Poca gent posa en dubte que el cristianisme viu una crisi profunda amb tendència al declivi. Sovint s’addueixen com a proves les esglésies buides, l’escassetat de vocacions religioses o el qüestionament de dogmes emblemàtics.
Jo també estic convençut de la gravetat i de l’extensió d’aquesta crisi. Però no crec que aquests fenòmens sociològics en siguin els autèntics símptomes ni les manifestacions més significatives. Em sembla que el mal supura per un altre costat.
M’ho han fet pensar diversos comentaris de petits emprenedors i professionals autònoms. Tot debatent el vigor dels valors més genuïnament cristians (la solidaritat, la generositat, la destinació comuna de la propietat privada, la renúncia a la competència i a la rivalitat, la primacia de la misericòrdia sobre la justícia…), acaben concloent que, en aquest marc, qualsevol negoci o empresa estan condemnats a la ruïna, que són impracticables dins les coordenades vigents al món econòmic i financer.
Tot mirant enrere, no puc entendre com dos mil anys de civilització pretesament cristiana han acabat bastint un univers en què no solament han desaparegut els valors bàsics proclamats per Jesús, sinó que s’ha neutralitzat tota possibilitat de reacció. Quan, fa pocs diumenges, llegia la paràbola de la sal, em preguntava amb angoixa si el cristianisme ha perdut la salabror i ja no serveix per a res més que per ser llençat i que tothom el trepitgi.
No m’oblido pas ni menystinc les experiències positives individuals ni dels petits grups, que són objectivament nombroses però relativament minoritàries. Ben al contrari, penso que, ateses les dificultats, són autèntiques heroïcitats, del tot admirables. Crec, però, que els manca el vigor i la tendència que proposa la paràbola. Són salades, però no prou per servar de la corrupció.
Ja sé que ho deixo a mig fer, però ara no m’abelleix de continuar; quasi diria que no m’hi veig amb cor. És que voldria encetar un altre front que també m’inquieta i em porta a una reflexió semblant.
He llegit i escoltat molts discursos en què s’anuncia una sortida més o menys propera de la crisi. S’hi remarca l’aparició dels anomenats brots verds: xifres macroeconòmiques positives, puixança de les exportacions, augment de les inversions estrangeres, reanimació de la indústria automobilística i constructora… Quan sento tot això, se’m regira l’estómac, perquè no solament crec que són brots bords, sinó que presagien un aprofundiment de la crisi i una ruptura social encara més fonda.
Llavors torno a pensar en la veu i el testimoni dels cristians. No hem sabut explicar ni ajudar a entendre que els únics brots verds vàlids per anunciar la sortida de la crisi són els que tendeixen a reduir les escandaloses desigualtats socials. Com ho podem fer per entendre i fer entendre que l’únic moviment que ens acostarà a la sortida de la crisi és el que aconsegueixi d’escurçar les distàncies? Només començarem a sortir de la crisi quan els pobres comencin a ser menys pobres i els rics comencin a ser menys rics. I, per a això, encara hem de recórrer molt de camí. I més, si el fem com els crancs, que és com caminem ara.
Lluís Costa Bofill
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada