Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


31 d’agost de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

La humilitat

En aquestes dates tots ens anem reincorporant a les nostres tasques habituals. Anem ja deixant enrere els dies de lleure i només falta que els petits tornin a escola per tornar a endreçar la nostra vida. I és en aquest context que les lectures d’avui fan èmfasi en un dels trets que haurien de ser més característics de nosaltres, els cristians: la humilitat.

Primer, el llibre de Jesús, fill de Sira, ens diu que com més grans som, més humils hem de ser; que Déu és l’únic poderós. Quantes vegades hem pensat els darrers temps: que en són de creguts aquests o aquells ... el poder sembla corrompre l’ànima humana i fer oblidar la gran virtut de la humilitat. Per sort, entre nosaltres i al davant nostre encara n’hi ha molts que es fan iguals als germans, servidors més que no pas senyors. Penem-ne exemple!

Sant Lluc a l’Evangeli rebla el clau: tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit. En aquesta lectura, però, la humilitat es torna activa: quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics; potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa; més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs ... Aquesta opció – decidida, senzilla i humil – pels més desvalguts, que sembla com si fos la gran descoberta de l’Església del Segle XXI, ja la proclamaven ben fort i clar Jesús i els seus deixebles. També ho està fent el nostre papa Francesc. Seguim-lo i preguem per ell.

Julià i Rosa

30 d’agost de 2013

L’Encant de Gràcia, una iniciativa solidària amb “encant”

És una botiga muntada l'any 1998 per la Fundació ACIS, institució sense ànim de lucre que fou creada l’any 1962 amb finalitats educatives i com a resposta a les diverses necessitats culturals i socials. Des del seu inici ha estat oberta a tothom, sense elitismes ni discriminació per cap motiu ni concepte.

La botiga facilita la solidaritat entre tots els elements que hi participen: la dels venedors, tots voluntaris sense cap tipus de remuneració, la dels compradors, perquè fan possible una bona causa, i la de totes les persones que amb les seves donacions fan possible que l’assortiment d’articles per vendre sigui extens i de qualitat. Els articles exposats són variadíssims i provenen exclusivament de donacions, la qual cosa permet oferir-los a uns preus sensiblement baixos.

S’hi pot trobar de tot: antiguitats, artesania, roba per a la llar, jocs de taula, jocs de llit, cobrellits, cortines, bijuteria, ceràmica molt variada, monedes, segells, complements de vestir, imatges, medalles, joguines, nines, làmpades, llibres, revistes, estampes, postals, mobles, quadres, marcs, música (Lp, Cd), cassets, aparells Hi-Fi, objectes d’escriptori, objectes de regal, peces d’alumini, vaixelles i un llarguíssim etcètera que no permet ser classificat. Abans de ser posats a la venda tots els articles són revisats, netejats i reparats si és necessari.

El benefici de les vendes es destina a fer front a les necessitats de les seccions de l’ACIS: Llar d’infants - Parvulari, c/ Miquel dels Sants Oliver, 4. Escola de Primària i Secundària Artur Martorell, c/ Plaça de Can Baró, 1. Centre de Joves i Adults, c/ Molist, 17. Cultura i Espai - L’encant De Gràcia, c/ Astúries, 44.

La botiga es troba al carrer Astúries, 44, entre Gran de Gràcia i Torrent de l’Olla

Horari:
Matins: de dimarts a divendres d’11 a 13.30h
Tardes: de dilluns a divendres de 17.30 a 20.30h

Telèfon: 93 416 09 84

web: www.encantdegracia.com

26 d’agost de 2013

Homilia del Sant Pare Francesc a Lampedusa Camp d'esports "Arena" Dilluns, 8 de juliol de 2013

