nos per pregar, per fer petar la xerrada sobre les coses del nostre món, l’Església, etc, i també d’explicar-nos algun nou acudit- els teus tenien el seu èxit- poc ens podíem imaginar la teva propera absència personal.

Àngel, no eres un més de la colla, eres un pal de paller que amb el teu bon humor, simpatia i coneixements, sabies posar la sal i la flaire d’una alegria contagiosa, sana i equilibrada. Un humor que el vas conservar fins els darrers moments, tot i patir una malaltia que ha durat tretze anys. La quantitat de medicines -vint-i-nou diàries- no et podien curar, però sí mitigar i retardar el teu descontrol físic. Darrerament l’acusaves més visiblement i havies de menester una cadira de rodes pels desplaçaments de certa distància.

En el seu moment vares traspassar la farmàcia que era el teu modus vivendi, en saber el diagnòstic de la teva malaltia i que cap de les teves filles la volien per a elles, tot escollint diferents carreres d’acord amb les seves vocacions. Com a bon pare no imposaves sinó que respectaves les seves voluntats. Iniciaves així una jubilació anticipada, forçada per la situació nova. Però ni la por ni el contratemps et varen vèncer i donant ales a la teva disponibilitat vas omplir i enriquir el temps de la teva vida fent un bon servei a la família, en especial als pares.

T’oferires a la parròquia apuntant-te a la pastoral de la salut. Darrerament vas ser ajudat pel bon amic Joan Huerva i podem dir que tots dos heu fet un bon servei a la residència d’avis del carrer Amigó. A més et vas matricular a la facultat de Teologia de Barcelona i per internet anaves estudiant i aprovant les assignatures dels cursos. Alguna vegada havíem parlat d’una possible ordenació diaconal que no ha estat possible, però el teu servei laïcal ha estat immens, fecund, durant una colla d’anys. La formació, la fe i una bona dosis de voluntat t’han ajudat a ser tot el que has estat durant la teva vida humana, sortosament compartida amb nosaltres.

Bé, d’aquell dissabte que he parlat més amunt en tindré sempre un record especial i més quan acabada la gresca a La Taronja i ficar-te al cotxe que conduïa la Rosa vares dir-me: “ Xavier, hem d’anar a Montserrat” i et vaig respondre amb un “como no” que diuen els mexicans, convençut que ho duríem a terme. Eres un enamorat de la natura i Montserrat era tot un símbol de preferència per a tu, no sols per la muntanya sinó per la fe en el Santuari dedicat a la nostra Moreneta. La cançó diu “amb serra d’or els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau”, el d’Ella. Ara el cel és també el teu palau, serrat per tu amb joies i sofriments, però per damunt de tot per l’estimació a tots, no sols de paraula sinó amb fets plausibles.

Àngel, és trist dir-nos adéu, per això et dic a reveure! Que en la més alta estança on ara reposes preguis i vetllis per tots nosaltres, també per l’Església, ara conduïda pel Papa i pastor Francesc. Tan aviat com puguem pujarem a Montserrat, tots dos, i als peus de la Mare saciarem les buidors d’esperit per tornar com sempre a la lluita de cada dia. Sí, t’he dit tots dos perquè tu vindràs amb mi dins el meu cor, que et portarà content i eufòric de mantenir l’amistat d’abans i d’ara, ja que tot, encara que sigui diferent, segueix i segueix per sempre. Ep! No pujarem caminant, que la meva pròtesi femoral no ho resistiria. Gràcies Àngel en nom de la comunitat de Sant Ildefons i meu per tots aquells anys del teu servei, amistat i fe compartida amb senzillesa. Has deixat petjada com a persona i creient compromès amb el món i amb l’Església. Sempre teu.

Francesc Xavier de Dou