Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


30 de juliol de 2013

Cronologia bàsica del Concili

Seguint la línia iniciada l’any passat i que hem mantingut durant tot el curs amb publicacions i articles del que va ser el Concili Vaticà II, del qual hem celebrat el cinquantenari de la seva inauguració, publiquem aquí una cronologia bàsica del procés que va conduir cap al Concili i del Concili mateix. Així podrem estar més ben situats davant aquest esdeveniment tan decisiu de la nostra història eclesial.

La informació ha estat publicada pel Centre de Pastoral Litúrgica a Missa Dominical.

28-10-1958: Elecció de Joan XXIII com a papa.

25-01-1959: Joan XXIII anuncia la decisió de convocar un Concili.

14-07-1959: S'anuncia que el Concili es farà al Vaticà i serà anomenat "Concili Vaticà II". Els Concilis són anomenats pel lloc on es fan, i el número depèn dels que s'han fet en aquell lloc. Al Vaticà fins llavors només se n'havia fet un, el Vaticà I, els anys 1869-1870.

05-06-1960: Nomenament de les comissions preparatòries.

02-02-1962: Joan XXIII fixa l’inici del Concili per a l'11 d'octubre de 1962.

11-09-1962: Missatge radiofònic de Joan XXIII presentant el Concili al món.

11-10-1962: Inauguració del Concili Vaticà II a la basílica de Sant Pere.

20-10-1962: Missatge del Concili a la humanitat.

08-12-1962: Sessió conclusiva de la primera etapa del Concili.

11-04-1963: Encíclica Pacem ín terris de Joan XXIII.

03-06-1963: Mort de Joan XXIII.

21-06-1963: Elecció de Pau VI com a papa.

29-09-1963: Obertura de la segona etapa del Concili.

04-12-1963: Sessió conclusiva de la segona etapa. Aprovació de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia i del Decret sobre els Mitjans de Comunicació Social.

4/6-1-1964: Peregrinació de Pau VI a Jerusalem i trobada amb el patriarca Atenàgores.

13-01-1964: Creació del Consell per a la posada en pràctica de la Constitució sobre la Litúrgia.

06-08-1964: Encíclica Ecclesiam suam de Pau VI.

14-09-1964: Obertura de la tercera etapa del Concili.

21-11-1964: Sessió conclusiva de la tercera etapa. Aprovació de la Constitució sobre l’Església i dels Decrets sobre l’Ecumenisme i sobre les Esglésies Orientals Catòliques.

07-03-1965: Implantació de la nova litúrgia de l’Eucaristia.

14-09-1965: Obertura de la quarta etapa del Concili.

28-10-1965: Sessió per a l’aprovació dels Decrets sobre el Ministeri Pastoral dels Bisbes, sobre la Renovació de la Vida Religiosa i sobre la Formació Sacerdotal, i de les Declaracions sobre l’Educació Cristiana i sobre la relació de l’Església amb les Religions no Cristianes.

18-11-1965: Sessió per a l’aprovació de la Constitució sobre la Divina Revelació i del Decret sobre l’Apostolat dels Laics.

07-12-1965: Sessió conclusiva de la quarta etapa i aprovació de la Constitució sobre l’Església en el Món d'Avui, dels Decrets sobre l’Activitat Missionera de l’Església i sobre el Ministeri i la Vida dels Preveres, i de la Declaració sobre la Llibertat Religiosa.

08-12-1965: Celebració conclusiva del Concili i lectura dels missatges del Concili a la Humanitat.


27 de juliol de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

“I jo us dic: demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca, troba; a tothom qui truca, li obren.” Lc 11: 9-10

Les lectures d'aquest diumenge són per fer una llarga meditació. Crec que si dediquéssim tres dies a meditar, no acabaríem d'aprofundir tot el que ens ofereixen.

Em pregunto: No ens trobem en una situació molt semblant a la dels habitants de Sodoma i Gomorra?

Uns roben i es dediquen a tota mena d'orgies perquè en res no troben la satisfacció que busquen embogits. D'altres, com que tenim més del que necessitem, ens ho mirem i anem fent caritat del que ens sobra.

Ja voldríem que les coses canviessin. Tota l’estructura que domina el món és de pecat, ja que té com a conseqüència els sofriments de moltes de les nostres germanes i germans incloent els infants. I no sols a l'Àfrica, com quan donàvem o demanàvem pel Domund, ara els tenim al costat de casa.

Sort que Lluc ens diu com hem de pregar i ens adverteix que quan ens demanin alguna cosa no podem dir: No m'amoïnis, la porta (del meu cor) ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit (ja estem bé, no ens manca res).