Immigrants morts en el mar, per aquestes barques que, lluny d'haver estat una via d'esperança, han estat una via de mort? Així deia el titular del periòdic. Des que fa algunes setmanes vaig saber aquesta notícia, desgraciadament tantes vegades repetida, el meu pensament ha tornat a ella contínuament, com una espina en el cor que causa dolor. I llavors vaig sentir que havia de venir avui aquí a resar, a fer un gest de proximitat, però també a despertar les nostres consciències perquè el que ha succeït no es repeteixi. Que no es repeteixi, per favor. Primer de tot voldria tenir una paraula de sincera gratitud i d'ànim envers vostès, habitants de Lampedusa i Linosa, envers les associacions, els voluntaris i les forces de seguretat, que han prestat i paren esment a persones en el seu viatge per cercar alguna cosa millor. Vostès són una realitat petita, però donen exemple de solidaritat! Gràcies! Gràcies també a l'Arquebisbe Mons. Francisco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i el seu acompanyament pastoral. Saludo cordialment a l'alcaldessa, la senyora Giusi Nicolini: moltes gràcies pel que ha fet i segueix fent. Vull tenir un record per als estimats immigrants musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà, amb el desig d'abundants fruits espirituals. L'Església està al seu costat en la cerca d'una vida més digna per a vostès i per a les seves famílies. A vostès: (oshiá)!

Aquest matí, a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, voldria proposar algunes paraules que més que res remoguin la consciència de tots, ens facin reflexionar i canviar concretament algunes actituds.

Adam, on ets? És la primera pregunta que Déu dirigeix a l'home després del pecat. On ets, Adam. I Adam és un home desorientat que ha perdut el seu lloc en la creació perquè pensa que serà poderós, que podrà dominar-ho tot, que serà Déu. I l'harmonia es trenca, l'home s'equivoca, i això es repeteix també en la relació amb l'altre, que ja no és un germà al qual estimar, sinó simplement algú que molesta en la meva vida, en el meu benestar. I Déu fa la segona pregunta: Caín, on és el teu germà? El somni de ser poderós, de ser tan gran com Déu, en definitiva, de ser Déu, porta a una cadena d'errors que és una cadena de mort, porta a vessar la sang del germà! Aquestes dues preguntes de Déu ressonen també avui, amb tota la seva força. Tants de nosaltres -m'incloc també jo- estem desorientats, ja no estem amatents al món en què vivim, no ens preocupem, no protegim el que Déu ha creat per a tots i no som capaços ni tan sols de cuidar-nos els uns als altres. I quan aquesta desorientació assoleix dimensions mundials, s'arriba a tragèdies com aquesta a la qual hem assistit.

24 d’agost de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

Senyor, són pocs els qui se salven?

En ple estiu, enmig de la canícula, l’Evangeli ens presenta Jesús de viatge, un viatge molt peculiar, fa el camí de Jerusalem. És un viatge que el fa molt lleuger d’equipatge. No va a la Ciutat santa a fer turisme, hi va per portar fins al final la seva missió, la de complir la voluntat del Pare. La d’estimar a tota la humanitat sense excloure a ningú, independentment de la seva cultura, religió, lloc de naixement, sexe.. I durant el seu trajecte va predicant i ensenyant el seu missatge, missatge que va acompanyat per la coherència de la seva vida.

I heus aquí que hi ha algú que li fa una pregunta ben estranya: «Senyor, són pocs els qui se salven?». A Jesús aquesta pregunta no li agrada, el seu interlocutor el que desitja és que el Senyor respongui, tot dient que només “els bons” se salvaran. I en aquesta categoria de “bons”, tant sols hi entren els que pertanyen al poble d’Israel. Per aquest motiu, el Senyor no contesta directament. La resposta de Jesús és sorprenent, i fins i tot provocadora.

En primer lloc parla de la “porta estreta”, això és, la porta de la humilitat, la que obliga a inclinar el cap per creuar-la. Lluny de l’orgull que manifestaven els que pertanyien a la casta dels que es creien bons per ser membres del poble escollit. Després li diu que el que compta per salvar-se és practicar la justícia i la misericòrdia, i no omplir-se la boca de bones paraules, o fins i tot practicar el culte.

