28 de desembre 2013

Reflexions a la Paraula de Déu

Al matí, com cada dia, anant cap a la feina escoltàvem la ràdio. Una petita nota ens va cridar l’atenció. Més, molt més, de cent mil persones grans del nostre país pateixen soledat. Moltes d’elles hi sumen abandonament i pobresa. Som al s. XXI. Aquell Jesús, fill de Sira, uns dos-cents anys abans de Crist va escriure unes frases que fan intuir que la situació no era gaire diferent entre el poble d’Israel. Diu “fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui; si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. El profeta proclama el valor que l’atenció a la gent gran té per Déu: “qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa”

Potser l’abandonament de la vida rural, haver deixat el poble, la masia o la casa pairal, la despersonalització de la vida urbana, la pròpia societat del benestar o la irrupció d’alguns valors lligats a l’estricte èxit personal ha fet que el concepte de família s’hagi anat difuminant. La dilució del valor de la família ha estat ràpida. A alguns els ha sorprès veure com les parelles joves es fan i es desfan quasi tan de pressa com les sardanes; a altres, que molta gent gran no gaudeixi mai de la companyia dels fills o de l’escalfor dels néts.

Sant Pau també deuria veure coses estranyes entre els cristians de Colosses quan els posa per escrit les regles de viure en família. És cert, són regles escaients al món antic i contrasten amb les creences actuals. Ara bé, perquè no ho llegim amb senzillesa: esposos, estimeu-vos i respecteu-vos; fills, estimeu i respecteu els pares; pares, estimeu i respecteu (“no importuneu”) els fills, deixeu-los créixer.

Julià i Rosa