Que Déu ens perdoni i tingui pietat de nosaltres. Sempre ens queda l’esperança, enmig del nostre pecat, d’allò que ens diu St. Pau: Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats... però ara (un ara sense temps) Déu us ha donat la vida juntament en Crist.

Angelina i Josep Mª

25 de juliol de 2013

Nota sobre la problemàtica dels assentaments d'immigrants en naus industrials i altres espais a Barcelona, de la Plataforma d'Entitats Cristianes amb els immigrants

A Barcelona prop de 300 immigrants malviuen en condicions infrahumanes en naus industrials o en altres locals ocupats. Ja sigui per motius econòmics o perquè no tenen permís de residència, aquestes persones no han pogut accedir a un habitatge digne i s’han vist abocades a aquesta situació. Una sentència d’un jutjat de Barcelona dictada recentment ha decidit el desallotjament d’un d’aquests assentaments, al carrer Puigcerdà.

Des de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants considerem que aquests assentaments són una realitat especialment dolorosa i contrària als drets humans i que posa al descobert el fracàs de les polítiques de regulació migratòria, acollida i integració social dels immigrats.

Per una millor comprensió del problema, en els darrers mesos hem escoltat representants d’entitats veïnals i associacions que vetllen pels drets dels immigrants, persones que viuen en els assentaments, responsables polítics de les administracions, especialment de l’Ajuntament de Barcelona, i veïns que han visitat aquestes naus o locals ocupats.

La realitat dels assentaments
Des de fa alguns anys, a la ciutat de Barcelona, especialment en els barris del Besòs i del Poble Nou, antigues naus industrials i altres locals han estat ocupats per diversos col·lectius de persones immigrades. Es calcula que hi viuen, de forma permanent, uns tres-cents immigrants i que uns altres sis-cents pernocten en una desena de naus i altres espais. Algunes d’aquestes persones provenen de poblacions veïnes d’on varen ser desallotjades.

23 de juliol de 2013

Tot fent camí

Fa pocs dies que ens ha deixat Maria Àngels Santomà que va portar la seva malaltia amb una gran enteresa fins al final. Tenia sempre una alegria que contagiava a tots els que la coneixíem. El millor homenatge que li podem fer és publicar aquí aquestes paraules escrites per ella al blog grupvertex.cat.

El dijous dia 25 en l’Eucaristia de les 8 del vespre pregarem per l’etern repòs de la seva ànima. Descansi en pau.

Per què el dolor?
El títol ja mostra la meva preocupació davant l’interrogant del dolor. Aquest pensament em remet a un poema de Màrius Sampere, amb qui comparteixo el dilema intern de voler entendre per què ens toca patir tant. Era això necessari per formar-nos com a persones? O és una voluntat arbitrària del déu sense que nosaltres puguem copsar-ne el motiu? Aquesta és una mostra del text del poeta.

 
Pare, el dolor

Pare, el dolor no calia.
El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots,
la teva casa llunyana
l’hauríem trobada, també, només pujant.
La llum de la finestra eterna
rere la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle màxim
amb la puntualitat del sopar exacta de la mort.
No, Pare, el dolor no calia

Per què passen les coses quan sembla que ho tens tot controlat i que més o menys omples els buits amb reflexions, silencis i lectures enriquidores? A mi m’ho semblava així. Creia que portava una vida bastant ordenada i que les meves ànsies interiors, les meves curiositats les podia omplir amb mil activitats que m’agradaven. Em quedava molt món per aprendre. L’etapa que vaig poder anar a la universitat la recordo com una època meravellosa; el meu interior es despertava a noves sensacions, a nous coneixements i s’anava enriquint a poc a poc, és com si per dintre de mi corregués una nova saba que anés penetrant cada racó del meu cos. Aquest petit trajecte el vaig fer amb una amiga més gran, ara morta, que va ser una guia per a mi. El seu mètode tan minuciós, tan ordenat i tan obert a tot em va anar menant a un estadi joiós per a mi, a una sensació cap a un camí de plenitud. Em semblava un traçat immens, infinit.

També tenia el meu espai per pensar en els altres i dedicar unes hores a la setmana per ajudar una mica -tot a petita escala, jo sóc així, reconec que poca cosa- i col·laborar amb alguna organització de suport a la gent sense llar.

20 de juliol de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

L'altre

El sentit de les lectures bíbliques és pedagògic i el que cal és procurar aplicar la lliçó a la pròpia vida.