I finalment, suposo que per gran sorpresa dels seus oients, Jesús diu que per seure a la taula de Regne no valen les influències sinó l'honestedat de cor. Honestedat que també es troba en els estrangers, aquells que sovint els tenim com agnòstics, ateus, pagans.

Suposo que Jesús amb aquesta resposta no va agradar a aquells que per ser membres d’Israel es pensaven que ja ho tenien tot guanyat.

XXI segles desprès, la resposta de Jesús també sorprèn a tots els que ens atrevim a jutjar, a condemnar els altres, perquè no formen part del nostre grup, de la nostra espiritualitat, de la nostra església.

Josep M. Jubany

20 d’agost de 2013

Ponència del Dr. Joan Estruch

Joan Estruch, eminent sociòleg de la religió, s’ha jubilat i a petició dels seus alumnes ha donat la darrera lliçó a l’Institut d’Estudis Catalans. Pel seu interès val la pena saber què va dir. Evidentment en fem un extracte que vol ser molt fidel al que ell va explicar. Ell va titular la seva lliçó-ponència així: Sociologia de la religió: tres punts de partença i una dotzena de conclusions provisionals. Breument anuncio els punts de partença:

1 - Veníem d’una època en què la sociologia de la religió era patrimoni de les burocràcies eclesials, empresa carregada de bones intencions però de conseqüències desastroses per a la sociologia com a disciplina científica.

2 - Tant en l’imaginari popular com també amb les maneres de fer de molts sociòlegs, el fenomen religiós quedava reduït a les manifestacions institucionals i eclesiàstiques i aquí a casa nostra reduïts al catolicisme.

3 - I en contra al que ens havien dit, la religió no s’acaba.

Al cap de gairebé mig segle de dedicació arribo a les següents conclusions:

1 - La religió no s’ha acabat ni fa pinta d’acabar-se. És cert que en el món actual s’ha produït un procés de secularització d’una manera prou destacada a Catalunya.

2 - El món continua essent religiós però no pas de la mateixa manera com sempre ho havia estat.

3 - Aquest punt és particularment interessant: Estruch distingeix entre Ortodòxia, allò que la gent creu i allò que la institució diu que hem de creure, i Ortopraxi, allò que passa en realitat, i fa una triple distinció: el que creu i practica, el que no creu ni practica i el que creu però que no practica.

17 d’agost de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

“... El Senyor /... ha escoltat el meu clam. / M’ha tret de la fossa profunda, /... Jo sóc pobre i desvalgut, / però el Senyor pensa en mi. / Ets tu qui m’ajuda i m’allibera. / Déu meu, no triguis més!” (Sl 40, 2-3 i 18). Avui la litúrgia ens dóna la clau, amb aquest salm responsorial, per entendre bé les tres lectures. Jeremias és tancat a la cisterna, una fossa profunda, per haver dit la veritat profètica que molesta la gent influent, gent davant la qual el rei Sedecias se sent impotent. Poders fàctics!, com sempre, com ara, que estem sotmesos al poder dels mercats, dels qui tenen el diner! Finalment es fa justícia i Jeremies és alliberat. La seva experiència troba en el salm citat l’expressió de la seva pregària confiada.

La duresa del que va d’haver de suportar Jesús per obediència, el suplici de la creu, ens diu l’autor de la segona lectura, la carta als Hebreus, que ha de dur-nos a córrer sense defallir en la prova que ens pertoqui (He 12, 1) i a no deixar-nos abatre, cansats i sense forces (He 12, 3). També a nosaltres la pregària del salm ens dóna confiança i coratge davant el repte que se’ns proposa a cadascú, per dur que sigui, com ho fou el que patí Jeremias. Déu ens escolta i allibera de l’abatiment. Jesús és el model que ens ajuda a lluitar en la prova que hem de fer nostra.

