1 - Veníem d’una època en què la sociologia de la religió era patrimoni de les burocràcies eclesials, empresa carregada de bones intencions però de conseqüències desastroses per a la sociologia com a disciplina científica.
2 - Tant en l’imaginari popular com també amb les maneres de fer de molts sociòlegs, el fenomen religiós quedava reduït a les manifestacions institucionals i eclesiàstiques i aquí a casa nostra reduïts al catolicisme.
3 - I en contra al que ens havien dit, la religió no s’acaba.
Al cap de gairebé mig segle de dedicació arribo a les següents conclusions:
1 - La religió no s’ha acabat ni fa pinta d’acabar-se. És cert que en el món actual s’ha produït un procés de secularització d’una manera prou destacada a Catalunya.
2 - El món continua essent religiós però no pas de la mateixa manera com sempre ho havia estat.
3 - Aquest punt és particularment interessant: Estruch distingeix entre Ortodòxia, allò que la gent creu i allò que la institució diu que hem de creure, i Ortopraxi, allò que passa en realitat, i fa una triple distinció: el que creu i practica, el que no creu ni practica i el que creu però que no practica.
4 - Ens adonem que el nombre de creients i no practicants creix i s’estabilitza, és a dir, es tracta de persones que expressen la seva religiositat d’una manera diferent de la tradicional.
5 - Enfront de la tesi de la desaparició de la religió, hem de parlar de la transformació de la religió. Entrem aquí a una distinció subtil, molts catòlics avui serien ben incapaços d’explicar què diu la doctrina de la transsubstanciació o a què es refereix el dogma de la Immaculada Concepció; d’altres catòlics després de saber-los explicar amb un cert grau de rigor, afegirien que no s’ho acaben de creure.
6 - Això és així perquè d’una actitud religiosa tradicional feta de docilitat i obediència cega, hem passat a una actitud crítica en la vida de la institució. Diu Estruch amb molta gràcia allò que durant segles s’havia sentenciat” Roma locuta causa finita”, s’ha passat del Roma ha parlat, a veure què diu i posteriorment miraré quin cas en faig. La institució religiosa ha deixat de ser una institució en la qual hom ingressava amb la naixença i la pertinença a la qual era obligatòria, i ha passat a ser una associació d’adscripció voluntària.
7 - En síntesi podem dir que la societat catalana és una societat secularitzada; això significa que l’Església catòlica no juga cap paper important en quatre nivells decisius: a) articulació de les creences, b) la defensa del valors dominants, c) la preservació de la cohesió social, i d) la construcció de la identitat dels membres de la societat.
8 - Aquesta pèrdua de capacitat d’imposició coactiva combinada amb el fet de la voluntarietat de l’afiliació religiosa té una conseqüència absolutament fonamental: la privatització de la religió, la religió esdevé un fet privat de la consciència de cadascú que escapa a qualsevol mena de control de l’esfera pública.
9 - Fins no fa gaire temps a Catalunya, l’Església catòlica havia gaudit pràcticament d’una situació de monopoli. Avui aquest monopoli ja no existeix, la societat catalana és una societat plural, també plural des del punt de vista religiós.
10 - El catolicisme està travessant per múltiples tendències i corrents de pensament sovint força contraposats i que avui dia s’han aguditzat. Hi ha gran diferència de pensament d’un teòleg de l’alliberament i un Legionario de Cristo, entre Pere Casaldàliga i Escribà de Balaguer, hi ha quelcom més que subtils diferències de perspectiva, tots són catòlics, però tenen una concepció diferent del que és la fe catòlica.
11 - Les situacions de pluralisme generen incertesa. La primera accepció que dóna el diccionari de la paraula “fe” és: creença ferma en la fidelitat, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa”. Per a molts catòlics aquesta fermesa trontolla. La fe religiosa era considerada com una font de certeses que estalviava dubtes i que moltes vegades també estalviava la necessitat d’haver de pensar.
12 - En vista de l’erosió de la noció clàssica d’ortodòxia, segurament avançaríem molt més en la comprensió dels fenòmens religiosos a la Catalunya d’avui si en comptes de preguntar-nos pel contingut de les creences dels catalans ens preguntéssim per l’estil d’aquestes creences. En lloc de la típica pregunta sobre el què es creu, la pregunta com es creu. I descobriríem que en molts casos un protestant, un jueu i un catòlic, poden diferir pel que fa a allò que creuen però estar molt propers l’un de l’altre per la manera com ho creuen. Mentre que al contrari, dos catòlics poden tenir unes creences comunes i ser profundament diferents en l’estil. Hi ha qui creu enmig de la incertesa, de la precarietat o fins hi tot del dubte, i hi ha qui s’aferra a unes creences que li proporcionen certeses absolutes. La creença com a font de seguretat, obté l’acceptació d’una fe que no elimina la inseguretat.
Fins aquí la ponència del Dr. Joan Estruch, crec que fa una radiografia de quina és la situació religiosa del nostre país; el que molts pensem però que no som capaços d’expressar, ell ho formula perfectament. Gràcies Joan.
Lluís Saumell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada