Reflexions a la Paraula de Déu

Motius de goig i d’esperança: segon diumenge de Pasqua i festa de la Mare de Déu de Montserrat (malgrat se celebri demà). A més, avui l’Església ens proclama, com a models de santedat i aliats nostres en la dura brega de la lluita diària per la fidelitat a Jesús i als febles del nostre món, dos vells coneguts que per motius diferents han estat en vida molt propers a les inquietuds de molts de nosaltres creients i d’altres homes i dones: Joan i Joan Pau. Com que en qüestions de santedat també pot haver-hi simpaties, em complau especialment i sento una pregona joia per l’estimat papa Joan XXIII.

Goig de la festa i esperança per a Catalunya sota el guiatge i protecció de la Moreneta. Alegria i confiança plenes en un “Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que per la seva gran misericòrdia ens ha engendrat de nou per a una esperança viva gràcies a la resurrecció de Jesucrist” (1Pe 1,3). Salvats pel poder de Déu, que per la resurrecció de Jesús ens deixa una herència que no es marceix (1Pe 1,4-5). Alegria malgrat els entrebancs i proves de tota mena, perquè la nostra fe ha de ser provada, i així assolim la salvació (1Pe 1,6-7 i 9). Pere, finalment, sens dubte a partir del record de l’escena amb Jesús que avui ens recorda l’evangeli, acaba remarcant en la segona lectura que “l’estimeu encara que no l’heu vist, i ara, sense veure’l, creieu en ell, i teniu una alegria tan gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la” (1Pe 1,8).

Joan ens descriu a l’evangeli la doble trobada de Jesús ressuscitat amb els deixebles, tancats per por als jueus. Els dóna pau i reben l’Esperit per perdonar els pecats. La trobada amb Jesús estimula la seva confiança i enforteix la seva fe. El dubte de Tomàs, absent la primera vegada, porta a la cabdal afirmació de Jesús adreçada a ells i a nosaltres, que quedà gravada en la memòria dels deixebles (com ens ho ha demostrat la carta de Pere): “Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20,29).

Fes-nos, Jesús, forts en la fe, plens de joia i d’esperança i, sobretot, de solidaritat i amor, com els primers cristians, que per això eren ben rebuts per tothom. Ho recull la primera lectura: “els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots (...) segons les necessitats de cadascú (...) i eren ben vistos de tot el poble” (Ac 2, 44-45 i 47).

Jordi Cors