A l’evangeli, Jesús usa un llenguatge dur, contundent: calar foc a la terra, no dur-hi la pau sinó la divisió, tot anhelant el seu baptisme, que és la mort a la creu per complir la voluntat del Pare. Com sabem, el foc de què parla és el seu missatge penetrant pel poder de l’Esperit Sant que tot ho inflama. I la pau de fons que veiem present arreu en les seves paraules, que és serenor en l’amor a Déu i als germans, ens diu ara que no és una pau còmoda sense compromís. L’acceptació del missatge d’amor de Jesús, de la seva creu, divideix perquè les respostes són diverses. Demana coherència i exigència en l’acceptació de la voluntat de Déu i això, malauradament, porta divisió, fins i tot entre els més propers, com ja havia predit el profeta Miqueas (Mi 7, 6).

Són un compromís i una exigència dures, com a part de la prova que ens correspon assumir. Poden venir causades en part per la injustícia d’uns poders fàctics. Però no podem defallir i hem dur a terme el que ens pertoca per amor, solidàriament.

Jordi Cors

15 d’agost de 2013

Aniversari d’ordenació de diaca de Mn. Xavier de Dou

Avui dia 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu fa quaranta-un anys de l’ordenació de diaca del nostre estimat Mn. Xavier de Dou. Tot unint-nos a la seva pregària d’acció de gràcies demanem al Senyor que l’ompli dels seus dons i li permeti seguir molts anys amb nosaltres amb el seu servei a la comunitat i al front de l’equip de Càritas Parroquial i de la Pastoral de la Salut.

13 d’agost de 2013

La meva ànima magnifica el Senyor

Poema de Mn. Manuel Tort que celebra l’Eucaristia de les 12 del migdia dels dies feiners.

La meva ànima magnifica el Senyor

La meva ànima magnifica el Senyor..., una veu de noia anuncia
l’aurora immaculada dels horitzons de la fidelitat. El meu esperit celebra
el Déu que em salva..., el somriure del bes diví acarona veus i ribatges.
Déu ha mirat la petitesa d'una gràvida adolescent i arreu hissa peanyes
per arborar-la als cims més alts.

Oh qui la seguís al servei dels altres! Oh qui en fes, de les mans
i els braços, tupina i llossa per a tots els desheretats! Maria Verge, l’amor
canta corrandes d'onades missioneres. Maria Reina, la fe esperona daines
als vassallatges enamorats.

Déu vos salve..., la terra és llum d'un àngel que dia rere dia
s’encarna en tots els ulls joves. Oh la joia del teu ventre..., Elisabet mira
Maria i, a l'ombra de les estrelles, el sol sap que la lluna li agraeix el bes
de la claror.

A punt del tercer mil·lenni el camí -pressa i pregària- de la Mare
de Déu... Les branques dels roures i les alzines saluden la que s’avança
duent al ventre l’única salvació. Fulles i còdols de vials d’anys i paraules,
seguim la que no s'atura mai, delitosos del Crist que venç, transformats
pel que sempre ressuscita, alletats pel que sempre ens és coratge.

I, amb ella i el Fill que ens lliura, germans de la germana gran
que sempre ens és mare, convidem els amics al seu seguici. Ressuscitats,
diguem al món que tot és vida. Vida i miracle per l’amor sense mesura
de l'Infant a la seva Reina que, havent-la provat com a tots nosaltres la
trobà plena de gràcia i, amb l'aigua saborosa d'aquesta gràcia, ha besat
enamoradament els llavis de la humanitat.

12 d’agost de 2013

Els documents del Concili Vaticà II

El Concili Vaticà II va aprovar setze documents, que es divideixen segons la seva importància en constitucions, decrets i declaracions. El Centre de Pastoral Litúrgica a través de Missa Dominical publica la llista d’aquests documents, que reproduïm, afegint-hi el nom en llatí amb què són coneguts (aquest nom en llatí ve de les paraules amb què comença el document), i les sigles corresponents. La data de l’aprovació de cada document està indicada en la cronologia que vam publicar en aquest article del dia 30 de juliol.