La primera lectura del llibre del Gènesi ens diu que Abraham prenia la fresca davant la seva tenda i es troba de sobte amb tres homes desconeguts que vénen de lluny. Abraham els prega que entrin, que es rentin, els alimenta i els deixa satisfets. Abans de marxar els tres homes li diuen a Abraham que Sara, la seva dona, tindrà el fill que tant havien desitjat. No ho trobo d'aplicació literal a la meva vida. És quasi segur que si vénen els tres homes, jo no els deixi entrar, encara que pel fono em prometin que la meva dona tindrà un fill. Només entenc que cal ser acollidor però dintre d'un ordre: tal com estan les coses avui no sabem com és l'altre.

A la segona lectura la carta de Sant Pau és més entenedora, quan accepta patir pels seus germans per tal que Crist, que és l'esperança de la glòria que ha de venir, estigui amb ells. Això és evangelitzar i avui no és fàcil arribar a l'altre.

L'Evangeli d'avui ens parla de Marta i Maria; del que t'adones primer és que Maria s'equivoca i el millor que podia fer és anar a seure, com Marta, als peus de Jesús i si a la cuina o a casa queden coses per fer, ja es faran més tard. Cal distingir entre el que és important i el que és urgent. Aquí l'important és Jesús i la resta es pot ajornar encara que sembli urgent. Cal tenir la saviesa per saber escollir l'important i més quan l'altre és Jesús.

Àngel Oliva

17 de juliol de 2013

Protegir la llibertat per Ramon M.Nogués

El de tant en tant sorprenent Papa Benet XVI, al Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2011, deia: “en la llibertat religiosa s’expressa l’especificitat de la persona humana”, i, en un discurs de 21 de setembre de 2007, definia aquesta llibertat com a “dret fonamental no suprimible, inalienable i inviolable, arrelat en la dignitat de tot ésser humà”. I afegia: “l’exercici d’aquesta llibertat implica també el dret a canviar de religió, dret que cal garantir no solament jurídicament, sinó també en la pràctica diària”.

Òbviament aquesta àmplia referència ètica fonamental del dret al·ludit es basa en la consciència, que és també la referència de tot comportament moral d’acord amb tots els moralistes de totes les èpoques.

El problema ve quan dels principis se’n treuen conseqüències. Per exemple, em sembla que, si el dret a canviar de religió d’acord amb la pròpia consciència mereix tot tipus de projecció jurídica i pràctica, encara més ha de rebre tal protecció el dret a canviar la pròpia religió de dins estant, és a dir, les seves disciplines i elements institucionals i no solament en la pràctica personal i privada (cosa òbvia), sinó també en la pràctica pública, si el canvi és adequadament justificat en el context de la religió en què es proposa el canvi.

Concretament, aquells catòlics que adequadament reclamen a l’Església canvis fonamentats, clarament basats en el Nou Testament, han de ser escoltats i protegits jurídicament i pràcticament per la jerarquia, responsable principal de la protecció dels drets a l’església, i no ser considerats com a desviats, desobedients i poc fidels a Jesús. Em refereixo, per exemple, als que demanen que el Papa no sigui Cap d’Estat, que se suprimeixin les exhibicions de lluïment per part de les jerarquies, que es promogui la participació de tots els cristians en la gestió de les comunitats o que l’exercici dels ministeris ordenats sigui compatible amb la vida de parella i família. Aquestes reclamacions expressen la pràctica de les esglésies explicitada en el Nou Testament i, en conseqüència, se’n demana el canvi, no de religió, sinó en la religió.

Ramon M Nogués - juny de 2013
Editorial del web de Cristianisme al Segle XXI del 8 de juny de 2013

16 de juliol de 2013

La Mare de Déu del Carme

Avui dia 16 de juliol és la festa de la Mare de Déu del Carme, patrona de la mar, dels pescadors i de moltes poblacions del litoral mediterrani. La seva denominació procedeix del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula Karmel o Al-Karem i que es podria traduir com “jardí”.

Les celebracions de la seva festivitat s’acompanyen de processons marineres amb embarcacions de tot tipus que s'arrenglen darrera la barca principal que porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, o "Stella Maris". Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la verge. Es fa una ofrena floral, llançant rams a l’aigua en memòria de tots aquells que han trobat la mort a la mar. Quan la imatge es retorna al seu altar de l'església, els portadors canten la Salve marinera.

13 de juliol de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

De Sant Pau a Teilhard de Chardin

Cal llegir vàries vegades, i amb atenció meditativa, el fragment de la Carta de Sant Pau als cristians colossencs. És un al·legat de gran potència literària i teològica que se’ns posa al davant i ens arrenca de l’ànima l’exultació de ser persones, éssers intel·ligents capaços de reconèixer quin és el Principi i quina és la Fi de tots els homes i dones de la Terra.

Sant Pau va més enllà encara: la seva descripció comprèn les coses visibles i les invisibles, que és una forma pre-científica, evidentment, de parlar de l’Univers. Jesucrist és la imatge de Déu invisible i, com a posseïdor de la divinitat, és anterior a tota creació. És més: en Ell reposa tota la consistència de la creació, i Ell és també el que ha de conciliar la creació amb el Creador. Jesucrist és l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi de tota la realitat creada.

Vint segles després que Sant Pau ens regalés aquesta descripció reveladora del misteri de Jesucrist –Déu en el Món, Déu entre els homes-, Pierre Teilhard de Chardin, des d’una perspectiva científica de caràcter evolutiu, col·loca Déu com a eix del seu pensament. A les seves formulacions trobem un insistent propòsit de conciliació entre Ciència i Fe. Així com l’home –afirma- es troba integrat en el Cosmos, Déu està compenetrat amb el Món en el seu procés evolutiu. Déu, en allò que té de més vivent, no està gens lluny de nosaltres, les persones humanes, ni fora de l’esfera tangible per l’esperit.

Hi ha una estreta vinculació entre l’evolució del Món i la dinàmica de progrés de l’esperit desencadenada des del primer instant de la creació de l’Univers. Per això, els creients en Jesucrist, Alfa, Omega i Centre de la creació, no han de defugir en cap moment de la vida el seu compromís en la marxa del Món i sobretot la seva aportació al creixement constant de l’esperit, que és garantia de convivència, pau i solidaritat entre els humans.

Josep-Maria Puigjaner

11 de juliol de 2013

Assemblea extraordinària de Sant Ildefons - Juny de 2013: Xerrada de Mons. Sebastià Taltavull

En la introducció de la xerrada, Mons. Sebastià Taltavull ens va parlar de la situació de l’Església: ens trobem a l’any de la Fe, un any que per l’Església universal hauria de ser un motiu de joia i de profunda transformació en les nostres comunitats. Hauria de ser un moment de deixar les paraules i preguntar-nos on hem anunciat Jesucrist, des de la nostra comunitat i en el nostre món. Hauríem de posar l’accent en redescobrir l’alegria de creure i retrobar l’entusiasme d’anunciar la nostra Fe en un món en crisi a tots nivells.

Tal com vam fer en l’assemblea del maig de 2012, vam tornar a revisar la situació del Pla Pastoral Diocesà, un pla plenament actiu i ben viu en els seus tres principals objectius:

L’anunci de Jesucrist als que no creuen: d’acord amb la referència feta a l’Any de la Fe, aquest objectiu és plenament vigent en les nostres comunitats. Ens hauríem de preguntar si hem arribat a un anunci sincer i honest de la nostra Fe, que encomani alegria i emoció.

o Però la Fe no s’imposa sinó que es proposa. Hem de trobar aquells moments d’acompanyament, de solidaritat, de dificultats en persones i famílies en què la Fe els és realment una bona notícia.

o Les oportunitats per la nova evangelització hi són però de vegades no les reconeixem: ens hem preguntat per exemple com evangelitzem els pares de la nostra Catequesi familiar perquè siguin uns bons educadors en valors cristians? Hem convidat a algú a participar en els actes i celebracions de la comunitat, tot deixant-nos interpel•lar pel tipus d’acolliment que els fem?

o El nostre testimoni de la Fe ha de ser un punt de contacte amb tots aquells que estan en recerca, però necessitem el punt emocional, aquell que ens permet fugir de la superficialitat i ens porta al diàleg més profund.

o De vegades sembla que reflectim una mena de cansament pastoral per part dels capellans i de les comunitats.

Els Sagraments de la iniciació cristiana: hem de seguir treballant en el reforç de tots tres Sagraments, els punts fonamentals per a què l’Església convidi realment a nous cristians i noves comunitats.

o El Baptisme hauria de ser un símbol plenament comunitari, hauria de ser un signe visible de la vitalitat i compromís d’una comunitat.
o També hem de treballar el sentit i la realització d’un projecte de Catecumenat, tot constatant les grans dificultats i el fet que a Barcelona de moment no hagi funcionat.

o Hem de recuperar i reforçar el sentit de la Confirmació: sembla que n’haguem fet un sagrament de tràmit, de transició, quan és un punt central en la vida del cristià i la culminació de la iniciació cristiana.

