Reflexions a la Paraula de Déu

“... El Senyor /... ha escoltat el meu clam. / M’ha tret de la fossa profunda, /... Jo sóc pobre i desvalgut, / però el Senyor pensa en mi. / Ets tu qui m’ajuda i m’allibera. / Déu meu, no triguis més!” (Sl 40, 2-3 i 18). Avui la litúrgia ens dóna la clau, amb aquest salm responsorial, per entendre bé les tres lectures. Jeremias és tancat a la cisterna, una fossa profunda, per haver dit la veritat profètica que molesta la gent influent, gent davant la qual el rei Sedecias se sent impotent. Poders fàctics!, com sempre, com ara, que estem sotmesos al poder dels mercats, dels qui tenen el diner! Finalment es fa justícia i Jeremies és alliberat. La seva experiència troba en el salm citat l’expressió de la seva pregària confiada.

La duresa del que va d’haver de suportar Jesús per obediència, el suplici de la creu, ens diu l’autor de la segona lectura, la carta als Hebreus, que ha de dur-nos a córrer sense defallir en la prova que ens pertoqui (He 12, 1) i a no deixar-nos abatre, cansats i sense forces (He 12, 3). També a nosaltres la pregària del salm ens dóna confiança i coratge davant el repte que se’ns proposa a cadascú, per dur que sigui, com ho fou el que patí Jeremias. Déu ens escolta i allibera de l’abatiment. Jesús és el model que ens ajuda a lluitar en la prova que hem de fer nostra.

A l’evangeli, Jesús usa un llenguatge dur, contundent: calar foc a la terra, no dur-hi la pau sinó la divisió, tot anhelant el seu baptisme, que és la mort a la creu per complir la voluntat del Pare. Com sabem, el foc de què parla és el seu missatge penetrant pel poder de l’Esperit Sant que tot ho inflama. I la pau de fons que veiem present arreu en les seves paraules, que és serenor en l’amor a Déu i als germans, ens diu ara que no és una pau còmoda sense compromís. L’acceptació del missatge d’amor de Jesús, de la seva creu, divideix perquè les respostes són diverses. Demana coherència i exigència en l’acceptació de la voluntat de Déu i això, malauradament, porta divisió, fins i tot entre els més propers, com ja havia predit el profeta Miqueas (Mi 7, 6).

Són un compromís i una exigència dures, com a part de la prova que ens correspon assumir. Poden venir causades en part per la injustícia d’uns poders fàctics. Però no podem defallir i hem dur a terme el que ens pertoca per amor, solidàriament.

Jordi Cors