Constitucions

Constitució dogmàtica sobre l’Església (Lumen Gentium, LG)

Constitució dogmàtica sobre la Divina Revelació (Dei Verbum, DV)

Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (Sacrosanctum Concilium, SC)

Constitució pastoral sobre l’Església en el Món d'Avui (Gaudium et Spes, GS)

Decrets


Decret sobre el Ministeri Pastoral dels Bisbes (Christus Dominus, CD)

Decret sobre el Ministeri i la Vida dels Preveres (Presbyterorum Ordinis, PO)

Decret sobre la Formació Sacerdotal (Optatam Totius, OT)

Decret sobre la Renovació de la Vida Religiosa (Perfectae Caritatis, PC)

Decret sobre l’Apostolat dels Laics (Apostolicam Actuositatem, AA)

Decret sobre les Esglésies Orientals Catòliques (Orientalium Ecclesiarum, OR)

Decret sobre l’Activitat Missionera de l’Església (Ad Gentes, AG)

Decret sobre l’Ecumenisme (Unitatis Redintegratio, UR)

Decret sobre els Mitjans de Comunicació Social (Inter Mirifica, IM)


Declaracions


Declaració sobre la Llibertat Religiosa (Dignitatis Humanae, DH)

Declaració sobre l’Educació Cristiana (Gravissimum Educationis, GE)

Declaració sobre la relació de l’Església amb les Religions no Cristianes (Nostra Aetate, NA)

10 d’agost de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

El servei és la prova de l’amor

Després que Jesús va deixar clar que el gran problema de l’ésser humà és la cobdícia, ara ens diu que la clau d’una vida plena és el servei als altres, i ho expressa sota el prisma del despreniment, de l’alliberament del neguit, de l’enganyosa trampa de somiar amb el passat i el futur en comptes de viure el present amb confiança. Però, això, com es pot dur a terme? La màxima, “perquè on es troba el vostre tresor, allí hi haurà el vostre cor” ens dóna la clau d’interpretació. On tenim el nostre cor?

Déu en nosaltres és la realitat singular i única que cap lladre ni banquer ens poden robar. I quan Déu és el tresor de la nostra vida, tota ella queda ben arrelada i enmig dels contratemps de la mateixa història personal i col·lectiva regalimem goig, bondat, les nostres relacions flueixen, tenim capacitat de superació i disponibilitat total.

En l’explicació de la paràbola Jesús deixa entendre que tot deixeble seu provingui d’on provingui està cridat a ser bon administrador perquè ningú no passi cap necessitat. Per tant, no hi ha deixebles de primera ni de segona. Tots estem igualment convidats a viure i actuar com Jesús.

Quina és la tasca de l’administrador? Senzillament i planerament fer-se càrrec de la distribució equitativa i justa dels béns de la terra en benefici dels pobres i necessitats i compartir els béns espirituals. Aquesta tasca s’ha de fer amb seny i lucidesa, amb decisió ferma d’estar despert, amb lleialtat i fidelitat. I tot això en una atmosfera profundament joiosa. Per tres vegades s’emfatitza: ”Feliços aquells criats” (v.37). ”Feliços són aquests” (v.38). “Feliç aquest criat” (v.43). Així, doncs, el servei no és cap humiliació ni obligació, es tracta d’entrar en la via d’identificació amb Jesús en un vis a vis, on Ell mateix se cenyirà el davantal i es posarà a servir als seus.

Però, envers els qui actuen amb autoritarisme, poder i manipulació, Jesús fa servir un llenguatge dur i tallant, aquests són individus que no estan interiorment alliberats, segueixen el camí del desamor. Ara bé, la responsabilitat i el resultat d’una vida està en proporció als dons rebuts i de ser-ne fidel. Creiem de debò que el que som i tenim és la nostra possibilitat de dur una vida plena?

Esther Bochita

8 d’agost de 2013

Article d’Enric Cirici a’ "El Pregó": El procés a Jordi Pujol

Reproduïm aquest article d’Enric Cirici publicat a l’últim número d’El pregó.

El procés a Jordi Pujol

Parlo del reportatge que va emetre TV3 sota el títol de Pujol/Catalunya el 21 de maig de 2013. Penso que va ser força fidel als fets del Palau que portaren Jordi Pujol a la sinistra comissaria de la Via Laietana i al judici militar el 13 de juny de 1960. Potser calia ressaltar més que l'energia antidictadura i catalanista dels organitzadors venia de força més lluny: portaven 10 anys de preparació en diferents institucions d'índole religiosa. Era aquella generació que inicià la reacció/resistència el 1951 amb la vaga d'usuaris dels tramvies de la ciutat de Barcelona. Quasi tota una dècada de preparació i de solidesa personal.

Entenc que podia haver-se ampliat molt el reportatge, però que això per raons òbvies d'espai no era possible.

En canvi hi ha quelcom que no crec que la manca d'espai ho justifiqui: l'absència de la figura de l'abat Escarré i de Montserrat és un camuflatge de la història. No pot ser un oblit innocent. Com tampoc la imatge tètrica i encarcarada que presenta de l'arquebisbe de Barce¬lona Gregorio Modrego. L'abat no va parar d'intercedir i donar refugi a un grup important de desapareguts i l'arquebisbe de Barcelona es va moure molt, fins i tot va acudir a una reunió amb Franco i va defensar els joves davant el silenci absolut del dictador que el va acomiadar amb una cínica frase, més o menys com aquesta: «Me satisface mucho que un obispo se preocupe por sus feligreses». I el va acompanyar a la porta... i punt. Els jesuïtes també van actuar molt, jo mateix sóc testimoni de diverses reunions amb el bisbe. Per tant, amb més o menys èxit, l'Església catalana es va moure i molt.

Ha estat una llàstima que un bon treball hagi quedat escapçat de fets importants que hi haurien d'haver figurat. Ara es respira anticlericalisme injust i passat de moda

6 d’agost de 2013

Paraules des de la parròquia de Sant Paulí de Nola

Una vegada més volem agrair a la Comunitat de Sant Ildefons la vostra solidaritat amb la parròquia agermanada. Els vostres aliments i l'ajuda econòmica ja els estem compartint amb moltes famílies del Barri del Besòs.

Vivim tots plegats uns moments molt difícils però que a la vegada també generen abundor de generositat, com és el vostre cas.

Permeteu que us diguem "gràcies" en nom de les persones i famílies que reben la vostra generosa col·laboració. També us volem informar de la festa patronal del passat 22 de juny, Sant Paulí de Nola. Varen concelebrar Mn. Josep Maria Jubany i Mn. Xavier, el vostre diaca. L'Eucaristia tingué un to especial. La presidí el Cardenal Lluís Martínez Sistach i es varen inaugurar uns nous o remodelats espais parroquials: ascensor, lavabo adaptat, despatx, sales i un petit campanar.

Aquestes obres s'han pogut fer gràcies a un llegat del fundador de la parròquia Mn. Joan Serra, que morí fa 2 anys, i amb un complement provinent del Fons Comú Diocesà. El resultat és una bona millora pels diferents serveis que ofereix la parròquia. És una bona notícia enmig de tanta crisi.

Mn. Salvador Torres i Romeu

4 d’agost de 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

Vanitat de vanitats

Sembla que en aquesta pausa estival ens ho hauríem de prendre tot amb una mica més de calma, d’una forma una mica més suau. Però els textos d’aquest primer diumenge d’agost no ens donen treva i ens insisteixen en el valor central de la nostra fe: De què ens valen els esforços que fem cada dia en la nostra vida si el nostre cor i el nostre sentiment no pot descansar en allò que és veritablement important? De què ens val acumular tot allò material que no ens servirà per res en el seguiment al Crist? I continua amb l’Evangeli de sant Lluc, que ens diu com anem d’errats acumulant riqueses, allò que no ens fa rics als ulls de Déu.

