14 de novembre 2013

Algunes reflexions arran d’un viatge al Marroc (II) per Mn.Jubany

Al Marroc, el contrast entre pobresa i riquesa és molt gran. D’aquest fet me'n vaig adonar molt aviat. Els vespres després de sopar tot passejant pels seus carrers van ser moltes les persones que se’m van apropar demanant caritat. I vaig veure moltes persones dormint, literalment estirades per les voreres.

No és estrany que una de les principals ocupacions de l’Església al Marroc sigui atendre aquestes persones que estan al marge de la societat. Especialment dolorós és veure els nens del carrer. Infants sense família que caminen sense cap objectiu, guanyant-se la vida pidolant o robant.

Aquest fenomen de marginació s’ha agreujat aquests darrers anys amb la vinguda de molts subsaharians que han arribat al país desprès de mil i una peripècia, i sortejant tota mena d’obstacles per intentar arribar a Europa. Són persones que no tenen cap mena de documentació, sense possibilitat de treballar.

Perquè us feu una idea de com viuen i de les seves expectatives us explicaré dues situacions que en els pocs dies que hi vaig ser, en vaig ser testimoni. El dimarts varen celebrar l’Eucaristia a la catedral de Tànger, presidida pel bisbe; acabada la Missa, Mons. Agrelo, convidà a parlar-nos un home anomenat Juan que havia estat present durant tota la celebració. Juan ens explicà que acabava d’arribar de Nador, població situada a uns trenta kilòmetres de Tànger, molt a prop de Melilla, on en “terra de ningú” s’hi trobava un grup d’homes i dones procedents de Líbia, que a la frontera d’Alger, els soldats algerians els havien robat tot el que tenien, i els havien “confiscat” els nens. Ara es trobaven sense cap mena de queviures, ni aigua, tant sols en companyia d’uns gossos, que utilitzaven perquè els avisessin quan s’acostaven soldats, o bé per menjar-se’ls, quan ja no podien suportar la gana.


La segona situació, la vaig presenciar personalment. El grup viatjaven cap a Tetuan amb un autocar de matrícula espanyola, ens varen aturar en una àrea de servei, i tots just baixar de l’autocar, quan la majoria de nosaltres ens trobaven a l’interior del bar, dos nois subsaharians, molt joves, amb gran agilitat es van amagar sota l’autocar. La seva intenció era passar a la península amagats allà.. En vaig veure dos, però després ens adonarem que n’hi havia un tercer. Un guarda de seguretat els va fer sortir. Càritas de Cadis té habilitats uns pisos per allotjar persones que s’han quedat paraplègiques en l'intent de passar l’estret amagats en els baixos d’autobusos o camions.

Mentre era al Marroc, tingué lloc el drama de Lampendusa. Persones que tot fugint de situacions de guerra o de fam intenten trobar un lloc on viure amb dignitat. Són fets que per la seva magnitud són notícia als nostres diaris, i ens impacta a tots, però aquest episodi només és una part. Cada dia l’estret i les fronteres Ceuta i Melilla són escenaris de fets semblants.

Deixo per a tots vosaltres la valoració d'aquests fets. Només recordar les paraules del papa Francesc: Vergonya per Europa, i també què ens ha passat a tots que no hem plorat pels morts en el mar? En un món globalitzat, ens diu el Papa, hem globalitzat la indiferència.

Josep m Jubany