07 de novembre 2013

Algunes reflexions arran d’un viatge al Marroc (I) per Mn.Jubany

La primera setmana d’octubre vaig participar a unes jornades organitzades per la Delegació d’immigració de Cadis, i la Comissió Episcopal d'immigració de la Conferència Episcopal Espanyola. L’objectiu de les Jornades era conèixer el treball que fan les esglésies del Sud d’Espanya, especialment la de Cadis, i les esglésies del Marroc per acompanyar i en el possible alleujar el sofriment dels immigrants, especialment subsaharians, que desitgen arribar a Europa tot travessant l’estret.

Els cinquanta participants, provinents de diferents diòcesis espanyoles, ens trobàrem per iniciar les jornades a Tarifa. Allà visitàrem el cementiri on eren enterrats els molts immigrats que han intentat fer el trajecte de l’estret i han mort en l’intent. També vàrem parlar amb persones que des de fa anys acullen, i fins i tot amaguen, els que han sortit vius de la travessa. La fossa comuna, sense cap nom dels que allà han estat enterrats, i el testimoni de primera mà dels cooperants, fou molt colpidor. Tots hem llegit als diaris els drames que dia sí, i dia també, succeeixen en el Mediterrani, però quan ets en el lloc dels fets, i escoltes testimonis, és quan et pots fer més càrrec d’aquesta tragèdia dels nostres dies. També vàrem visitar el CIES (Centre d’internament d’immigrants de Tarifa) i conversar amb bastants dels internats.

Sorprèn la naturalitat amb què t’expliquen la seva “aventura”, com han estat víctimes de màfies, sense escrúpols, el llarg trajecte que han fet fins arribar al Marroc per poder traspassar l’Estret i arribar a la que per a ells és la Terra Promesa, Europa. El viatge sovint ha durat alguns anys. Treballant, en condicions infrahumanes que recorden l’esclavatge, per poder subsistir i recollir diners, que els permeten pagar el preu que els nous mercaders de persones els cobraran per tenir un lloc a la pastera que els portarà a Europa. Un d’ells em va comentar que estava content, perquè malgrat havia estat detingut a la Península, havia sobreviscut a l’intent, sort que no van tenir alguns membres de la seva família i del seu poblat que s’havien ofegat en el Mediterrani. Amb certa ingenuïtat, li vaig preguntar com, sabent al que s’exposava, havia decidit intentar-ho. La resposta fou sincera i patètica, ”jo sabia que no tenia cap futur, estava condemnat a morir, i per tant res no podia perdre, calia intentar-ho”. De Tarifa, amb transbordador vàrem travessar l’estret per anar a Tànger. No arriba a una hora el viatge, i per a molts immigrants suposa un espai impossible. Tan a prop, i per a molts tan lluny!

Més que fer una crònica del viatge, i de les entrevistes amb els bisbes de Tànger i Rabat, vull deixar constància de la pobresa evangèlica i de la riquesa testimonial de l’Església catòlica del Marroc. Tot i ser una església no perseguida, tenen prohibida qualsevol acció evangelitzadora. És incompatible en el Marroc ser nacionalitzat en el país i no ser islàmic. Davant d’aquesta situació, l’església que fa camí en el Marroc no ha abdicat de tenir una presència significativa en el país. Una presència que té com a característica la gratuïtat (sabedors que no poden rebre res, tota la seva acció caritativa i humanitària es fa sense esperar res a canvi). No hi ha cap afany proselitista, però sí un desig de presència. És una església testimonial. Testimoni de l’Evangeli. Intencionadament vaig preguntar al bisbe de Tànger, Mons. Agredo, què en pensava de l’opinió tan estesa a casa nostra, si era lícit posar objeccions a Europa a construir mesquites, ja que en els països islàmics no deixaven edificar esglésies. La seva resposta fou molt clara, l’Evangeli és contrari a pagar amb la mateixa moneda, ser seguidor de Jesús comporta que no hi ha d’haver reciprocitat. Tot home i dona tenen el dret de poder viure segons la seva fe. I la llibertat religiosa és un dret, que els cristians hem de defensar.

Deixo per un segon article parlar de la situació dels immigrants subsaharians en el Marroc.
Josep m Jubany