Sembla un acudit de mal gust que per una banda ens qüestionem sobre la nostra pròpia cobdícia i per l’altra veiem el que passa a la nostra societat i amb alguns dels nostres dirigents. Aquest espectacle lamentable i vergonyós sembla voler dir que el diner ho pot comprar i fer tot en forma de comissions, influències, sobresous, finançaments escandalosos.....És una gran paradoxa i, al mateix temps, una gran riquesa que des de l’Evangeli seguim afirmant que tot això no ens porta a res, no ens fa millors, no ens fa més feliços, però sí que ens hauria de fer més responsables davant de l’atur, la fam i la misèria en situacions d’amics i familiars que tenim al nostre costat cada dia.

De vegades penso que, si encara podem parlar d’alguna manera de ‘pecat mortal’, l’aplicaria a les situacions en què, els més forts, simplement per ser-ho, s’aprofiten de la seva posició en detriment dels més vulnerables: 48 milions d’euros a Suïssa, tràfic d’influències constant, permisos immobiliaris a canvi de donacions a partits i tantes altres situacions a les que sembla que ja ens haguem acostumat. Però no ho hem de fer, no hem de tolerar el cinisme de permetre aquests fets ni el mal que provoquen. L’Església i tots nosaltres hauríem de ser els primers a denunciar i reclamar honestedat, no només perquè Jesús ens ho demana per ser veritablement feliços, sinó també perquè tanta cobdícia i vanitat són la primera causa de la injustícia en el nostre món. Jesús és exigent en aquest aspecte i a l’Evangeli ens demana que els cristians no siguem ni complaents ni còmplices d’aquestes situacions.

Lluís Sànchez Rissech

1 d’agost de 2013

Frederic Bassó, una vida al servei de la catequesi

Amb aquest títol la revista Foc Nou inclou en el seu número de maig-juliol 2013 un extens article testimoni de la tasca catequètica de Frederic Bassó, que ha estat la seva vocació primigènia des que va ser ordenat prevere l’any 1954, pocs anys abans del Concili Vaticà II, que tot seguit es reprodueix. Ell mateix ho explica amb aquestes paraules:

Els amics de “Foc Nou” em demanen “una exposició de la meva tasca i pensament sobre la catequesi. Així com un resum del que et sembli més important del que has fet i sobretot del perquè ho has fet. Com un testimoni personal”.

Tot això és fruit de demanar-me el que ha estat la tasca de tota la meva vida de prevere, en l'intent de comprendre bé i posar en pràctica l' esperit i la paraula del Concili Vaticà II sobre la catequesi. Concili que va culminar l'any 1965, precisament als inicis de la meva tasca tasca pastoral. Vaig rebre l' orde presbiteral l' any 1954.

Penso que han estat molt importants, per a tota la meva tasca catequètica, unes primeres experiències durant la infància i l’adolescència, com és ara: l'haver sigut escolanet de Sant Felip Neri, on vaig experimentar un ambient fresc, lliure i alegre de viure la fe infantil.

També, ja en la joventut, el tracte molt freqüent i intens amb Mn. Antoni Batlle, dels Minyons Escoltes. Recordo especialment els dies de passeig en el Seminari, durant els quals uns quants ens escapàvem del grup i anàvem a veure "el Mossèn", que ens deixava llibres francesos sobre temes de teologia pastoral que desprès ens comentava en les següents visites. Així, clandestinament, ens anava introduint en la "Nova Teologia", que desprès va ser fonamental en la doctrina conciliar, i de fet ens va preparar per rebre el Concili.

Tot aquest bagatge juvenil ens va donar empenta per viure els primers llocs de treball pastoral. Vaig exercir de vicari de varies parròquies, de consiliari de la Delegació Diocesana d'Escoltisme, de l' Agrupament Escolta Mn. Batlle i consiliari de l'Escola Talitha, pionera, entre d'altres, de la Renovació pedagògica a Catalunya. En tots aquests llocs vaig fer la primera experiència en el tracte pastoral amb els infants, adolescents, caps escoltes, mestres i pares en la tasca de presentar, alimentar i animar la vida de fe cristiana: fer catequesi.