La Solidaritat: és probablement l’objectiu que s’ha treballat més i aquesta feina ha estat reconeguda a nivell pastoral i social:

9 de juliol de 2013

Campaments i colònies de l’Esplai Sant Ildefons 2013

Els monitors responsables de les sortides d’estiu de l’Esplai de la comunitat informen de les rutes que faran els diferents grups:

Del 13 al 24 de juliol:

Bufanúvols (els més petits): aniran a una casa de colònies a Sils.

 Trencapins: s'instal·laran en un terreny a Vallfogona del Ripollès.

Mowglis: plantaran tendes en un terreny de Ribes de Freser.

Xerpes: faran una ruta per la Costa Brava.
 

I del 17 al 29 de juliol:

Apos (els més grans): faran ruta amb bicicleta per Menorca.
 

Els desitgem a tots un bon viatge i una bona estada i que tornin amb les piles ben carregades.

6 de juliol de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

El discipulat de Jesús va entendre, ben aviat, que seguir-lo no era fàcil, més aviat era un ofici força perillós: Us envio com anyells enmig de llops. El retall de l’Evangeli de Marc que correspon llegir avui, ho diu ben clar i és tot un programa de vida. En primer lloc cal, de cor, desitjar pau a tothom en entrar en una casa, això vol dir que si no et reben bé més val que marxis sense crear malestars ni patiments, gràficament recomana dir: ens espolsem (la pols) i us la deixem. Però sapigueu que el Regne de Déu és a prop. No amaguen la seva missió, però no incomoden. Potser més tard arribarà el moment oportú de curar malalts i de compartir, en aquella casa, o en aquell poble, el menjar i el beure que tinguin.

Qui us escolta a vosaltres m’escolta a mi. Qui no fa cas de vosaltres no fa cas de mi, qui no fa cas de mi, no fa cas de qui m’ha enviat. Jesús encomana una missió de manera clara i contundent i, sense subterfugis, transmet el llegat que ha rebut i ha acceptat d’una manera totalment compromesa. Hi ha compromès la vida sencera i això, el compromís, els el demana ara al grup que el segueix, que difícilment l’entén. Quan tornen, però, no es poden estar d’expressar l’alegria que han experimentat quan han vist que els dimonis se’ls han sotmès. Possiblement aquests dimonis els portaven dins en forma de pors, de dubtes, mentint-se ells mateixos i ara reforçats per Jesús estan contents. Però els diu: No us alegreu perquè els esperits se us sotmeten, alegreu-vos perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.

Podem atrevir-nos a pensar que en el cel hi ha escrits TOTS els noms? Ens ho hem de guanyar implicant-nos i comprometent-nos, però D* està esperant-nos content encara que duem una maleta petita de bones intencions poc o mal aconseguides.

Sefa Amell

3 de juliol de 2013

Ramon M Nogués a “La Contra” de La Vanguardia del 24 de juny de 2013

Tinc 75 anys. Sóc de Barcelona. Sóc catedràtic emèrit d'Antropologia Biològica, i sacerdot escolapi. Sóc celibatari. Política? Cor de centre, cap d'esquerres. Sóc un cristià més evangèlic que jeràrquic. Déu és el nom per al misteri de la vida: escriu D** per evitar connotacions...

Transcendència
El nostre cervell humà, a diferència dels de la resta de primats, prodiga “activitats de luxe”: simbolisme, recerca de bellesa, ètica: transcendència! Amb quina funció? Serveix per sobreviure? Ens ho explica el biòleg, filòsof i teòleg escolapi Ramon Maria Nogués a la seva obra Cervell i transcendència (Fragmenta), de la qual m’atreu aquesta frase llatina: “No hi ha res en l’intel•lecte que no hagi passat pels sentits. M’explica el que li va dir al seu amic el capellà Francesc Botey, a qui el bisbe va suggerir canviar la barraca del Somorrostro per una habitació millor: “Visc a la millor casa de Barcelona: el meu jardí és tot el Mediterrani”. La bellesa és la mirada.

"Un ovni i l'aparició d'una verge són igual per al cervell"

Ser religiós i científic és compatible?
La ciència obté dades. La religió les interpreta.

I on és la veritat?

Hi ha relats. I el relat religiós conté veritat poètica, simbòlica.

"La veritat més alta és la veritat poètica", deia Kapuscinski.
El relat científic és avui el que més cotitza.

La religió quan apareix?
Fa 40.000 anys apareix l’art en coves: neix la ment simbòlica, religiosa.

Art i religió van junts?
Sí, manifesten sentit de transcendència.

Què és el sentit de transcendència?
L'ésser humà se situa a si mateix en el decurs del temps i es qüestiona què hi ha abans i després de la seva vida: transcendència!

I crea una explicació.

Relats mitjançant l’art, la religió...